VESTIT DE FRAC

Un relat de: Ravegal

El sol ja és post. Les finestres que projectaven aquella llum esgrogueïda, són tancades i un tel de foscor ha esborrat el tapís de clarobscurs que lliscava per sobre les llambordes humides. Els fanals de gas han rebut la visita del fanaler i escampen la seva llum melancòlica en cercles escapçats per les façanes, deixant espais de penombra. L’aire és fred i aiguós. Els carrers s’han anat buidant i ara són deserts silenciosos; la ciutat dorm. Com una anguila, al peu de la balconada, el riu flueix tranquil en el seu viatge cap el mar, acariciant els pilars del ponts en una única i breu trobada. Sobre els graons de l’escala que baixa al moll, una lluna pàl•lida dibuixa triangles de claror i penombra i, sobre la superfície de l’aigua, traça un sender tremolós que el riu no es pot endur.
La mitjanit ja ha quedat enrere i s’apaga el rètol de l’últim cafè. Els darrers clients ja fa estona que han marxat. La buidor del local fa ressonar les passes de l’home que enllesteix el ritual de cada matinada. Els grans finestrals es van enfosquint, d’un en un. D’enllà de la llum avança un cotxe de plaça i el grinyol del carruatge arriba repuntejat pel so del pas calmós del cavall. S’atura i en baixa una figura que l’ombra del carruatge enfosqueix. Parla amb el cotxer. Es treu la cartera i li dona tots els bitllets que hi porta. El cotxer gesticula refusant l’excés, no en vol tants, però la insistència del client és llaminera i no s’ho pensa dues vegades. Després d’extremar un gest d’agraïment fa rebotre les regnes sobre el llom de l’animal i aquest torna a caminar amb pas cadenciós i ensonyat. Immòbil, al mig del carrer, contempla com el carruatge s’allunya i ara la llum li dona color. Vesteix un frac. Porta un barret de copa, llacet, armilla i camisa de color blanc botons de puny d’or i, a la mà, un bastó de banús amb empunyadura de marfil. Qui sap d’on ve. Qui sap on va. Qui és l’home del frac?
L’home que tanca el cafè arrufa el front pensant-se que és un client tocatardà i es gira cap a ell i, per desenganyar-lo, obre lleugerament els braços en senyal de disculpa. Amb un lleu moviment amb la mà i un somriure que l’abundós bigoti mig amaga, l’home del frac el tranquil•litza. L’adéu des dos homes és silenciós, només de gestos. S’ha quedat sol. Una tristesa vaga, com de somni evaporat, li ha pintat el rostre amb el color del desengany. Camina amb pas lent i elegant, però absent, distant del món. Al passar pel costat d’un fanal alça lleument el barret i el saluda. S’atura i li explica qui sap quina història i després se n’acomiada amb una lleu inclinació. Bona nit. Repeteix el seu monòleg a cada cosa que troba, un cubell, una bústia... Un gat jeu a l’ampit d’una finestra i se’l mira recelós. Bona nit, li diu, també. Fa un somriure enfosquit quan el gat fuig corrents en fer-li una reverència.
Potser encara recorda d’on ve, però ara no sap on va.
Traspassa el carrer i s’apropa a la balconada. Contempla el reng de petites barques atracades al moll estret. S’hi està una estona, amb la mirada perduda. Es treu la gardènia que duu al trau de la solapa i la llença cap a l’aigua. No hi arriba.
La primera llum de l’albada es menja la claror dels fanals. La lluna, sorpresa, empal•lideix i es fon. Una boirina velluteja la superfície de l’aigua. La ciutat es desvetlla i es tornen a obrir portes i finestres. Sobre el moll hi ha una gardènia i un bastó amb puny de marfil. Surant al riu, un barret i un frac, balancejant-se suaument, per sota els ponts, cap al mar. Qui era l’home del frac? Ha dit adéu al món, als records, als somnis encara no somiats i 1808a un amor perdut sense retorn.

Comentaris

  • Error[Ofensiu]
    Ravegal | 15-11-2021

    A l'última línia s'ha colat un 1808 que, evidentment, no hi pinta res. Disculpeu.

  • Escrius molt bé[Ofensiu]
    Montseblanc | 30-05-2021

    Fastuós desplegament de vocabulari, sensibilitat i imatges bellíssimes que la imaginació dibuixa amb facilitat gràcies a que domines l'art de la descripció com pocs he vist en aquesta pàgina.
    Un suïcidi, entre la posta de sol i el nou dia. Una mort més. Anònima. Com moltes altres que passen cada any a milers. Algú decideix llevar-se la vida, per mil motius. Sigui ara o, com al teu relat, fa un segle.
    M'ha agradat molt.
    (Un cop un relat està publicat ja no es pot modificar, l'hauries d'esborrar i tornar a enviar si vols que el 1808 desaparegui, encara que no afecta a la lectura i bon enteniment del teu magnífic escrit).

  • ERROR[Ofensiu]
    Ravegal | 19-05-2021

    A l'ultima línia s'ha colat un "1808" que no té res a veure. Es pot corregir això?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: