UNA MENA DE VIDA

En Felip aparca el cotxe a la petita esplanada que hi ha al voral de la carretera. Aquesta raconada és l’engruna caiguda de les nombroses promeses incomplertes al llarg dels anys. A l’altra banda de la carretera, la palanca de fustes corcades i cables rovellats salta el riu i comunica amb el camí que recorre els prats de l’altra riba. Treu la motxilla del maleter i després d’assegurar-se de deixar les portes ben tancades s’encara al camí pedregós i costerut que s’enfila serpentejant davant dels seus ulls. Buida els pulmons amb un esbufec i comença a caminar. De tant en tant s’atura i es gira per admirar la policromia del paisatge tardoral. De camí, es fixa en els marges, llargs i alts, de pedres enormes, i pensa en l’esforç de tants, pedra a pedra, per condicionar el pas. Hi pensa com si fos la primera vegada que els veu, sense ser conscient, encara, que serà l’última. Quan tomba al contrafort que baixa de la carena el veu, allà dalt.

Al vessant assolellat, més amunt de mitja falda, arrecerat del vent fred, el poble contempla la vall als seus peus i el riu que s’esmuny pel congost. Les tretze cases, algunes ja enrunades, construïdes amb les pedres de l’entorn, fan que es confongui amb el paisatge. És el que queda d’un poble tossut i orgullós de ser-ne. Un sol carrer amb l’església i l’escola a l’extrem senyorejava la muntanya. Ningú es va preguntar mai què hi havien anat a buscar els primers habitants i per als nascuts després era casa seva, el seu poble, i prou. Una font, rost amunt, proveïa d’aigua les cases, els horts i l’abeurador. Polint el terreny pedregós havien aplanat feixes, tallat arbres i obert pastures. Llebres i perdius anaven a la cassola acompanyades de la collita de l’hort. Baixaven a la vall a moldre o a vendre la llet que duien en lleteres damunt del ruc; els dimarts a mercat, a comprar i vendre. Els joves hi baixaven a ballar. No tenien metge, l’havien d’anar a buscar i pujar-lo damunt d’un ruc; a vegades no arribava a temps. Llavors la vida era dura, a la muntanya i a la vall.

El progrés va avançar vall amunt, però mandrós, no es va voler enfilar pel coster. Es van succeir règims de totes les ideologies que els van fer tota mena de promeses —el prometre no fa pobre—: carretera, aigua, electricitat, telèfon... Però res no va arribar. Quan veien la vida que duien a la vall tornaven al poble desenganyats. A poc a poc en van anar marxant, o morint, també.

En Felip puja de memòria aquell camí, resseguit tantes vegades que els peus saben on s’han de posar a cada passa, mentre els pensaments recorren la seva vida allà dalt amb els altres nens, tres, fent de cada feina un joc. De jove va començar a comparar la seva vida amb la dels coneguts de la vall: hi sortia perdent. Recorda que els veïns que se n’anaven li deien al seu pare: «Cinto, ens tenen abandonats, no ens tenen per a res, que no ho veus?» I ell els responia que eren uns tous, que marxant menystenien l’esforç dels seus pares i avantpassats. «Aquí vaig néixer i aquí m’enterraran». La mare també va demanar-li de marxar; no se’n va sortir. El pare era tossut, molt, i la mare molt resignada, què hi podia fer? En Felip, quan les coses van començar a anar mal dades en va marxar i en Cinto, sense reconèixer-ho, va pensar que uns diners de més ajudarien. Els pares, quan van quedar-se sols, com uns nàufrags de muntanya, es van anar consumint. En Cinto cada vegada baixava menys al poble, l’hort s’empobria i el bestiar no es reposava. En Felip hi pujava els diumenges i la seva ajuda es va anar fent més i més necessària. Quan va morir la mare, en Felip no ho va saber fins que hi va tornar el diumenge. En Cinto l’havia amortallada i improvisant un taüt l’havia enterrada al cementiri, al costat de l’església. En quedar-se sol, no va voler baixar i en Felip va carregar amb l’obligació de vetllar per ell fins que pràcticament no es va poder valdre. Tossut, va baixar “per uns dies”, però ja no va tornar a pujar.

En Felip s’atura davant les runes de la primera casa i es mira el carrer d’enfilada: algunes teulades esfondrades, uns balcons caiguts, xemeneies tombades. Quan hi havia vida, encara que només fossin els pares, era el seu poble; ara són les runes del seu passat. Avança lentament saludant amb el pensament la memòria dels estadants de cada casa. Passa per sota la gran balconada de can Biel i s’atura dues cases més enllà, can Cinto, casa seva. Se la mira. Té prou bona pinta, encara, al capdavall tampoc fa tant de temps que és buida. Empeny la porta, però no s’obre. Com que no recordava si l’últim dia l’havia tancada amb clau, la duu a la motxilla. El pany carrisqueja al pessic de la clau, però per obrir-la l’ha d’empènyer amb l’espatlla. La lluïssor d’una petita boirina de pols li saluda l’arribada. La claror que entra per la porta permet veure que tot està com abans, la bota en el racó i la barra fixada a la paret d’on pengen les eines. Passa la mà pels mànecs i les alça lleugerament: els arpiots, el rasclet, el càvec... fins que troba el xapo, el despenja i surt a fora. No s’atreveix a fer un tomb per la casa, té el pressentiment que li faria mal.

Amb la motxilla en una mà i el xapo a l’espatlla camina fins l’església. Ha de passar per sobre les runes del campanar de cadireta per accedir al cementiri. Cerca entre l’herbei la creu que marca on és enterrada la mare. La reconeix i l’acaricia. Amb passades rasants del xapo neteja d’herbes el tros de terra on reposa la mare. Li agrada veure-ho net, però es pregunta amb ironia: «Quan durarà?» I somriu. Cava amb força arrencant pans de terra fins que un so opac i el rebot de l’eina li fan veure que ha topat amb la caixa que el pare va fer. Cava buscant-ne el costat i després aprofundeix més. Es posa dret i es passa el mocador pel front. Li ha costat més que no es pensava, fa molt de temps que no fa servir aquesta eina. Descorda la motxilla, en treu una urna i la posa al clot que ha fet al costat de la caixa. «És el que volies, oi pare?» Torna a tapar el forat i compacta la terra picant de peus. Voldria saber alguna oració i resar-la, però no en sap cap. No és creient, ho voldria fer com una senzilla cerimònia. Es senya i després fa una mena d’adéu amb la mà.
Torna a la casa i penja el xapo. Un remoreig darrere un munt de caixes li fa notar que alguna mena d’habitant aprofita la casa. Si hi visqués, serien incompatibles, ara tant se val. La porta no es vol tancar i ho ha de fer d’una estrebada estirant la clau a mig girar. Un cop sec i un núvol de pols són l’acord final d’una vida, d’una mena de vida.

Amb la motxilla buida penjada d’una espatlla, s’entorna caminant de pressa amb la mirada endavant i una coïssor als ulls.


(Escrit després de veure les ruines de Sant Romà de Tavèrnoles)