UN CAS COM UN CABÀS

LAURA
Sóc dempeus al replà de l’escala i l’ascensor tanca les portes interiors automàticament, -l’haurà de menester algú altre, mentre, embadalida, rumio que punyetes faig tornant aquí, com cada vegada, però reconec que m’agrada molt. Escolto el ganyolar d’un gos, de ben segur pataner, darrere d’alguna porta i m’arriba la flaire espessa d’un poti-poti de cuines casolanes. La placa de vinil, al damunt del timbre, m’assenyala que sóc al lloc on la Núria juga amb el meu destí, o potser és amb el seu que hi jugo jo. No veig que sigui possible canviar la meva manera de fer ni tampoc ho vull, no m’ha anat massa malament fins ara, i penso que lluny de ser cap mena de joc, la Núria hauria de conèixer la Sara que és l’altra part del meu sentir. La Sara és, vull suposar, la meva única amiga a la ciutat, bé, de fet la meva única amiga, o potser també ho és la Núria ara i jo no me’n adono del tot. Les dues, la Sara i jo, vàrem néixer i créixer a la mateixa contrada, prop l’una de l’altra, ella al poble i jo en un llogaret als afores i enmig de rengles i més rengles de vinya sense mar. L’escola, les trapelleries, les festes majors, les escapades d’amagat a la ciutat, els nois de passada, o no tant per a ella, les descobertes de tota mena, les veremes, les confidències....tot en un farcell de privacitat en va unir com a germanes ben avingudes, sense gelosies ni competicions.
Un embaràs fora del full de ruta va marcar el seu rumb de la mà d’un passerell fill de la moneda i fill del llibertinatge a les nits boges de la ciutat. La seva relació va durar tant com el temps en que el seu marit pocavergonya va provar de fer-s’ho amb mi mentre la panxa de la Sara s’inflava d’allò més. El seu tarannà, el de la Sara, fort i decidit, va eixugar les llàgrimes sota el coixí dels seus pares i va seguir amb els estudis d’infermeria, abans no conegués algú altre que també va sortir de la ciutat, però sense data de caducitat a dia d’avui i amb dues motxilles més pel carnet de família nombrosa. Sembla feliç. Jo sempre m’ho he mirat amb un apunt d’angúnia i patiment per l’atzucac que representa el viure. El meu viure és en un despatx d’un advocat, que no és gandul, i jo que també sóc lletrada, només trepitjo les causes d’ofici. Quasi res. A la fi, esgotada pels viatges amunt i avall i amb els pares criant malves, -no van voler ser incinerats, em vaig traslladar a un pis al costat gairebé de la Sara. D’això en fa un bon grapat d’anys i seguim amb les nostres coses. Les coses que m’han dut fins aquí. Però els caps de setmana segueixen sent rurals peti qui peti.
No he estat mai addicte a la timidesa, ans al contrari, però mai he anat massa lluny en cap relació per la meva aprensió al contacte físic. Mai ho he necessitat i fujo de les abraçades i petons com un gat esperitat, deien al poble, i sense l’excusa d’un trauma d’infantesa, em limito a una encaixada de mans que ja em costa alguna suor freda de vegades. Malgrat les intenses converses de jovent, que encara ara es repeteixen, íntimes i secretes per a la resta, i fins i tot amb demostracions vives que ara són d’absoluta normalitat, la Sara no s’explica del tot la meva habilitat, que em confessa ja li agradaria per a ella, sense enveja.
La Sara té un cos bonic, molt, encara hores d’ara, i sempre ha estat desig dels nois, dels homes, talment com jo, però sense resposta per part meva. Simplement jo no podia permetre que ningú em posés la mà al damunt, i mentre ella em parlava de les seves experiències sexuals, de les primeres grapejades farcides de petons, dels seus mugrons endurits, de les seves pessigolles arreu, de les llengües entortolligades o lliures passejant per les pells assedegades, de la por de no saber-ne, de l’altra por que hi era, de les sensacions de sentir-se penetrada, del plaer que no semblava tant, de les presses segons com, de les mans maldestres i d’altres, poques, amb galons, jo me l’escoltava i feia meves les seves vibracions dins el meu cap, expectants la majoria i habitualment decebedores pel que sabíem en aquells dies, o crèiem saber.
