Un poeta amb IA

Vivim una època d'innovacions —diu en Joan Triasort de vint anys i tímid—, ens hi hem d'adaptar. Parla amb la pantalla de l'ordinador que no li respon. Al processador de textos, llegeix "vols que et faci un poema per a la noia que t'agrada". Se li encén la imatge de l'Annabel Brases en la ment. Escriu: "Fes-me un romanç dedicat a una noia de dinou anys, morena d'ulls, negres, esvelta; culta, sensible i bondadosa. És una noia que viu a la natura; entre arbres fruiters". Prem la tecla, l'ordinador pensa i a la pantalla apareix el romanç d'una noia molt bella que mentre mira la lluna li cau una saborosa fruita despresa d'un arbre. La fruita és un missatge d'amor. Mira el poema, veu que rima i que està ben resolt. En Joan l'imprimeix, va al calaix del pa i en treu un rotlle de paper aïllant per posar al forn. Posa el paper sobre la post i el planxa. Agafa un retolador permanent negre i hi escriu el romanç. "Ha quedat bé", pensa i li fa una foto amb el mòbil. Un problema: no té contacte amb la noia. Ho haurà de fer en persona: enrotlla el paper i el lliga amb una cinta vermella. En Triasort espera la noia a la sortida del supermercat. La noia apareix amb una brusa de ratlles vermelles i un pantaló gris. Veu en Triasort! Se li alcen les parpelles: un pretendent!!! El noi aconsegueix estirar el braç i lliurar-li el paper.
—Té. —La noia desfà el llaç i se'l mira. Sense esperar, en Joan es gira per marxar.
—Mai m'havien fet una cosa així, quina sensibilitat, quin poeta —L'Annabel estira el braç i alça la barbeta — Espera.
La noia llegeix el romanç en veu alta, en Joan escolta per memoritzar alguna cosa.
— Prendrem alguna cosa? —diu en Joan.
S'asseuen en una taula i l'Annabel parla d'art major, d'art menor. Li demana si coneix Marius Torres, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè Marçal i li recita versos.
En Joan assenteix amb el cap i obre els ulls com un mussol. Ella pensa: "és perquè no gosa. Que romàntic". Al final queden. En Joan se'n va a la biblioteca i agafa un llibre: Antologia de la Poesia Catalana de Joan Oriol. Se l'haurà d'aprendre de memòria.