UN GRAPAT DE LLIBRETES

El pare ens ha deixat. És el que sol dir la gent de la seva generació perquè la paraula mort no trepitgi els seus llavis o les seves oïdes, tot i saber que els trepitjarà de cos sencer a tots, tard o d’hora. El pare ens ha deixat fa uns dies, i m’ha deixat un munt de lletra escrita en un grapat de llibretes, de les d’espiral, meticulosament numerades, que han estat la seva dèria els darrers anys. Paraules que em descobreixen una vida més enllà de la imatge que em reportava de pagès enamorat i casat amb el seu camp, mots enfilats que destil·len una intimitat que no li feia, una delicadesa poètica allunyada de l’aspror de les seves mans. Lletres arrugades que em descriuen un sentir que ell no transpirava portes enfora al meu davant.
La tristor ha marxat de vacances i és l’enyorança qui la substitueix, l’enyorança d’un pare prou desconegut fins ara, d’un pare que d’ençà va tenir l’accident, que el va soterrar del món, va ser de tracte sec, esquerp, però dolç de mirada. D’un pare que ara em parla amb franquesa en unes llibretes descolorides que em va oferir abans de dir adéu.
Ancorat en una cadira de rodes els darrers anys i allunyat del traginar de les terres, jo vaig haver de tornar al mas per tenir-ne cura, d’ell i de les seves vinyes velles que tan estimava i de les noves que havia gestat. Era un solitari com jo, o això em pensava, des que la mare, que no recordo, va morir en un accident -un subterfugi dins el meu cap, de trànsit.
Els estudis d’enologia més enllà dels oceans per resseguir l’empelt de la família, eren la collita que em retornaria al cau com estava escrit i així va ser, abans de l’hora prevista però. Uns estudis que em donaven món i coneixement en contra dels principis arcaics del pare que abraçava l’anar i venir de la lluna, el perfum de la terra a cada tros, la tendresa dels gotims creixents i el cultiu artesanal que li havien inculcat a ell també. Tot sense emprar els noms d’actualitat, que a ell se li escapaven, però els treballava de sempre pel sentir. Al país de les bombolles ell ja havia fugit feia molt de temps de la venda de la producció a d’altres, del camí que tothom seguia, i s’havia aventurat per instint, a la creativitat dels convenciments que ell, l’artesà, havia criat endins. Ell estimava el seu art de la mà de la terra.
L’arrel la va plantar el pare. El pare va ser el meu mestre en una escola a peu de cep, sense pissarra, en una terra de rengles i amb les regles de la natura, aigua i sol com a capricis del destí, en un marc de pàmpols de colors canviants, de sarments de dues vides i de varietals ancestrals que no havien caigut, només esperaven un renaixement. De racons foscos, amagats del calor, on les botes bressolaven els tripijocs que eren per a mi llavors.
I aquí estic, ara mateix suada, bruta i cansada, i no tinc esma encara de regalar-me la dutxa que em pertoca, i la butaca atrotinada del pare, que guarda el seu encís, m’agombola com si ell m’abracés després de cada jornada al tros. Un hàbit adquirit de capvespre amb una copa, avui del seu xarel·lo envellit i batejat, i la lectura del seu llegat. Escriu de tot i més, sobre i dessota de tot, del que va sentir quan el tractor el va engrapar entre l’argila i els ceps per més de dos dies fins que el van deslliurar...
Desperto enmig d’una nebulosa farcida d’estrelles imaginàries que em trontollen l’enteniment. Encara no he obert els ulls mentre paro atenció a les imatges interiors que s’acumulen i intento destriar quines són les de veritat i quines no. Em sento moll fins al moll de l’os i el lleu somriure que em produeix aquest pensament és la crossa que em permet d’obrir els ulls però no gaire. Està ploviscant ara i només albiro el gris de cendra al cel quan puc esquitxar les gotes d’aigua amb el parpelleig i alhora m’adono que no sé on tinc les mans i això m’amoïna. Començo a entreveure o a assumir el que ha succeït i no m’agrada gens.
Se’m fa un nus estret a la gola encara que l’he llegit abans, i ell no me’n va parlar mai d’aquell dia, com tampoc ho va fer del seu temps de jovent, de la poesia que l’inspirava en escriure, de les converses amb els ceps sense haver perdut el senderi, de la música amb que impregnava les vinyes, o de les dones del seu jardí de privacitat que ell anomena a les seves llibretes, transfigurades en escenes vivents que gairebé m’avergonyeixen, no tant per la minuciositat explícita, que aconsegueix de posar-me calenta, com pel fet de que estic llegint el pare.
Amb l’espai obert sota l’ombrel·la dels ceps carregats i el rellotge aturat, començaria a besar-te els llavis i el coll, una abraçada llarga i tendra i muda d'escalfament i les mans juganeres s'endinsarien, provocadorament, cap als indrets on no tothom hi té cabuda.
Però he après a captenir-me tot llegint i llaurar un solc que em permet gaudir sense ell. Jo sóc ell i m’he fet meves les carícies, assaboreixo els petons humits i em sento viva.
Els seus pits ferms i menuts s’abocaven provocadorament a tocar el meu rostre sota l’empara de la roba. El moviment oscil·lant i seductor que dibuixava amb el seu cos turgent destil·lava el desig de no refusar l’excitació. Dessota, la cadira resignada només era el testimoni gairebé silenciós de l’espontània decisió.
Estic encesa i letàrgica alhora, i un truc sord a la porta m’atura el batec del cor per un instant. La lectura de les llibretes em transporta, torno a ser jo. Amb la copa buida a la mà encara, m’aixeco i vaig a obrir. Només pot ser ella. La Lindale, la meva mà dreta al mas.