A la recerca de la màgia d’un orgasme mític, que només imaginàvem de quin color podia ser, ella ho conreava amb les amistats passatgeres a voltes, i jo vaig aprendre, amb el retrat de les seves històries, a bastir-lo dins meu només amb la vareta de la fantasia, fins al punt que amb els ulls tancats o oberts mirant a l’horitzó, o a les fosques, o estirada en una gandula a ple sol, en la solitud d’una habitació, o enmig d’una munió de gent, aconseguia, i aconsegueixo, el plaer d’un castell de focs d’artifici. Sense ni tocar-me. Només relaxada fins a concloure l’èxtasi, creixent a mesura de les proves o potser del desfici.
Només la Sara coneixia aquesta capacitat fins ara. A l’època de jovent avançat, amb un xic de cobejament natural, vàrem veure si jo li podia transmetre la tècnica, però no ens vam sortir. Ella necessitava la masturbació per aconseguir algun efecte semblant. Amb tot mai vàrem tenir cap contacte íntim entre nosaltres dues, no hi havia aquesta intenció, tan sols una vegada ens vàrem fer un petó recargolat a la boca, per provar-ho, però la conclusió va ser poc interessant. A les dues ens agradaven els nois, ho teníem clar, i no va ser fins més tard que les fantasies amb elles, les noies, també m’omplien la disbauxa quan pertocava. De fet el repertori imaginatiu es va intensificar.

-Jo no en sé pas d’escriure. És el que li vaig llençar a la cara a la meva, que no ho és, psicoterapeuta quan va insinuar que si no em venia de gust parlar tant, ho podia plasmar en un paper. Després d’unes quantes trobades jo em pensava que ja li havia explicat tot i ella no em tenia cap resposta, si n’hi havia alguna. Va ser una reacció sobtada o egoista en certa manera, doncs el silenci i la contemplació a mi ja m’estava bé.
I aquí em tens, embadalida perdent la vista finestra enllà, mentre rumio que haig de lletrejar per fer contenta a la noia. Sí, perquè la Núria, aquest és el nom que ha passat a engreixar les meves fantasies, sembla una metgessa massa jove per saber res dels maldecaps de la vida, però el cas és que al seu davant em sento bé, relaxada, i fins i tot atractiva i excitada.
Recordo el dia en que la vaig conèixer, després del truc a la porta me la vaig trobar al davant, palplantada, prima o esvelta, i vestida massa elegant, vaig pensar, per atendre una pacient, o potser n’hauria de dir una clienta. No ho sé, però no hi havia cap bata blanca que m’alterés la percepció i això ja era un gran què. Rossa nòrdica i amb els ulls de mar plana em va donar la benvinguda com si jo fos la nova becària a l’oficina. Duia una brusa de setí blava, a joc amb els seus ulls i amb botons sense cordar, un pantaló beix i unes sabates de taló alt de color crema. Vaig seure gairebé abans que ella m’assenyalés la butaca i per anar al gra sense embuts, ni sense cap vergonya, ni trauma, li vaig comentar, que no confessar, que a la meva edat encara era verge, i la bellesa del seu rostre no va denotar cap sorpresa. Això em va agradar. Sí que es va destarotar quan seguidament vaig afegir que, de sempre, havia gaudit de molts orgasmes sense ni tan sols tocar-me jo mateixa. Es va embarbussar amb la pregunta que pretenia fer-me i jo vaig seguir el meu relat amb tota mena de pèls i senyals mentre ella suava la cansalada. Potser a causa de l’edat que arrossegava i la transparència del meu relat sensual, podria dir, va perdre els papers del seu guió treballat als estudis i la pacient semblava ella. Es va abstraure en algun moment de la conversa i jo ja vaig tornar a caure en el parany agraït de la fantasia. Realment era molt bonica i no vaig necessitar gaire imaginació per posar-me a to. Quan em va donar la mà per acomiadar.me vaig llegir en els seus ulls que m’agradaria tornar-la a veure.
