Cercador
TRUITA DE VERDURES
Un relat de: Ravegal- Compartir:
El poble és petit, bé, això sempre és relatiu, tot depèn amb què es compara. Potser és més adient que ho és per tenir un museu dedicat a l’art abstracte. Avui, és el dia de la inauguració del MAAMDR. Dins de la sala, dalt de la tarima, l’Alcalde, un parell de regidors, el director del MACBA i uns quants satèl•lits, conversen mentre un projector irradia a la paret del fons de sala la imatge del quadre Convergence de Jackson Pollock; uns parlen exhibint els seus coneixements i els altres callen dissimulant la seva ignorància. Les altres tres parets de la sala exposen una trentena de quadres que envolten un centenar de cadires ben arrenglerades.
La gent entra fregant-se les mans, les galtes vermelles, la gota a punt d’abandonar el nas i dient frases d’agraïment per l’escalfor que retroben —el mes de febrer s’ha estrenat amb una fredor que la passada bonança fa sentir més accentuada— i es van asseient. Molts no tenen gaire idea del que van a sentir o veure, han rebut una invitació i aquí estan, ve-t’ho aquí; bé cal correspondre si han tingut la deferència de pensar en tu, en aquest món mai no se sap què pot acabar venint.
Quan és l’hora de començar, l’empleat que fa anar la megafonia, llums i calefacció, ho fa notar al grup de la tarima tot assenyalant-se el rellotge. El grup es desfà. Darrere la taula s’asseuen l’Alcalde, la Regidora de Cultura i el director de del MACBA. Els altres baixen a ocupar un seient a primera fila.
Després de recol•locar el micròfon —mai no els troben ben col•locats— i els conseqüents espetecs acabats amb «ara sí que va» la Regidora de Cultura fa la presentació de l’acte amb un seguit de frases embarbussades. Ha estat breu i la gent ho agraeix amb un aplaudiment —més per la brevetat que pel contingut—. Quan pren la paraula l’Alcalde per presentar el ponent de l’acte, el director del MACBA, els de les primeres files guarden les formes, més enrere molts xiuxiuegen al del seu costat frases com ara: «aquest no serà tant curt», «com li agrada xupar micro», «ara ens explicarà el naixement del mico».. Però no ha anat més enllà de ser concís i cenyit al tema. Com que l’acte no és pas divertit, malgrat que les presentacions han estat relativament breus —aquest relativament treu mèrit a la brevetat— hi ha presents que han de serrar fort les dents per reprimir el badall que fa força per sortir.
El director del MACBA pren la paraula després de corregir la situació del seu micròfon —no podia ser menys, l’Alcalde també ho havia fet— i comença a desgranar arguments sobre el què i el perquè del nou museu, l’art contemporani i l’art abstracte.
»I per acabar, abans de que ens retrobem al vestíbul degustant una copa de cava, permetin-me que els expliqui una anècdota d’en Jackson Pollock. Com vostès saben, en Pollock no era partidari de posar nom a les seves obres, sinó que les numerava: 27, 36, 49... però això no va ser des del començament, per això tenim Blue, Male and female, The key... i tot un seguit de treballs. Un dia, al fogó que tenia en un racó del seu estudi, s’estava fent una mica de sopar per descansar i reprendre després la feina. Es feia una truita de verdures. A la paella hi havia carbassó, pebrot, ceba, mongeta tendra, pèsols... en un bol havia batut els ous. Quan les verdures van estar a punt les va tirar dins el bol, va remenar i ho va tirar tot a la paella. En girar la truita posant per tapa un plat que justejava tot va anar a terra. Després de deixar anar uns quants renecs es va posar a riure. Va agafar una espàtula, es va agenollar i va anar empenyent tot el merder encabint-lo en l’espai de dues rajoles. Es va quedar uns moments mirant-s'ho i abans d'anar a buscar l'escombra i el recollidor, ho va fotografiar. Posteriorment va pintar el quadre que està projectat darrere meu. Quan el marxant d’art li va preguntar pel títol es va posar a riure, però no es va atrevir a dir “truita de verdures” i va dir Convergence. I per avui res més. Enhorabona per aquest nou museu, espero que en gaudeixin i moltes gràcies per haver vingut.»
