VELLS

VELLS

La llum blanca de fluorescents. Soroll de polígon industrial. Ells asseguts, mans tremoloses sobre les estovalles de paper. No parlen gaire.

Menjar aquí no és plaer, és ritual. Amaneixen l’amanida. Tallen el bistec amb delicadesa extrema, concentrats com sí dominessin el temps. Masteguen amb parsimònia. Converteixen l’àpat en energia pura, combustible per l’últim tram.

En aquest local sense encant, la seva cerimònia adquireix una dignitat absoluta. Agafen forces per pujar escales, per esperar, per afrontar la nit. Un intercanvi de mirades, un saber passat en silenci. Intel·ligència de cossos que han compartit viatges.

S’aixequen, paguen amb bitllets arrugats. La porta automàtica es tanca.

Duen dins la força tranquil·la del menú, postres, el cafè i copeta. El seu últim viatge no és per carreteres, és interior. I en la seva parada d’un polígon, el simple acte d’aquest acte senzill es converteix en la cosa més bella, més trista i més veritable que has vist en tot el dia. Parlen en català.





2026