Cercador
UN AMIC O NO
Un relat de: Janes XVIIUn amic l’havia convidat aquell vespre d’hivern a sopar, això li havia proposat per telèfon en una xerrada massa extensa pel gust d’ella, quatre dies abans. Massa extensa i poc aclaridora, amb un punt de misteri inclòs li va semblar. Només quedava específicament clar que la passaria a recollir per casa cap a les vuit de la tarda. Era un bon amic, no el millor, però se’n refiava del tot.
El dia fred i humit a la ciutat quedava compensat, en part, per un sol radiant i gairebé sense núvols al cel, producte de les ventades que assolien la ciutat des de feia un parell de dies. El matí s’havia reflectit com un “deja vú” més de qualsevol dia de la setmana, un treball de mitja jornada que no l’omplia ni de bon tros però que li garantia uns ingressos mínims i segurs. Al capdavall no se sentia pas diferent del que es trobava al seu entorn en matèria laboral.
Al pis, asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, absorbia el calor que li regalava el sol de després de dinar. Ara era temps per somniar. Una lectura la transportava allà on fos o si s’esqueia una capcinada també la duia cap al mateix indret dels somnis. Un petit instant per foragitar els mals endreços que habitualment convivien amb ella mateixa. Tot per fer temps mentre no obrien les botigues. Havia pensat que aniria a comprar abans no s’hagués de dutxar i arreglar-se pel sopar. De passada feia una caminada que li anava força bé per compensar els matins de cadira. Tenia clar que en els dies que vivíem podia anar de compres a qualsevol hora, doncs molts establiments no tancaven portes al migdia però ella preferia anar al “colmado” del barri on l’atenia tant simpàticament aquell avi, pagès a ciutat, que la tractava com si fossin família. Pel camí tot passejant amb un somriure als llavis, era una noia optimista, va fixar-se com sovint ho feia, en aquells cartells de cares de polítics que sempre queden enganxats després de les èpoques electorals i que s’acaben barrejant i fossilitzant amb els nous que es pengen per a qualsevol fita electoral en curs. Els coneixia a tots i no en coneixia a cap. La premsa i la televisió en feien ressonància diàriament d’aquelles cares i no passaven desapercebudes a la població. N’hi havia un en concret amb barba ja força blanca que li transmetia una mena d’odi inevitable. Potser era bona persona, pensava ella de vegades, però no podia ser, es deia. Mentre, va sentir com el pes de les bosses li canviaven el color dels dits i li feien venir un rampell de dolor momentani. Ja era prop del portal on vivia i va aguantar un xic més fins que en arribar-hi les va deixar caure a terra amb un gest d’alleugeriment mentre cercava les claus per obrir la gran portalada exterior, no sense prendre’s un respir per exercitar les mans amb moviments estirats i retornar la circulació de la sang.
A dalt va endreçar metòdicament les compres que gairebé eren totes gastronòmiques i després es va regalar una cigarreta abans d’anar a trobar una dutxa reconfortant. Va decidir tot parlant amb ella mateixa que ja triaria la roba en acabat. En barnús ja i amb el cap moll encara, va atendre una telefonada al mòbil. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Ella no era de les que trigava una eternitat en vestir-se i arreglar-se. En un dit i fet era davant del mirall de cos sencer observant la tria i la imatge que podia donar. Un vestit ajustat i negre que la dibuixava elegant i seductora, un color adient per contrastar el blau dels seus ulls intensos i el ros del seu cabell de tall modern. No era de penjar-se joies, en tot cas dos detalls per trencar i prou. Unes sabates amb un taló de nit, insinuants per l’alçada però còmodes i un toc de maquillatge als ulls per engrandir aquell mar blau i res de color al llavis. Realment el mirall li retornava un reflex interessant, s’aprovava com a noia i sabia del cert per l’experiència que sense necessitar-ho trobaria l’aprovació masculina que ensopegués amb els seus ulls. Les claus, el mòbil, el moneder amb la documentació i el tabac, s’encabien en aquella minúscula bossa de mà que va canviar a darrera hora. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.
Escales avall. Vivia en un primer pis i l’ascensor era un perfecte desconegut per a ella, exceptuant un dels dies de trasllat quan va anar a parar en aquella finca modernista de l’Eixample, quan va ensopegar amb la veïna tafanera que hi ha d’haver en tots els edificis, sembla.
El cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre sonava un curt timbre de clàxon traduït per una salutació reconeixedora. No era el primer cop que hi pujava. Es van saludar amb dos petons avorrits per la reiteració. La conversa va anar a càrrec d’ell, sempre tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable. El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, per a ella, que no s’havia preocupat mai gaire de conèixer o orientar-se a la ciutat. Ara si però a mitges, ell li va començar a explicar on anaven aquella nit. Normalment la duia a un restaurant d’anomenada o simplement de qualitat i després s’encabien en algun local de copes que estigués de moda. Avui proposava una fita molt diferent. Uns amics seus o més aviat companys de negocis, no havia sabut ben bé mai a que es dedicava ell exactament, l’havien convidat a un sopar organitzat per una entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, sempre deia ell, mouen el mon. En la única cosa que ella va gastar dos minuts en pensar va ser que soparien en una taula més gran i amb més gent asseguda pel que les converses serien variades. Potser li aniria bé fugir del monopoli verbal del seu amic.
A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió afavorida per si de cas les tindria de companyia a l’hora de l’àpat. Els rostres descarats de males vibracions els obviava segura de que amb el seu tarannà els evitaria fos com fos i si convenia amb menyspreu. Li era fàcil i sovint, reconeixia, havia estat una tanca en el seu caminar.
Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.
A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i les direccions empreses pels convidats, una mica com si fos a càmera lenta, hom podia començar a esbrinar qui aniria a seure a les diferents taules i així descobrir quins serien els seus veïns de tertúlia.
A la taula ja i apart del seu amic que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre va anar descobrint noms que no memoritzava i professions. A l’abast de la veu tenia per compartir converses un “free lance” del mon de l’art, jove i amanerat, un pilot d’helicòpter amb empresa que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans, un “crack”, segons auto denominació, de les assegurances de cara quadrada i somriure “jfk”, un xef de la nova fornada i d’anomenada en el sector, agradable, entenedor i desconegut per a ella i un misteriós i elegant filantrop, com el veterà a la taula rodona i que semblava prou honest en els seus comentaris.
Del menjar en si poca cosa a dir. De fet després dels entrants abans de seure, ella ja en tenia gairebé prou. Una crema de marisc, mancada de sal pel seu gust, una amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa, massa barreja de dolç i salat, pensava i una bestiesa de mar i muntanya en un mateix plat, bou sagnant i orada, cuita en excés, a la recerca d’un impossible, fer content a tothom. Les postres, un intent de flam de “coulant” no reeixit. Tampoc mai l’havia enlluernat a ella massa el mon gastronòmic però si que en aquest camp va escoltar els apunts que el jove xef va anar distribuint a cada plat, comentaris assenyadament crítics pel que va copsar. El seu germà gran hauria d’haver estat allà va pensar. I va reiterar-ho quan es va adonar en que no havia begut gaire de cap dels vins que havien servit. Semblaven trets de les ofertes d’alguna gran superfície i va somriure quan algú altre també hi va fer-hi esment.
Com sempre succeeix en aquestes ocasions les converses van derivar entre multituds d’aigües i es passava d’un tema a l’altre sense adonar-se’n ningú o bé s’entrecreuaven al damunt la taula. Immersa en una escombrada dialèctica pels restaurants més “xics” de la ciutat, de cua d’ull li va cridar l’atenció un cambrer que semblava fora de lloc. No sabia el perquè però així era. A més tenia la impressió que el cambrer ja havia creuat la mirada, subtilment, amb el seu amic en alguna de les altres passejades. Desconnectada de la conversa en més o menys mesura, seguia el caminar del cambrer que no li quadrava. Aquest, era cert, es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves, i ella ho feia. En un núvol sentia a parlar de plats, receptes, sabors, decoracions, productes i d’altres derivats de la restauració, tots hi deien la seva i el xef no era pas qui més participava. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge vestit de cambrer doncs ja havia ella decidit que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer que no ho era es va aproximar a la taula principal. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella es va adonar que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat. Articulava mínimament la boca en diverses direccions i no semblava que els mots fessin ressò als seus veïns de taula. Alhora se li acostava pel darrera el cambrer que no ho era.
La cançó melòdica que tenia instal·lada com a truc del seu mòbil la va desvetllar. S’havia ben adormit a l’empara del sol que banyava la galeria i ara ja fosquejava. Entre confosa i sobtada lluitava per posicionar-se en el temps mentre el somni encara la rondava. Va respondre a la trucada. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Sense compres doncs i sense endreços i coneixent ja que vestiria, sí va tenir temps per a la dutxa reconfortant mentre repassava el somni nítidament. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.
