la veuta / un text en construcció que demana de la vostra col·laboració

T'ho imagines ?

Fa un dia lleig, ombrívol, fred i plujós, sembla fins i tot que nevarà en cotes baixes, ara si, fa tant temps que diuen el mateix aquesta colla del temps català !

L'albert (A) ( per als amics ) porta dies rumiant sobre la seva dissort - el que ell creu que és la seva dissort - ( portava quasi trenta-cinc anys treballant a la mateixa empresa; havia assolit responsabilitats importants dins l'Organigrama i en aquest precís moment estava destinat a feines auxiliars i es sentia objecte constant d'accions de mobbing ) , el seu cervell però no podia deixar de pensar i repensar les accions que portarà a terme contra els responsables - els que ell creu responsables - aquell (*) ( els càrrecs no es citen, però teniu llicència per imaginar-vos el que vulgueu ) un home trist, sense amics i amb massa enemics com per pensar que tingui algú a qui poder confiar les seves angunies, i al qui el càncer li barra el pas per segons, o aquell (*) chuleta , ara malaltís i sempre temorós de que li moguin la cadira, o aquell (*) demacrat i amb cara d'estar covant també una malaltia terminal; n'hi havia més, una llarga llista, que incloïa els seus actuals maltractadors - el que ell creu els seus maltractadors -, gent que pot enriolar-se tot explicant la caiguda d'un company de feina, amb responsabilitats superiors, que de resultes de la caiguda es trenca el braç, i que mereix com a comentari final, llàstima que no s'hagués quedat paraplègic !. O que no tenen cap mena de rubor, en insistir-te en que tornis a la feina, quan s'acabi l'operació quirúrgica al teu sogre, malgrat que per conveni tens dos dies de permís ! . Respecte de tots ells, havia aixecat els ulls al Creador i els havia maleït !, però el Senyor no havia actuat amb la diligència desitjada. O potser, si ?

Ara una mica d'examen de consciència ( a veure quina part de culpa li podem adjudicar a l'Albert ).

L'Albert desprès de la relació va començar a fer també un profund examen de consciència, li costava d'acceptar ni que fos ínfima, alguna part de culpa en el seu estat actual; racionalment però s'havien de sopesar alguns aspectes del seu caràcter que sens dubte topava amb moltes convencions socials. Finalment va admetre que no tenia la capacitat de fingir, d'adular i mentir, el que constitueix sense cap mena de dubte una clara mancança en les habilitats socials d'avui. També li calia reconèixer una rigidesa extrema en quan a modificar els seus criteris , quan entenia ( racionalment ) que tenia rao, o eren certes les seves afirmacions, aquell punt li havia costat grans disgustos, en el període militar, - dos mesos tancat al calabós del Regiment Mixt d'Artilleria núm. 7 amb seu al barri de Sant Andreu de Barcelona - en la feina quotidiana, - la pèrdua de la seva responsabilitat en l'escala de comandament - que va coincidir amb l' època
en que va prendre part en la vida política. D'aquí tampoc no podia parlar-ne amb gaire gratitud. Tot plegat però el feia entendre que d'alguna manera el "rar" era ell, i no la resta del món.

L'auto-analisi va durar molt de temps, dies i dies, però al final fredament va prendre la determinació d'eliminar físicament totes les desferres humanes que a ell, i a molts d'altres els havien fet patir. El seu cervell va començar a traçar plans, amb tota mena de detalls ; cap d'ells tenia costums originals, eren individus vulgars en el millor sentit -
feien el que feia tothom -, les seves rutines els convertien en víctimes senzilles, fins i tot massa pel gust de l'Albert, seria tant fàcil eliminar-los !. El seu coneixement del món de les lleis, li feia evident que calia espaiar les morts de cadascun d'aquells desventurats per tal d'evitar que es pogués crear alguna relació que per altra part, sempre seria molt difícil de vincular-lo donada la multitud de damnificats que tenien sobre les seves consciències. Van ser mesos de feina pacient, prenen notes, provant itineraris, creant coartades, però al final tota la feina prèvia, la logística de l'acció, ja estava preparada !

Finalment una veuta o potser un plor el torna en si mateix, i fa que tota aquesta moralla s'esvaeixi com la boira del Puig Graciós, i tenim un Albert net de rancúnies. Que tal ??


Estava ensimismat en les seves cabòries, feia temps que la dona el trobava absent, però pensava que eren coses de la feina, de la feina 1, o de la feina 2, o de la feina 3, o coses d'algun dels seus articles, o alguna de les seves dèries, l'Albert s'havia anat construint un món per a ell, i no sempre era possible seguir-lo o fer-li companya; en aquell moment el plor del seu net, - feia poc temps que havia estat avi - el va retornar, i desprès d'acaronar aquella criatura, va sentir-se com alleujat de tota la opressió que arrossegava des de feia anys i panys; no va ser cosa d'un instant, però la revisió va començar en aquell moment, al sentir el plor del net. El temps havia passat, la venjança l'havia de deixar en mans del Senyor !, a ell li havien estat donades altres tasques; va retornar poc a poc a la relació més propera amb la seva parella, va ser una tornada i no pas un canvi, la seva esposa no va tenir mai la percepció de que pel seu cervell havien passat aquells horribles pensaments !, va seguir amb les seves històries per damunt de tot, va fer l'esforç d'intentar almenys, enviar tots aquells personatges patètics a la paperera del cervell, la feina de buidar paperera tant senzilla en les programes d'ordinador, portaria temps en el seu cas, però sens dubte l'espai que necessitaria per arxivar a més dels plors, les primeres paraules i els descobriments d'aquell primer net, li faria del tot necessària aquesta mesura higiènica.

Menys mal però amics lectors, que ens ha deixat aquest relat, oi ?

mora.a@guimera.info