Avui dia, noto en cada trobada la cura i el bon gust que ella té per vestir, m’he adonat que ja no usa mai sostenidors, que el bloc de notes sempre està dormint al damunt la taula de l’escriptori, que ara es descalça només seure, que està molt més relaxada que el primer dia, per descomptat, i que si bé deu tenir un problema amb les glàndules sudorípares, no hi ha cap resta d’olor que fereixi. També he constatat que no ha passat cap més càrrec al meu compte corrent. Encara no li he agraït.
No sé pas si hauria d’esborrar aquests comentaris, ara ja escrits, que ella de ben segur llegirà i donarà peu a tot un reguitzell de preguntes o potser de dubtes incerts, o potser una altra cosa. Tinc molt clar que compartim l’excitació mútua de maneres diferents i que deixaré que sigui ella la que em demani el perquè faig una escapada al bany cada dia o el perquè me la menjo amb la mirada, com ella fa. Però jo sé el perquè. Potser la Núria vol ser la Sara, que no coneix, o potser sóc jo que desitjo una altra Sara a la meva vida. Tinc temptacions boges de compartir una demostració.
Premo el timbre dues vegades com sempre faig i desitjo.


NÚRIA
Ella, la Laura, em va venir a trobar voluntàriament cap a finals de la primavera passada. Algú li havia recomanat la meva consulta, o millor dit la meva professionalitat i mai m’ha volgut comentar qui va ser, només li vaig preguntar un cop. Va aparèixer al meu davant, la primera vegada, després de cancel·lar la visita dues tardes seguides, desimbolta, jovial i vestida amb un aspecte molt juvenil que la feia molt atractiva, i em va fer una ganyota mentre m’encaixava la mà, una ganyota que ja havia vist abans en d’altres pacients i que comporta un esforç afegit. La desconfiança ve regalada i la confiança costa de guanyar. Després de les presentacions rituals va seure ràpidament en una de les butaques, com qui puja a l’autobús i clissa un seient buit, i amb els seus ulls verds de sotabosc em va escanejar cada racó del meu cos abans no va engegar a parlar. Tenia una veu melindrosa que semblava surar per entre els raigs de sol que s’escolaven pel finestral i dibuixaven les partícules de pols en suspensió. Això em va distreure el pensament per uns segons cap a la Maria, la senyora que em fa la neteja dos cops per setmana i que el darrer dia la vaig haver d’escridassar quan vaig arribar a casa i em vaig trobar el seu net gatejant i estripant fulls de les revistes que tinc a la sala, mentre ella passava per enèsima vegada el pal de fregar pel plat de la dutxa, cosa que ja li havia advertit, anteriorment, que no m’agradava. Que el nen tenia dècimes i la filla no trobava cangur també m’ho havia empassat dies enrere. Amb tot això ja no sé si vaig escoltar gaire la Laura però sovint em passa que desconnecto, inconscientment, de la realitat. El cas és que tinc la consulta al mateix pis on visc sola, de moment, i aquest de moment reflecteix els dubtes que comporta més que les esperances. I cada dia que passa hi ha més incertesa.
La Laura m’ho va deixar anar a la primera trobada, un fet del tot raonable, però va anar directe al gra. La Laura no necessita ningú per a satisfer les seves necessitats sexuals, de mai. Ni tampoc cap joguina de cap mena, ni pel·lícules, ni les seves pròpies mans, dits inclosos. És soltera i verge. Dit així en tercera persona. Potser, o més aviat segurament, vaig ser jo ara qui va fer una ganyota després de l’exposició tant honesta i planera, i ella era la que em guaitava amb cara de resignació sabuda com esperant una recepta miraculosa. Ella va interrompre el silenci i la digestió dels mots en que jo treballava amb una altra comentari trencador, -no vull pas que això canviï, estic prou satisfeta. Més silenci i jo tornava a veure la pols en suspensió.
