TURQUOISE

I.
No…, no és sempre el balanç obstinat del vagó ni el cop sec —quasi mineral— amb què les rodes encerten, de tant en tant, un punt feble del carril. Tampoc no és el ritme, massa regular per semblar natural i prou defectuós per ser mecànic, allò que, en aquest trajecte, m’inclina el cap endins. És un altre so, lleuger i persistent, que s’escola entre les fustes del seient i per les costures de l’aire del vagó: la dringadissa irregular de desenes —potser centenars— de claus, un parell per cap, suspeses d’un collaret de nusos de cordó al coll de cadascun dels nens que m’envolta, i que, a cada corba o sotrac, xoquen i en salta un dring metàl·lic en trobar-se.
El so m’empenta i la memòria recula fins a una nit, una de tantes ja passades, amb la veu de la mare i les seves paraules invariables, sempre el mateix ordre i pauses calcades. Tot començava amb una frase dita com per no ser entesa i que, malgrat tot, encara puc recitar: Dins teu hi habita alguna cosa, del color del besllum filtrat per les parpelles tancades en un migdia d’agost, encara massa gran, i l’has de contenir perquè no t’esquinci. A la penombra, amb el drapet damunt la làmpada i sense deixar espai per a cap pregunta, la faula començava.
«Dadí, les mares construïm tanques, sempre blanques, fermades amb un cadenat prou gros, no per caprici ni per por sinó perquè cal resistir els embats i les envestides; si no, l’escorça en guarda les marques d’urpes esmolades, clavades prop de les bifurcacions d’on han de brotar brancals i fulles. Sota l’empara de la seva ombra creixen els fruits, alguns incipients, d’una verdor aguda, i d’altres ja més pesants i a punt de despenjar-se de les branques altes. Quan hi ha massa ferides, les fulles, per més abundants que siguin, temen superposar-se, perquè saben que la llum, amb el decurs dels dies, els rosegaria les vores, primer assecant-ne les nervadures i després esgotant-ne la polpa, i aleshores tot comença a marcir-se. Ho temen…, però hi són.
De nit sentiràs passes que esmicolen terrossos; n’hi ha que s’apropen sense ser vistos només per provar la força dels barrots i se’n van sense deixar més rastre que l’eco dels peus a terra. Però, entre tots, temem la Dinka, potser la més grossa de les osses, que abans era de muntanya i ara, ja de vall, furoneja a la fosca vora les cases. Amb els anys ha après, qui sap com, a ensumar el punt més feble de les tanques; en trobar-lo, l’esquinça com si res, i s’atansa a les soques de les pomeres empenyent-les amb el muscle, fent fimbrejar tot l’arbre. Com qui juga, clava les urpes a l’escorça i hi deixa una esgarrapada llarga i fonda, fins que veu caure el fruit a terra. Algunes pomes rodolen fins a lloc segur, d’altres queden atrapades entre males herbes i les dissortades acaben sota les seves potes, esclafades. Ho repeteix per costum, mai per gana; només ràbia.
Quan no sigui costum ni ràbia, serà un cop de vent a l’alba, o un pardal juganer i famolenc que, perseguint un mosquit, farà tremolar un branquilló fins que, en una oscil·lació atzarosa, la poma es desprengui. Però en l’aire, Dadí, no podem contenir res, ni el vent ni el vol, i allò que davalla amb forces tan minses és sempre ofrena.
I si una nit, fill, enceses per la mateixa flama que et robarà el son, ens atrinxeréssim, totes a una, rere els corrals, amb les mans fermades a l’acer fred d’escopetes o a la fusta aspra dels mànecs d’aixada, i esperéssim l’ombra de Dinka per abatre-la a trets i a cops?
Llavors l’interrogant es respondria amb les mateixes paraules que les àvies deien a les mares: “no ha de morir; també és mare”.
L’endemà, a l’alba, després de nits d’esbotzades, refem tancats i reblem estelles amb claus i travessers amb un mateix cordill que, de casa en casa, s’escurça fins al capvespre; per cada escomesa en nuem un tros minso i el deixem, dormint, al calaix on reposen les coses que no s’han d’oblidar, fins que, qui sap quan, però sempre en un ocàs, ajagudes al pedrís i amb la llum de safrà baixant per la vall, veiem alçar-se davant la Muntanya de Sucre un cercle de dotze fils de fum damunt de Calimanca, preludi de nit de vetlla. En la fosca d’aquest crepuscle, desfem el calaix i desvetllem els nusos i els enfilem com baules, l’un rere l’altre, i, de l’espai mínim dels entrenusos, hi pengem dues claus, blanca i negra, la de casa i la del clos de les pomeres. Amb l’encesa de la vigília, quan encara no ha cantat el gall, el xiulet llarg de les màquines i el baf calent de les xemeneies a tocar us desfan el son, i a l’andana, disposades en filera, tanquem amb un petó a la pell tendra rere el cabell la darrera baula perquè, en el vaivé del vagó, l’eco del dring traci el camí de la memòria, fil a fil.»