La gent aplaudeix tot rient, mentre els més previsors s’alcen i van cap al vestíbul per ser els primers i tenir lloc arran de taula.
(Després de veure el quadre "Convergence" de Jackson Pollock)
La gent entra fregant-se les mans, les galtes vermelles, la gota a punt d’abandonar el nas i dient frases d’agraïment per l’escalfor que retroben —el mes de febrer s’ha estrenat amb una fredor que la passada bonança fa sentir més accentuada— i es van asseient. Molts no tenen gaire idea del que van a sentir o veure, han rebut una invitació i aquí estan, ve-t’ho aquí; bé cal correspondre si han tingut la deferència de pensar en tu, en aquest món mai no se sap què pot acabar venint.
Quan és l’hora de començar, l’empleat que fa anar la megafonia, llums i calefacció, ho fa notar al grup de la tarima tot assenyalant-se el rellotge. El grup es desfà. Darrere la taula s’asseuen l’Alcalde, la Regidora de Cultura i el director de del MACBA. Els altres baixen a ocupar un seient a primera fila.
Després de recol•locar el micròfon —mai no els troben ben col•locats— i els conseqüents espetecs acabats amb «ara sí que va» la Regidora de Cultura fa la presentació de l’acte amb un seguit de frases embarbussades. Ha estat breu i la gent ho agraeix amb un aplaudiment —més per la brevetat que pel contingut—. Quan pren la paraula l’Alcalde per presentar el ponent de l’acte, el director del MACBA, els de les primeres files guarden les formes, més enrere molts xiuxiuegen al del seu costat frases com ara: «aquest no serà tant curt», «com li agrada xupar micro», «ara ens explicarà el naixement del mico».. Però no ha anat més enllà de ser concís i cenyit al tema. Com que l’acte no és pas divertit, malgrat que les presentacions han estat relativament breus —aquest relativament treu mèrit a la brevetat— hi ha presents que han de serrar fort les dents per reprimir el badall que fa força per sortir.
El director del MACBA pren la paraula després de corregir la situació del seu micròfon —no podia ser menys, l’Alcalde també ho havia fet— i comença a desgranar arguments sobre el què i el perquè del nou museu, l’art contemporani i l’art abstracte.
»I per acabar, abans de que ens retrobem al vestíbul degustant una copa de cava, permetin-me que els expliqui una anècdota d’en Jackson Pollock. Com vostès saben, en Pollock no era partidari de posar nom a les seves obres, sinó que les numerava: 27, 36, 49... però això no va ser des del començament, per això tenim Blue, Male and female, The key... i tot un seguit de treballs. Un dia, al fogó que tenia en un racó del seu estudi, s’estava fent una mica de sopar per descansar i reprendre després la feina. Es feia una truita de verdures. A la paella hi havia carbassó, pebrot, ceba, mongeta tendra, pèsols... en un bol havia batut els ous. Quan les verdures van estar a punt les va tirar dins el bol, va remenar i ho va tirar tot a la paella. En girar la truita posant per tapa un plat que justejava tot va anar a terra. Després de deixar anar uns quants renecs es va posar a riure. Va agafar una espàtula, es va agenollar i va anar empenyent tot el merder encabint-lo en l’espai de dues rajoles. Es va quedar uns moments mirant-s'ho i abans d'anar a buscar l'escombra i el recollidor, ho va fotografiar. Posteriorment va pintar el quadre que està projectat darrere meu. Quan el marxant d’art li va preguntar pel títol es va posar a riure, però no es va atrevir a dir “truita de verdures” i va dir Convergence. I per avui res més. Enhorabona per aquest nou museu, espero que en gaudeixin i moltes gràcies per haver vingut.»
La gent aplaudeix tot rient, mentre els més previsors s’alcen i van cap al vestíbul per ser els primers i tenir lloc arran de taula.
(Després de veure el quadre "Convergence" de Jackson Pollock)