Escales avall i just un cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre no sonava cap curt timbre de clàxon. Un home que era, va reconèixer, la viva imatge del cambrer que no ho era, va baixar àgilment del seient del conductor per obrir-li, educada i respectuosament, una de les portes del darrera. Absorta i dubtosa decidia si realment era el primer cop que hi pujava en aquell cotxe. Dins, en l’amplitud del vehicle, no hi havia assegut l’amic conegut. Era l’home de la barba dels cartells a la ciutat. La va saludar, com si ja es coneguessin, amb dos petons avorrits mentre ella divagava. La conversa va anar a càrrec d’ell, tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable mentre ella era absent. El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, L’home de la barba, que la seguia tractant amb la confiança que crea l’amistat, li va començar a explicar on anaven aquella nit. Avui proposava una fita molt diferent. Seria el primer cop que la duia a un sopar organitzat per la seva entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, deia ell, mouen el mon. Ella ja no pensava en cap taula gran, ni en la gent asseguda ni en les hipotètiques converses variades. La única cosa que ella no es treia del cap era el poc control que tenia del present. Potser li aniria millor fugir del cotxe i de passada del monopoli verbal del seu nou amic amb barba.
A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió de somni sense deixar l’esperança de trobar al seu amic entre totes elles. Ja no feia cas dels rostres descarats, ni amb males vibracions ni sense, els obviava, els evitava amb menyspreu i només desitjava retrobar-se ella mateixa.
Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.
A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i la direcció empresa pel seu acompanyant de barba blanca i una mica com si fos a càmera lenta, va començar a esbrinar que aniria a seure a la taula presidencial, i poc la preocupaven els seus veïns.
A la taula ja i apart del seu amic de la barba, que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre no va descobrir res que ja sabés. A l’abast de la veu tenia per compartir el “free lance” de l’art, jove i amanerat. El pilot d’helicòpter que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans. El “crack” de les assegurances. El xef d’anomenada, agradable. I el misteriós filantrop honest en els seus comentaris. Ella seguia immersa entre el somni i la realitat sense poder discernir-ho.
Del menjar en si poca cosa a dir i menys quan ja se sabia el menú. Amb els entrants ja en tenia prou gairebé. No va tastar la insípida crema de marisc, ni l’amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa. Va avançar-se i va demanar un petit boci de bou sagnant sense res més mentre el seu acompanyant de barba la mirava sorprès. Va saltar-se també les postres no reeixides. El mon gastronòmic no l’enamorava gaire i va passar també dels apunts que el jove xef feia perquè ja els havia sentit abans. Sí va repetir-se que el seu germà gran hauria d’haver estat allà i fins i tot potser, només potser, l’hauria ajudat a esclarir que succeïa. Ella no hi era i el seu amic seguia sent el de la barba.
Les converses ja conegudes seguien a la deriva entre comensals mentre ella, immersa del tot en les cabòries que li dibuixaven el somni i el present, de cua d’ull li va cridar l’atenció i molt, un cambrer que semblava fora de lloc. Molt fora de lloc. Així era. No havia sabut ben bé mai a que es dedicava el seu amic exactament però de ben segur que no era cambrer. A més tenia la impressió que el cambrer amic creuava la mirada subtilment amb ella en cada passejada que feia. Desconnectada de les converses del tot, seguia només el caminar del cambrer amic i no entenia el perquè del moment ni la seva pròpia immobilitat davant la situació que no li quadrava. El cambrer amic es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves i ella ho feia, i el seguia. Ella, en un núvol, ja no sentia a parlar de res. Absolutament de res. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge amic vestit de cambrer i que ella sabia que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer amic que no ho era es va aproximar a la seva taula. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella, que ja sabia que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat, el que articulava mínimament la boca i els seus mots no tenien ressò, el que l’havia dut fins a aquella situació..., va ser aleshores quan ella s’adonà a que es dedicava realment el seu amic cambrer mentre observava com aquest s’acostava pel darrera al de la barba que ja no presidiria res.
L’amic cambrer que no ho era, colpejava frenèticament la porta del pis modernista de l’Eixample, mentre ella asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, obria els ulls perduda en la foscor i el temps.
Ara era temps per somniar.
