«Tu vai cercando il tuo dolor»

«Tu vai cercando il tuo dolor». Aquesta és la peça que em vaig posar després de tot. Prou bé sabia, però, que no n’aprendríem i que en lloc de collir la rosa, seguiríem punxant-nos amb l’espina, «Lascia la spina»

Després de veure que l’escala només tenia la llum de seguretat i rondinar perquè em pensava que les obres dels baixos devien haver trencat algun fil elèctric, vaig sentir en el darreríssim servei d’un transistor de la meva sogra que he carregat darrerament per a què hi juguin les netes i un moment per l’aplicació de radio del mòbil que la cosa era GLOBAL. Fot li gasto!

Aleshores sí que vaig fer un dur treball de mineria de calaixos recuperant en poca estona, encenedors i espelmes i un fogonet per fondues alimentat amb alcohol ("compte amb l’alcohol, papa", em va dir l'endemà el fill petit coneixedor de la meva gosadia involuntària i irresponsable que m'abdueix a cops) perquè no tinc cuina de gas!

Havia anat a La Caixa d’E. on treballen a la tarda, en adonar-me’n que portava 10€ a la butxaca i res més. (Allà era ella; per cert, aquell dia no estava especialment esplèndida; tota la seva extensa curvatura inferior no destacava prou i, per contra ,...bé deixem-ho, que li porto 30 anys...) Em va tractar de meravella i jo estava en mode avi; vaig signar un paper i vaig sortir, content, amb uns quants euros.

A la farmàcia, ja amb diners, vaig demanar un litre d’alcohol, que no em volien servir perquè no sabien quin preu tenia. Vaig dir-los, que de cap manera i que deixava un cèntims a compte, que vivia davant de la farmàcia i que ja ho trobaríem.

A les places hi havia un munt de jovent seguint cançons d’improvisats artistes de carrer (van aprendre la lliçó? No ho sé!)

Ja més tranquil, vaig caminar cap a l’escola de les netes on em trobaria amb elles i els seus pares i sinó, me’n cuidaria jo. Hi eren. Havien comprat. No vaig deixar passar el detall de l’abraçada que la neta gran li va fer a la petita.

Aleshores, després de passar per casa i llegir la nota que m’havia deixat el meu fill més jove, em vaig adreçar cap a casa seva. Me’l vaig trobar baixant amb la pilota de bàsquet (que no podria fer servir: la pista era pleníssima)

El darrer pas era veure si la pelí del BCNFilmFestival al Verdi de les 8 del vespre es faria. Els treballadors retiraven la decoració de carrer. Va arribar una bellesa d’ulls verd clars, ben treballada, en bici i no vaig poder quedar, sinó, seduït (seria la paraula) per la seva, també esplèndida figura a dalt de la bici. Renoi que n’era de bella: amb un ble de cabells blanc al serrell i un somriure inesgotable. Ja m’he distret! La peli «También esto pasará» es va anul·lar. No se si creure-m’ho.