Era allà, asseguda amb la seva melena frondosa, rinxolada de negre atzabeja i un mamellam intens que sense sostenidors dins un vestit lleuger de gasa, lluïa a la vista i m’eclipsava l’enteniment. Poc professional. Pel cap baix em doblava l’edat i per uns instants se’m va passar pel magí que hagués volgut una mare així, i no perquè la meva, que ja no hi és, no fos bona mare, sinó perquè passava per la meva àvia quan jo anava a l’escola.
La Laura traspassava de llarg la ela romana i amb un posat de seriositat com quan el mestre, o la mestra, t’envia sense embuts al despatx del director, em va parlar amb el llenguatge clar i despreocupat del jovent. Jo, una mica descentrada amb prou feines trobava la posició a la meva butaca i ella va tornar-hi narrant gairebé un conte de fantasia on assegurava tenir tants orgasmes com volia cada dia si calia, i si els volia amb mullena o no. Bocabadada, jo només intentava recordar si amb el meu xicot havia tingut, fidedignament, algun orgasme del cert o només un plaer passatger. Amb les companyes de jovent tothom en parlava i tothom en tenia, dèiem, però ningú tenia prou clar on era el límit per considerar-ho. Ens preguntàvem quina escala regia la intensitat dels orgasmes, com la SHU que gradua la fortor del picant en els xilis. El cas era que tenia al davant la Laura que ben segura de si mateixa m’explicava, amb ets i uts, com ella reunia tots els coneixements sobre la matèria.
Va arrencar de nou per agafar la iniciativa i preguntar-me si l’estava seguint i si la creia o en tenia dubtes. Jo en aquell moment estava ja sufocada i notava com la suor em regalimava per l’esquena i no volia mirar, però de ben segur que la brusa de setí de color blau dibuixava els maleits cercles a les aixelles. Em vaig remoure neguitosa a la butaca mentre em descalçava. Una mania que tinc a soles, però mai davant d’un pacient. La Laura em seguia en silenci ara i el seu escot m’hipnotitzava els sentits. Pensava jo en que aquella situació era prou lluny de qualsevol comportament professional, però ella no semblava amoïnada. La Laura es va alçar mentre em demanava per anar al bany i jo vaig aprofitar per mirar-me les evidents taques de suor i amb els mocadors que de corrent són pels que seuen al meu davant, eixugar-me les aixelles, els pits i el clatell, mentre intentava asserenar-me. Em vaig adonar que el bloc de notes havia restat estèril i que el rellotge assenyalava que per avui n’havia prou. El seu caminar quan tornava del bany era encisador i lluïa un lleu somriure que no havia gastat en cap instant abans, i jo em vaig sentir petita al seu davant quan li vaig oferir la mà de comiat i el recordatori per la propera setmana.

Encara tenia mitja hora fins l’arribada del següent pacient i no em va costar gens, asseurem a la butaca on la Laura s’havia esplaiat. Em vaig descordar i abaixar els pantalons i no vaig poder resistir de masturbar-me. No sé el lloc que ocuparia a la classificació de la Laura, però el meu orgasme va ser el millor que jo havia gaudit. Vaig somriure.
Tota la setmana em vaig sentir enyorada, la Laura m’havia colpit l’ànima. Tota aquella energia desbordant que jo tenia just abans de la seva entrada, es va tornar gairebé en un silenci espès després de la seva exposició i la seva presència mentre em mirava profusament a l’espera, suposo, d’una opinió. Jo m’havia quedat en un punt mort per uns instants i amb molts monosíl·labs que no anaven més enllà per mirar de teixir una frase. Al seu davant, ara, després de moltes trobades, encara tremolo com una fulla sota el vent de la tardor i perdo el temps, abans, pensant en la roba que em posaré perquè ella em segueixi mirant com ho fa. He perdut la vergonya o potser el senderi, però ni roba interior gasto quan ella ve i això ja m’excita d’allò més. Dels nervis, en sóc conscient, sovint ja la rebo suada i neguitosa, però la seva veu apaivaga els meus temors, que no són, i els meus dubtes que tampoc ho són ja. Ho he deixat amb el meu xicot fa uns dies, cosa que ell no ha entès, i com un marrec espera les postres, jo, mal que em pesi, desitjo tant el dia de la Laura, l’he batejat, com l’hora del comiat per retrobar-me amb mi mateixa. La meva professionalitat trontolla enfront els sentiments encara que sé del cert que mai la podré tenir.
He conegut fa uns dies a l’hospital on també, obligatòriament, haig de passar consulta, una infermera molt atractiva que m’ha proposat d’anar a fer una copa de vi amb una íntima amiga seva. Com la Laura no serà.
SARA
La Laura, des que jo en tinc memòria, forma part de la meva ànima, és una extensió del meu jo i l’admiro com a persona. No hem seguit pas vides paral·leles en un sentit estricte, però no em perdut mai el contacte íntim i constant enmig dels atzars que ens han aixoplugat. De tots colors i sense massa queixa.
La primera vegada que m’ho va voler ensenyar, érem a la meva habitació, dalt de tot a tocar les golfes, a casa dels pares on encara hi viuen. No era pas el primer cop que les dues estàvem nues de dalt a baix, costat per costat. Jo era la única a qui permetia, o ho acceptava, que l’abracés i li fes petons, pocs, a les galtes, només si feia dies que no ens vèiem. Tenia, i encara el té, un cos espectacular. De melena fosca i exuberant, atreia la mirada lasciva dels nois, i dels homes i potser d’alguna dona, no ho sé, amb l’ajut d’uns pits generosos, ferms, preciosos, la simetria dels quals m’enamorava. Una piga a la barbeta li donava un toc de seducció a joc amb el seu caminar gràcil i provocatiu. Tota ella era provocativa, però no se’n adonava o si més no, no li donava cap mena d’importància. El triangle de pèl al pubis, perfectament retallat, era una còpia de la melena frondosa que la feia ben visible amb el suport de la seva alçada, i no va voler mai retallar-lo per les modes, ni per descomptat rasurar-lo com jo sí feia a voltes. Jo no em lamentava pas del meu cos, ni se m’escapava cap mena de gelosia pel seu, però si les meves apetències sexuals haguessin girat cap al gènere femení, ella hauria estat la meva deessa.
La Laura, socialment prou activa i llençada, no deixava que ningú traspassés la tanca que ella imposava. Li vaig conèixer un parell de bons nois que la festejaven amb bones intencions, suposo, però no van anar més enllà d’uns quants caps de setmana. Interpreto que en quan van considerar franquejar els límits, ella se’n va desfer. Amb bones paraules això si. D’això també en sabia prou. Sense cap mentida escandalosa els explicava que les seves intencions de futur no casaven amb el compromís en mans d’una altra persona. Algú, també, cap dels dos bons nois, s’ho havia pres a la valenta i s’havia ofès pel rebuig. La Laura doncs va col·leccionar, per aquells dies, un grapat d’adjectius que a ella no l’amoïnaven gens ni mica.