El dia fred i humit a la ciutat quedava compensat, en part, per un sol radiant i gairebé sense núvols al cel, producte de les ventades que assolien la ciutat des de feia un parell de dies. El matí s’havia reflectit com un “deja vú” més de qualsevol dia de la setmana, un treball de mitja jornada que no l’omplia ni de bon tros però que li garantia uns ingressos mínims i segurs. Al capdavall no se sentia pas diferent del que es trobava al seu entorn en matèria laboral.
Al pis, asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, absorbia el calor que li regalava el sol de després de dinar. Ara era temps per somniar. Una lectura la transportava allà on fos o si s’esqueia una capcinada també la duia cap al mateix indret dels somnis. Un petit instant per foragitar els mals endreços que habitualment convivien amb ella mateixa. Tot per fer temps mentre no obrien les botigues. Havia pensat que aniria a comprar abans no s’hagués de dutxar i arreglar-se pel sopar. De passada feia una caminada que li anava força bé per compensar els matins de cadira. Tenia clar que en els dies que vivíem podia anar de compres a qualsevol hora, doncs molts establiments no tancaven portes al migdia però ella preferia anar al “colmado” del barri on l’atenia tant simpàticament aquell avi, pagès a ciutat, que la tractava com si fossin família. Pel camí tot passejant amb un somriure als llavis, era una noia optimista, va fixar-se com sovint ho feia, en aquells cartells de cares de polítics que sempre queden enganxats després de les èpoques electorals i que s’acaben barrejant i fossilitzant amb els nous que es pengen per a qualsevol fita electoral en curs. Els coneixia a tots i no en coneixia a cap. La premsa i la televisió en feien ressonància diàriament d’aquelles cares i no passaven desapercebudes a la població. N’hi havia un en concret amb barba ja força blanca que li transmetia una mena d’odi inevitable. Potser era bona persona, pensava ella de vegades, però no podia ser, es deia. Mentre, va sentir com el pes de les bosses li canviaven el color dels dits i li feien venir un rampell de dolor momentani. Ja era prop del portal on vivia i va aguantar un xic més fins que en arribar-hi les va deixar caure a terra amb un gest d’alleugeriment mentre cercava les claus per obrir la gran portalada exterior, no sense prendre’s un respir per exercitar les mans amb moviments estirats i retornar la circulació de la sang.
A dalt va endreçar metòdicament les compres que gairebé eren totes gastronòmiques i després es va regalar una cigarreta abans d’anar a trobar una dutxa reconfortant. Va decidir tot parlant amb ella mateixa que ja triaria la roba en acabat. En barnús ja i amb el cap moll encara, va atendre una telefonada al mòbil. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Ella no era de les que trigava una eternitat en vestir-se i arreglar-se. En un dit i fet era davant del mirall de cos sencer observant la tria i la imatge que podia donar. Un vestit ajustat i negre que la dibuixava elegant i seductora, un color adient per contrastar el blau dels seus ulls intensos i el ros del seu cabell de tall modern. No era de penjar-se joies, en tot cas dos detalls per trencar i prou. Unes sabates amb un taló de nit, insinuants per l’alçada però còmodes i un toc de maquillatge als ulls per engrandir aquell mar blau i res de color al llavis. Realment el mirall li retornava un reflex interessant, s’aprovava com a noia i sabia del cert per l’experiència que sense necessitar-ho trobaria l’aprovació masculina que ensopegués amb els seus ulls. Les claus, el mòbil, el moneder amb la documentació i el tabac, s’encabien en aquella minúscula bossa de mà que va canviar a darrera hora. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.
Escales avall. Vivia en un primer pis i l’ascensor era un perfecte desconegut per a ella, exceptuant un dels dies de trasllat quan va anar a parar en aquella finca modernista de l’Eixample, quan va ensopegar amb la veïna tafanera que hi ha d’haver en tots els edificis, sembla.
El cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre sonava un curt timbre de clàxon traduït per una salutació reconeixedora. No era el primer cop que hi pujava. Es van saludar amb dos petons avorrits per la reiteració. La conversa va anar a càrrec d’ell, sempre tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable. El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, per a ella, que no s’havia preocupat mai gaire de conèixer o orientar-se a la ciutat. Ara si però a mitges, ell li va començar a explicar on anaven aquella nit. Normalment la duia a un restaurant d’anomenada o simplement de qualitat i després s’encabien en algun local de copes que estigués de moda. Avui proposava una fita molt diferent. Uns amics seus o més aviat companys de negocis, no havia sabut ben bé mai a que es dedicava ell exactament, l’havien convidat a un sopar organitzat per una entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, sempre deia ell, mouen el mon. En la única cosa que ella va gastar dos minuts en pensar va ser que soparien en una taula més gran i amb més gent asseguda pel que les converses serien variades. Potser li aniria bé fugir del monopoli verbal del seu amic.
