Un instant per viure.

Martin és el director d'una empresa de màrqueting. Viu a la vora del mar en una torreta digne del càrrec que ocupa.

Martin sempre va amb pressa, tot ho fa de pressa. Es lleva de pressa, es vesteix de pressa, pren el cafè ràpid i surt com una bala. Condueix un descapotable a tot pedal i naturalment quan topa amb caravana es posa nerviós i de mal humor.

Quan arriba a l'oficina encara li dura l'esmentat mal humor i sense cap mena de contingut emocional saluda al personal i les secretaries amb un esquàlid «Bon dia».

Treballa a l'última planta. Un despatx preciós i una vista panoràmica de la ciutat impressionant. Però ell, ni cas, seu a la còmoda cadira i comença a treballar, papers aquí i documents allà i el telèfon que treu fum.

El fet és que no té bona fama a l'empresa. Ningú l'aguanta pel seu esquerp caràcter i poca empatia. Fins al punt que quan marxa de viatge de negocis el personal de l'oficina s'alegra de no tenir-lo a la vora.

En un d'aquests viatges, el personal va tenir una gran idea per desempallegar-se d'ell una vegada més. Van organitzar una conferència a l'altra punta del planeta sobre tècniques de venda en el sector del màrqueting en un hotel de nom impronunciable.

Quan va tornar de viatge de negocis, la secretaria li donà el correu i el posà al dia de les novetats durant la seva absència, va veure la carta de l'agència de viatges on el convidaven a assistir a la conferència en qüestió.

Martin va acceptar sense saber exactament de què es tractava. Així doncs, l'endemà es dirigí a l'aeroport, embarcà i s'enfilà a l'avió. Va estar tot el trajecte traient papers de la carpeta i fent feina amb el portàtil. No es va adonar de res més, no va mirar per la finestreta ni va veure cap pel·lícula ni música ni tampoc es va parar a pensar que feia allà enfilat volant, tan sols treballava. Després de setze hores de vol aterrar a i sorprenentment, no hi havia ningú que l'esperés. De fet, no hi havia més de dues o tres persones amb túniques. «Però… On diantre estic si es pot saber?» es deia per si mateix. Va mirar el bitllet d'avió i va adonar-se que estava al Tibet. «Al Tibet?? Estic al Tibet? És una broma?» El nostre protagonista va resoldre trucar a l'oficina i parlar amb la secretaria, però com era d'esperar no hi havia cobertura,

Sense rumb fix començà a caminar per l'única via que semblava un camí mentre es deia «Quan torni a l'oficina demanaré explicacions! Com s'atreveixen a enviar-me al Tibet a l'altra punta del món? Això passa de mida! Ja he suportat massa amb aquesta plantilla d'empleats. Quan arribi, els despatxo a tots!» Evidentment, en Martin estava molt alterat, no parava de remugar mentre caminava fins que va albirar que s'aproximava un animal enorme amb un individu enfilat al damunt. Naturalment, era un dromedari amb un vilatà que es dirigia cap a l'únic destí d'aquell camí. En Martin intentà comunicar-se amb ell amb signes sense èxit, però el bon vilatà no parava de somriure i fer sorolls amb la boca que donaven a entendre que puges dalt del dromedari per portar-lo fins al final del camí a canvi de la maleta i el portàtil. En Martin en principi es negà rotundament entregar-li les seves valuoses pertinences al mateix temps que maleïa als responsables de la situació que es trobava. Finalment, pujà dalt del dromedari. Mentre se li removia tot el cos amb el moviment de l'animal, no cessava amb els seus remucs sense adonar-se de la màgia del moment en aquell lloc en concret.

Al cap d'unes hores, en Martin estava esgotat i assedegat, amb la corbata fluixa i callat, ja no tenia esma per continuar queixant-se. Mirà al davant i veié el que semblava un temple. El vilatà es girà i li indicà que era allà on en Martin es dirigia i el convidà a baixar del dromedari.

Sense maletí ni portàtil ni mòbil ni res més que la roba arrugada que duia arribà per fi al temple es quedà quiet davant l'enorme porta del mateix agafant aire per traspassar-la. Entrà, era tot fosc, tan sols hi havia un fil de llum solar entrant per les finestres de vidre de colors dibuixant el passat mil·lenari del temple. Martin veié al fons un punt de llum groc que no aconseguia identificar-lo. S'aproximà i finalment, el llum semblava ser, davant l'estupor de Martin, una figura humana, un monjo budista per ser més exacte, però quan es va trobar a un metre d'ell es quedà callat mirant-lo fixament. El monjo esbossava un lleu somriure mentre li digué en Martin: «Holaquètal !». En Martin no donava crèdit de què veia i sentia de part d'ell i després d'uns segons reaccionà i digué amb un fil de veu: «Holaquètal», el monjo instant després digué: «Uno-uno» i en Martin totalment fora de joc contestà com un ressort: «Uno-uno.». Tot seguit el monjo continuà.. «Entonses no hase falta que dises nada mas.» amb el seu somriure característic i de sobte, Martin, també esbossar un petit somriure que anava pujant de to a mesura que transcorria el temps, fins al final que explotà amb una sonora riallada que ressonà en tot el temple i que coincidí la riallada del monjo. Després d'aquest fenomen, s'apagà la llum groga i el monjo s'esvaí en el no-res, la foscor va fer acte de presència...

...foscor absoluta...silenci estel·lar...

...profunda inspiració...

...profunda exhalació...

...així una bona estona fins al moment en què se sentí un crit des del racó més profund de la seva ànima: «Proooooooooooooou!».... La Llum interior del Martin s'encengué.

Final.

Dilluns, Martin es lleva tranquil·lament, mirà per la finestra del seu dormitori observant el dia tan magnífic que fa, les gavines volant pel cel blau solfejant, la fressa de les onades esvaint-se a peu de sorra i l'escalfor d'un Sol radiant que li provocà un - Ooh! Quin dia tan meravellós! Es vestí i prengué el cafè assaborint-lo com mai i sortí tranquil·lament a agafar el descapotable conduint-lo amb una calma que li permetia notar l'aire matinal al rostre.

Pujà amb l'ascensor xiulant i quan entrà a l'oficina, amb un somriure d'orella a orella digué: «Bon dia a tothom!». L'alta vibració que transmetia la va rebre el personal que reaccionà amb un espontani aplaudiment. «A partir d'ara farem pujar l'empresa fins dalt de tot! A treballar companys!».



Fi.