Tria

Sempre que escric ho faig amb el bolígraf a la mà. Sembla mentida que a aquestes dates encara em senti estranya escrivint a cop de teclat. De fet, m'hi passo hores escrivint davant l'ordinador a la feina, però quan es tracta de descriure la música que m'omple l'ànima, em resulta més fàcil si tinc un bolígraf a la mà que no pas un munt de lletres ja preparades per a ser pitjades.

Doncs bé, aquesta música a la qual em referia unes línies més amunt, avui us la descriuré com un so trist, però no de tristesa. Un so lent, com si el músic agafés el violí i amb poca ànsia anés fent sonar unes notes sense pensar-les i en sorgís una melodia suau, dolça, però alhora cansada i mig trista:

Arribarà un moment en què les llàgrimes del músic lliscaran per la galta fins a trobar el violí . I en aquest moment hauran guanyat elles, i el violinista afluixarà l'esquena i entremig dels seus pensaments més tristos deixarà de tocar .

O potser, la melodia suau i dolça d'aquelles notes improvisades aniria agafant força fins a fer aixecar el violinista de la seva eterna cadira i el faria tancar els ulls i sentir una música encoratjadora, acompanyada de somnis d'orquestra sense fi.