A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió afavorida per si de cas les tindria de companyia a l’hora de l’àpat. Els rostres descarats de males vibracions els obviava segura de que amb el seu tarannà els evitaria fos com fos i si convenia amb menyspreu. Li era fàcil i sovint, reconeixia, havia estat una tanca en el seu caminar.
Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.
A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i les direccions empreses pels convidats, una mica com si fos a càmera lenta, hom podia començar a esbrinar qui aniria a seure a les diferents taules i així descobrir quins serien els seus veïns de tertúlia.
A la taula ja i apart del seu amic que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre va anar descobrint noms que no memoritzava i professions. A l’abast de la veu tenia per compartir converses un “free lance” del mon de l’art, jove i amanerat, un pilot d’helicòpter amb empresa que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans, un “crack”, segons auto denominació, de les assegurances de cara quadrada i somriure “jfk”, un xef de la nova fornada i d’anomenada en el sector, agradable, entenedor i desconegut per a ella i un misteriós i elegant filantrop, com el veterà a la taula rodona i que semblava prou honest en els seus comentaris.
Del menjar en si poca cosa a dir. De fet després dels entrants abans de seure, ella ja en tenia gairebé prou. Una crema de marisc, mancada de sal pel seu gust, una amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa, massa barreja de dolç i salat, pensava i una bestiesa de mar i muntanya en un mateix plat, bou sagnant i orada, cuita en excés, a la recerca d’un impossible, fer content a tothom. Les postres, un intent de flam de “coulant” no reeixit. Tampoc mai l’havia enlluernat a ella massa el mon gastronòmic però si que en aquest camp va escoltar els apunts que el jove xef va anar distribuint a cada plat, comentaris assenyadament crítics pel que va copsar. El seu germà gran hauria d’haver estat allà va pensar. I va reiterar-ho quan es va adonar en que no havia begut gaire de cap dels vins que havien servit. Semblaven trets de les ofertes d’alguna gran superfície i va somriure quan algú altre també hi va fer-hi esment.
Com sempre succeeix en aquestes ocasions les converses van derivar entre multituds d’aigües i es passava d’un tema a l’altre sense adonar-se’n ningú o bé s’entrecreuaven al damunt la taula. Immersa en una escombrada dialèctica pels restaurants més “xics” de la ciutat, de cua d’ull li va cridar l’atenció un cambrer que semblava fora de lloc. No sabia el perquè però així era. A més tenia la impressió que el cambrer ja havia creuat la mirada, subtilment, amb el seu amic en alguna de les altres passejades. Desconnectada de la conversa en més o menys mesura, seguia el caminar del cambrer que no li quadrava. Aquest, era cert, es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves, i ella ho feia. En un núvol sentia a parlar de plats, receptes, sabors, decoracions, productes i d’altres derivats de la restauració, tots hi deien la seva i el xef no era pas qui més participava. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge vestit de cambrer doncs ja havia ella decidit que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer que no ho era es va aproximar a la taula principal. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella es va adonar que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat. Articulava mínimament la boca en diverses direccions i no semblava que els mots fessin ressò als seus veïns de taula. Alhora se li acostava pel darrera el cambrer que no ho era.
La cançó melòdica que tenia instal·lada com a truc del seu mòbil la va desvetllar. S’havia ben adormit a l’empara del sol que banyava la galeria i ara ja fosquejava. Entre confosa i sobtada lluitava per posicionar-se en el temps mentre el somni encara la rondava. Va respondre a la trucada. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Sense compres doncs i sense endreços i coneixent ja que vestiria, sí va tenir temps per a la dutxa reconfortant mentre repassava el somni nítidament. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.