La Lindale va aparèixer, quan jo no hi era, per oferir les seves mans en una verema i s’hi va quedar, -una minsa explicació en vida del pare. D’origen sud-africà i sense una llengua de comunicació als inicis, va convèncer el pare amb els seus coneixements de la vinya sense paraules i amb un esquitx de bruixeria, deia ell. D’una edat incerta, encara avui té l’aparença de l’eterna joventut, la pell com la d’un préssec banyat de xocolata espessa li vesteix un cos un pèl mal girbat però fibrat, les mans grans i amb el dits llargs, poderosos i delicats alhora, són les seves eines per a tot. Té els ulls petits i foscos, inquiets, que sembla et llegeixin l’ànima si li aguantes la mirada i somriuen per si sols. Va descalça la major part del temps, tan se val si és ple hivern, sobretot quan és a tocar dels ceps mentre taral·leja dolçament alguna melodia de les seves arrels, i per la casa sempre, sempre després de sucar els peus, en diu ella, en un cossi d’aigua neta que té a la porxada. De fet para poc per les estances i en tot cas, a part de l’habitació que li va adjudicar el pare, es distreu algun dia entre els fogons per delectar-nos amb menges d’altres costums. Ella, amb el seu català prou polit avui, toca totes les tecles, i d’altres també, que conformen el dia a dia. És infatigable i té un nas, l’amplada del qual no hi deu tenir res a veure, que capta essències i aromes que fins i tot a mi se’m escapen. Sí, perquè també col·labora al meu costat a dins del celler i hauria de dir que en sap un niu. Ho dic, perquè sota la capa de silenci que normalment vesteix, amb el temps he descobert, si així ho hagués d’anomenar, que en el seu passat misteriós al seu país, treballava en uns cellers prop de Raithby, que he cercat a les xarxes i realment existeix. Ho he fet, no per la desconfiança que la seva tasca continuada desmenteix, sinó perquè de tant en tant, la seva fantasia inesgotable, em trastorna l’enteniment. El pare també va tastar aquest tema...
Aquesta noia té la capacitat d’entendre el llenguatge dels ceps i saber de les necessitats abans no es manifestin. El seu atractiu resideix en embruixar-ho tot, potser a mi també, però amb els colors de la bondat. Els meus preceptes són la seva bíblia, no creient, que transfigura a fi de bé. La plantació de pedres que ha dut a terme, em té capficat per no entendre el sentit que ella, seriosament, em descriu. M’assegura que al seu país en plantava i que formaven un flux d’energia positiva al seu entorn. Jo em penso sovint que em pren el pèl amb un dolç sentit de l’humor, però les ha fet casar amb els rosers que sí em convencen.
I potser més tard també va tastar alguna altra cosa que jo mai he gosat d’aclarir o preguntar-li a la Lindale...
Les seves mans recorren el meu cos vell i manyegat amb una escalfor que reviu la meva pell arrugada. Desperta les emocions perdudes mentre sovint m’endormisco amb la imatge del seu cos nu a tocar del rierol. Ella és la sensualitat d’un cos en dansa i la seva cabellera negra balla al ritme dels seus pits turgents que s’evidencien amb la lleugeresa del vestit estampat que també voleia i m’abdueix.
Jo també he tastat les seves mans d’escalf. Un vespre cap al tard, quan el pare encara escrivia però ja dormia, va aparèixer al meu davant amb dues copes de sumoll, del que duu el seu nom, i em va pescar al meu racó de lectura engrapant una llibreta amb una mà i amb l’altra passejant pel meu cos. No va badar boca, em va oferir una de les copes i em va prendre la llibreta de la mà, suaument, i simplement es va posar a llegir...
Vull imaginar, ara que puc, com de bonic és el teu cos, quants motius de provocació m'ofrena, com de dolç és palpar la teva pell, recórrer amb els llavis suaument cada racó, aturar-me en un indret diferent i tornar sobre les passes, cada bocí de la teva sensibilitat respon al meu desig i el meu plaer és el teu. La teva esquena, bocaterrosa, és un llarg traçat per jugar amb els meus dits, sense recança, canviant, aconsegueixo sentir com t'agrada i m'excita fins al infinit. Després, mirada al cel i mig nua, no tinc per on començar ni per on acabar, és un espai de plaer inesgotable, els pits grans i frondosos, el melic, la panxa, els braços, les aixelles, em responen com un amic de veritat, es retorcen i s'esborronen i l'excitació s’exclama. Sense presses i com si d’un ritual es tractés, no hi ha fi, només el saber que em regales el teu cos per recorre'l amb les mans, els dits, la llengua, els llavis........no puc cansar-me’n, tens una pell que convida a seguir fins al més enllà.
La seva veu melosa em llegia a mi, els seus llavis molsuts brillaven amb l’empremta de cada glopada del sumoll, i jo no m’arriscava a moure un dit per no deixar d’escoltar el meu plaer incipient. I seguia llegint...
Els seus llargs dits solcaven més ensota de la pell com l’aigua de pluja esgarrapa la terra. La seva boca saltava des del penya-segat dels petons agressius a les dentegades afamades a les espatlles. Després la tenia subjecta pels canells damunt el seu cap i l’aroma engrescador de les aixelles depilades m’esperonava les batzegades. En un espai del temps infinit es va tensar com la corda greixada d’un arc per després arraulir-se i suplicar la llibertat del gaudi. Uns segons paralitzants de pau dins una presó d’èxtasi sublim. Ho havia tornat a fer. En un murmuri ho va anomenar el dolor del paradís.
Quan va emmudir jo vaig sentir aquell dolor que després hem compartit fins avui encara, amb les llibretes.