Un somni perfumat

Caminava cap a mi amb la barbeta mig alçada i els ulls a la llunyania. El vestit de flors vermelles en fons negre se li movia lleument des de la mitja cama fins als malucs. Una cabellera negra com el carbó li emmarcava un rostre de triangle invertit presidit per un nas petit i alçat, del qual sortien les llargues parpelles que abrigaven els grossos ulls negres. Les galtes amb petites pigues convergien en els llavis molsuts d’on sorgia una fina ratlla blanca . Al braç sostenia una petita bossa de mà daurada. Va moure la cintura i els malucs van tremolar, va posar el dits a la bossa de mà i en tragué un polvoritzador. Duu el flascó al coll i es polvoritzà, sense aturar el pas que determinaven unes sabates negres de taló lligades al canell amb cintes de cuir. Un dolç aroma arribà fins a la meva humil persona. La tenia a deu metres, a nou, a cinc, a quatre... L’aroma m’omplia els pulmons i tots els sentits del meu cos estaven presos de l’excitació que em provocaven els moviments de la noia del vestit florejat. Els pels eriçats, el dolor a l’estómac, el suor fred, l’erecció descontrolada... Fou quan em va semblar veure Roy Orbison tot cantant “Ho Pretty Woman”. La noia estava ja a dos metres de mi. L’aroma em cobria del tot quan vaig intentar sostenir-me en una paret. Vaig mirar a un cantó i a un altre per si hi havia gent que em pogués ajudar, però la gent la mirava a ella. La noia s’acostà i m’agafà pel braç. La dolçor de l’aroma em va fer notar la suavitat de la pell coberta del vestit de fina seda. Estava dins un somni?
—Què li passa?
—Res, res. És la impressió —Digué amb el rostre enrogit i pres per una escalfor que podia arribar a cremar-me per dins. Vaig pensar que em convertiria en flama.
Fou quan la noia proferí un fort esternut que em cobrí de mucositats.
—Un mocador!
Vaig posar-me la mà a la butxaca i li vaig oferir el meu. Se’l va posar a la bella nariu, va baixar les parpelles i es va sonar de tal manera que semblava el bram d’un cérvol en zel. No un cop, sinó tres vegades va dur l’aire dels pulmons fins a les narius de tal manera que els vianants s’aturaven per veure on era el poderós camió que feia notar el seu pas.
—Gràcies—. Me’l tornà gràvid de mucositats verdes i negres. Estava tan moll que no el vaig poder posar a la butxaca i sort que dissimuladament vaig poder posar-lo damunt d’un banc.
Llavors em vaig recordar de Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona. “En lo nas del rostre més hermós lo moc, que és verd i negre, està encollat”.
—Una mica de colònia? —. Em polvoritzà de perfum i se’n va anar.
Vaig quedar atordit a la vorera tot admirant les tremoloses anques que dominaven el moviment de l’ondulada cabellera, la fina cintura, els canells i el moviment segur que feia voltar la bossa de mà daurada. Vaig haver de recordar el famós rector per tornar en mi mateix. I...,vaig pensar: "Ja ho sé rector “el que habita i mora en el trasero polit i el que en n’ix, però no vull pensar-hi, perquè la vida ha de ser un somni perfumat". Va ser quan em va tornar a aparèixer Roy Orbison amb ulleres negres tot cantant “Ho Pretty Woman”. Vaig veure el mocador al banc i el vaig posar dins d’una paperera. Sempre em quedarà el seu perfum.