Escales avall i just un cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre no sonava cap curt timbre de clàxon. Un home que era, va reconèixer, la viva imatge del cambrer que no ho era, va baixar àgilment del seient del conductor per obrir-li, educada i respectuosament, una de les portes del darrera. Absorta i dubtosa decidia si realment era el primer cop que hi pujava en aquell cotxe. Dins, en l’amplitud del vehicle, no hi havia assegut l’amic conegut. Era l’home de la barba dels cartells a la ciutat. La va saludar, com si ja es coneguessin, amb dos petons avorrits mentre ella divagava. La conversa va anar a càrrec d’ell, tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable mentre ella era absent. El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, L’home de la barba, que la seguia tractant amb la confiança que crea l’amistat, li va començar a explicar on anaven aquella nit. Avui proposava una fita molt diferent. Seria el primer cop que la duia a un sopar organitzat per la seva entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, deia ell, mouen el mon. Ella ja no pensava en cap taula gran, ni en la gent asseguda ni en les hipotètiques converses variades. La única cosa que ella no es treia del cap era el poc control que tenia del present. Potser li aniria millor fugir del cotxe i de passada del monopoli verbal del seu nou amic amb barba.
A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió de somni sense deixar l’esperança de trobar al seu amic entre totes elles. Ja no feia cas dels rostres descarats, ni amb males vibracions ni sense, els obviava, els evitava amb menyspreu i només desitjava retrobar-se ella mateixa.
Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.
A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i la direcció empresa pel seu acompanyant de barba blanca i una mica com si fos a càmera lenta, va començar a esbrinar que aniria a seure a la taula presidencial, i poc la preocupaven els seus veïns.
A la taula ja i apart del seu amic de la barba, que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre no va descobrir res que ja sabés. A l’abast de la veu tenia per compartir el “free lance” de l’art, jove i amanerat. El pilot d’helicòpter que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans. El “crack” de les assegurances. El xef d’anomenada, agradable. I el misteriós filantrop honest en els seus comentaris. Ella seguia immersa entre el somni i la realitat sense poder discernir-ho.
Del menjar en si poca cosa a dir i menys quan ja se sabia el menú. Amb els entrants ja en tenia prou gairebé. No va tastar la insípida crema de marisc, ni l’amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa. Va avançar-se i va demanar un petit boci de bou sagnant sense res més mentre el seu acompanyant de barba la mirava sorprès. Va saltar-se també les postres no reeixides. El mon gastronòmic no l’enamorava gaire i va passar també dels apunts que el jove xef feia perquè ja els havia sentit abans. Sí va repetir-se que el seu germà gran hauria d’haver estat allà i fins i tot potser, només potser, l’hauria ajudat a esclarir que succeïa. Ella no hi era i el seu amic seguia sent el de la barba.
Les converses ja conegudes seguien a la deriva entre comensals mentre ella, immersa del tot en les cabòries que li dibuixaven el somni i el present, de cua d’ull li va cridar l’atenció i molt, un cambrer que semblava fora de lloc. Molt fora de lloc. Així era. No havia sabut ben bé mai a que es dedicava el seu amic exactament però de ben segur que no era cambrer. A més tenia la impressió que el cambrer amic creuava la mirada subtilment amb ella en cada passejada que feia. Desconnectada de les converses del tot, seguia només el caminar del cambrer amic i no entenia el perquè del moment ni la seva pròpia immobilitat davant la situació que no li quadrava. El cambrer amic es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves i ella ho feia, i el seguia. Ella, en un núvol, ja no sentia a parlar de res. Absolutament de res. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge amic vestit de cambrer i que ella sabia que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer amic que no ho era es va aproximar a la seva taula. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella, que ja sabia que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat, el que articulava mínimament la boca i els seus mots no tenien ressò, el que l’havia dut fins a aquella situació..., va ser aleshores quan ella s’adonà a que es dedicava realment el seu amic cambrer mentre observava com aquest s’acostava pel darrera al de la barba que ja no presidiria res.
L’amic cambrer que no ho era, colpejava frenèticament la porta del pis modernista de l’Eixample, mentre ella asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, obria els ulls perduda en la foscor i el temps.
Ara era temps per somniar.
Comentaris
-
Somnis[Ofensiu]SrGarcia | 14-01-2025
M'agraden les descripcions de persones i ambients; molt ben descrita la personalitat de la noia i la del seu amic, pesat i pedant. L'ambient de la xefla, també ben descrit.
El sentit general no n'estic segur d'haver-lo entès, en explicar les mateixes coses dues vegades, sembla que la primera hagi estat un somni que es fa realitat la segona vegada. El cambrer enigmàtic desperta sospites i incomoditat en ella, però no s'acaba d'aclarir qui és i que hi fa al banquet.
És un relat molt evocador, que potser és obert a moltes lectures i interpretacions. La confusió entre somni i realitat deixa la impressió d'una vida tancada en un cercle viciós, com una cosa inevitable, d'un destí de què no pots fugir.