Jo havia escoltat moltes vegades de com ella es satisfeia, i si bé al principi em costava de creure, l’havia vist en acció més d’un cop, per arribar a l’orgasme, silenciós la majoria de les vegades, en un trànsit que només ella dominava. Ella era la meva amiga i jo no dubtava de la seva paraula, mai ho he fet, però aquell matí de dissabte, en que els pares eren a mercat, em va proposar de fer-ho, alhora que provaria d’ensenyar-m’ho. Assegudes al damunt del llit amb les cames creuades com els indis, va mirar el meu cos de dalt a baix, fins al punt que em va fer sentir un xic de vergonya, sense acostar-se, ni tocar-me res de res. Va tancar els ulls, després em va dir que ho va fer també per un xic de vergonya, va iniciar una respiració sonora, compassada, va estirar el seu cos tot desplegant les cames i va començar a gemegar suaument com jo només havia vist i escoltat a les pel·lícules i sempre m’havia semblat massa exagerat. Els seus gemecs van pujar de to i el seu cos es balancejava lleument, les mans al costat, sobre el llençol, seguien el ritme del bleix i l’arqueig de la seva esquena va coincidir amb un gest per a separar les seves cames. Els gemecs es van desmarxar i la respiració semblava fins i tot preocupant. Es van entretallar els sons, ja amb molts decibels, i amb la boca oberta va esclatar en un crit, haig de dir que bonic, o m’ho va semblar per les circumstàncies, abans no veiés com de la seva vagina sortia un esquitx que, mentre el seu crit seguia retronant, anava camí de convertir-se en un raig continuat que, al seu davant, em va xopar tota la cara, els pits i la panxa. El panteix va rebaixar-se i el seu rostre de felicitat ho deia tot.
Més que sorpresa, em va impactar tant que jo estava realment excitada, i aquí sí que la vaig envejar una mica. Em vaig quedar amb les ganes. Després, amb el temps, jo li demanava que m’ho fes al meu davant per masturbar-me en quan ella trepitjava el cim i el meu cos regalimava del seu plaer. Mai he aconseguit ejacular com la Laura, em conformo amb els orgasmes increïbles que comparteixo amb ella, que no tenen comparança amb els que de vegades tinc amb el meu home.
Quan la Laura em va esmentar que havia anat a la consulta d’una psicoterapeuta, em vaig quedar de pasta de moniato, sort que estava asseguda. Érem a la terrassa d’un bar, dels pocs que encara no és en mans de xinesos, prenen una copa de vi, -les cerveses no feien per a nosaltres. Era cap al tard d’un dijous i encara podíem sentir les aromes de la paella que havien servit al menú del dinar. Els meus tres vailets tenien al seu pare de cangur, bé, el gran té un altre pare però això és una altra història, i és un costum amb la Laura de trobar-nos aquest dia encara que ens podem veure en qualsevol altre moment. El cas és que ella només volia conèixer si la seva animadversió pel contacte físic tenia alguna possibilitat de millora i no pas pensant en el sexe, que ja li estava bé, sinó per les situacions incòmodes que reiteradament havia viscut durant tants anys. Jo li vaig comentar que em semblava que no tenia ni cap ni peus aquella preocupació a aquestes alçades de la vida, però se li havia ficat una ceba al cap. Em va parlar, amb un punt d’admiració, de la bellesa nòrdica, un pèl massa jove, que l’havia atès. De la lluïssor dels seus ulls de mar blava que l’escrutaven de dalt a baix, i de com de nerviosa semblava quan ni les paraules li sortien. De les galtes enrogides i de la suada que li va amarar la brusa. Em va parlar de com havia notat que els mugrons de la Núria, -es diu Núria la psicoterapeuta, s’endurien dessota els sostenidors quan ella li relatava els orgasmes que aconseguia amb les seves fantasies. Jo ho entenia perquè ho vivia al seu costat. I em va explicar, amb cara de trapella, que s’havia escapat al bany per regalar-se un orgasme ràpid i silenciós. Això també m’ho podia imaginar, com també podia imaginar que havia fet la Núria aquesta quan la Laura va marxar.
La Laura és única i tinc la sort de gaudir-la. Va deixar per després el com havia anat a petar a la consulta de la Núria. Tenia una clienta seva acusada d’assetjament sexual a la feina a qui li passava tot el contrari que a ella mateixa. Aquesta noia, casada i mare de família, necessitava constantment del contacte humà, físic, encara que no ho feia per l’aspecte sexual, es trobava en situacions mal interpretades i amb insinuacions fora de lloc. Només desitjava la proximitat del caliu humà a tothora i va aconseguir un tractament psicoterapeuta i unes hores de serveis socials. No va perdre la feina però, ni a la família que ja la coneixien.
No li vaig comentar que a la Núria ja la coneixia de l’hospital.