Tríptic de tardor

Un relat de: rautortor

Cauen les mentides dels arbres caducs,
tarannà i diplomàcia de la tardor.
Ja no queden fulles ni ànimes per guarir,
per això el vent ha escampat els remeis.
Vagarejo, llavors, per catifes desmemoriades,
per sanguines de capvespre
que em pronostiquen el llenç de la nit
i la coïssor del seu silenci.


Al tombant del llarg estiu m’havia promès
temps per l’harmonia del pensament
lluny dels afers i els rebomboris.
Però la ventolera de les circumstàncies
ha capgirat intencions i propòsits,
m’ha deixat les branques nues
d’idees, de desitjos, de colors.


I en l’entretant, l’imprevist fred primerenc
encén i abranda de nou el foc tardoral
mentre endomassa i encortina l’arbreda
de riberes, camins, places i conreus,
i engalana d’or i sang les fagedes de l’entorn.
Subtil bellesa que s’envola fugissera
entre els esbufecs d’un aire diligent.
Semblen tanmateix llàgrimes de tardor,
pluja capaç de dibuixar un rictus de plaer
en el rostre més empedreït
del turista més estacional.

Comentaris

  • Tocat pel vent![Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-10-2018 | Valoració: 10

    He fet un cop d'ull al diccionari català-valencià- balear i si que està recollit el mot ventoɫeɾa, emprat en el català oriental i també a Pineda. En el Diccionari d'en Griera, hi surt també com a vent molt fort que arrabassa arbres (català oriental) i faig cap al diccionari Occità i em trobo amb els mots ventolada (en català també hi és i significa vent fi), ventolet i ventolin. O sigui que sense voler he embolicat la troca. Però de totes maneres tal com ha quedat un cop rectificat, em sembla que ha guanyat força.

  • Rectificar és de savis...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-10-2018 | Valoració: 10

    Bon dia, doncs sí, hauria d'haver un programa que facilites rectificar un cop publicat. Jo ple de cops m'agradaria poder canviar moltes cosetes dels meus poemes i no pot ésser. Jo, de català, de fet, no en sé gaire... Els pronoms febles em fan ballar el cap. Tot el dia sentint la gent parlar castellà... Ara bé, en cosa de vocabulari pocs en guanyen. El mot "ventolera ho he sentit en la gent més aviat jove, no pas o no gaire ens els de la meva edat, nat del 63, o els que s'acosten a la teva. volia dir-t'ho per correu però no hi apareix. Perquè assenyalar que si això o allò no és correcte, fa lleig i desmotiva. Em sento bé de que no t'ho hagis pres malament... I endemés no solament has rectificat el mot, sinó que també has canviat tot el gir lingüístic, on deia Però la ventolera de les circumstàncies, ara hi diu: però les crues ventades de la realitat. Molt més bell encara... de debò! Nil.


  • Correcció[Ofensiu]
    rautortor | 16-10-2018


    On diu
    Però la ventolera de les circumstàncies
    ha capgirat intencions i propòsits,
    m’ha deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Queda així

    Però les crues ventades de la realitat
    han capgirat intencions i propòsits,
    m’han deixat les branques nues
    d’idees, de desitjos, de colors.


    Gràcies, Nil, pel teus comentaris sempre precisos i adients i per l’advertiment a propòsit del mot ventolera. Estava convençut de l’autenticitat del mot, però havia oblidat que, en català, només és vàlid com a adjectiu.

  • Poètic.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 15-10-2018 | Valoració: 10

    Un poema preciós on l'estat d'ànim teu, el de qualsevulla de nosaltres també hi podria ésser present, queda reflectit mitjançant els element de la natura. Contat d'una manera poètica i summament melangiosa, tendra i saberuda. Ah! se'm fa estrany que empris el castellanisme "ventolera", quan en català sempre s'ha dit ventada o a tot estirar venteguera... Salut, Nil.

Valoració mitja: 10

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138531 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen