Una tímida entra a la perrúqueria

En entrar a la perruqueria el rostre se li envermellí de vergonya. Una ajudant de setze anys se li acostà somrient. Era una moreneta de poca estatura plena d’energia.
—Què serà?
—Rentar, tallar, tenyir més rossa, cera pel bigoti i la barbeta, manicura i una mica de reforçant capil·lar. —Amb un fil de veu.
—Seu guapa —l’ajudant somrigué amb els ulls brillants— Veuràs com et sents a gust entre nosaltres. —Les dues clientes que seien miraren somrients l’acabada d’arribar.
La noia abaixà el cap i amb passes lentes s’acostà a una cadira i es quedà quieta amb els genolls acostats, els braços enganxats a les costelles i el tors tombat endavant. Era la imatge de la vergonya.
—Noia et toca —digué la perruquera, una rossa entrada en anys i sobrada de pes.
La noia s’aixecà i s’assegué en una de les cadires de davant del mirall.
Quan li hagué rentat el cap, la perruquera digué:
—Han hagut de dur a urgències la Teia Bac per culta d’una depressió. Pobra noia ha tingut molts problemes a casa.
—Ai... pobra —la nova va trencar el silenci per sorpresa— A mi, me’n passen de tots colors i per culpa de la maleïda vergonya no me’n surto. El pitjor de tot és que quan se m’acosta un home que m’agrada em pugen les sangs al cap. L’home s’adona de l’efecte que em fa i acabem al llit... Perdo feines per culpa de la por que em fan els encarregats i els amos i així vaig.
A partir d’aquí la tímida es descabdellà i explicà un seguit de problemes molt greus. Va xerrar i xerrar...
—S’ha acabat —digué la perruquera.
—Ai! Perdoneu-me —s’assecà les llàgrimes—. Feia tant de temps que no m’atrevia a parlar.
—No pateixis noia. Són cent euros.
Llavors, la tímida sospirà i es posa a somicar.
—Amb tants problemes, calamitats i sense feina no tinc diners...
Les perruqueres quedaren tibades i amb els ulls esbatanats. Mentrestant, amb les mans juntes com si resés, la tímida s’aixecà i, amb les cames una mica doblades, s’acostà lentament a la porta. Les dirigí una mirada de llàstima i digué.
—És que si no em cuido una mica, em deprimeixo.
Obrí la porta i al carrer: tibada com un ciri, camina molt de pressa fins que desaparegué entre els vianants del carrer Principal.