Cercador
TRANSGREDIR L’APRENENTATGE
Un relat de: Janes XVIIA l’ombra de les agulles provocadores, i trepitjant els primers embats de la tardor, vaig percebre a l’abast un univers aclaparador, un nou món. Un espai immens de tot. Un viure del silenci endins. Una llengua silent de paraules disfressades amb sons engolats. Una llum fosca que esperonava els sentits. Un istme etimològic i gegant, com un molí de vent, de conductes disperses.
Pel tarannà encuriosit on m’emboteixen aquests ulls vells i cansats, va esdevenir una nota de color transparent caiguda del pentagrama de les convencions. L’aparició des de més enllà del no res d’aquell vailet de pell bruna i desmanegat en mesura, va impregnar l’entorn, esmorteït, d’una nova per aprendre. Va xisclar una atracció honesta amb una espurna distant de desconeixença. Tot plegat a l’ombra d’un seny esbiaixat i d’una mà ferma i amatent.
El noi lluïa una mirada enclavada entre dues fosques que marxava a la deriva de les ones, mentre, en un instant, les cames el manaven arreu amb moviments fluids com el Zèfir de l’oest. Amunt i avall, sigil·lós, a la recerca dels seus somnis que potser no eren. Potser només un grapat de dèries dibuixades al compàs dels gests sonors. Patrons sense timó consumats per la disciplina alliçonadora.
Alt i esprimatxat es donava del tot en quan una melodia, ben intencionada, navegava a les seves oïdes. Les notes definides estroncaven qualsevol altre plaer en aquell indret tant personal i el seu cos, amb un apunt indígena, esmicolava els ritmes de les danses. L’expressivitat minsa però entenedora, desafiava amb un posat de triomf els tocs d’atenció paternalistes quan la trapelleria s’imposava.
Dos dits llargs ancorats, gairebé perpètuament, a la boca muda i un gest alçat per requerir el desig. Sempre, als ulls aliens, eren simples, planers, no més lluny de quatre mots escurçats, importants per a ell però. Els anhels aconseguits eren assaborits sense defugir un lleu esbós de somriure gratificant.
I tots plegats cercàvem amb l’esguard intrigat les interpretacions del seu viure. Assimilàvem les onomatopeies que consignaven un destí potser perdut en les hores, que no en les intencions. I reconeixíem la ignorància de les dificultats treballades en el si d’una proposta edificant. Un entrebanc voluntariat per una causa bonica i complexa. A la resta, allunyats dels dies llargs, ens bastava l’empatia amb el xiquet, cabut i decidit, a canvi d’una ínfima entesa. I amb tot, no em sabíem res
I la descoberta segueix la seva travessa sempre a l’empara del caliu de l’amistat.
Pel tarannà encuriosit on m’emboteixen aquests ulls vells i cansats, va esdevenir una nota de color transparent caiguda del pentagrama de les convencions. L’aparició des de més enllà del no res d’aquell vailet de pell bruna i desmanegat en mesura, va impregnar l’entorn, esmorteït, d’una nova per aprendre. Va xisclar una atracció honesta amb una espurna distant de desconeixença. Tot plegat a l’ombra d’un seny esbiaixat i d’una mà ferma i amatent.
El noi lluïa una mirada enclavada entre dues fosques que marxava a la deriva de les ones, mentre, en un instant, les cames el manaven arreu amb moviments fluids com el Zèfir de l’oest. Amunt i avall, sigil·lós, a la recerca dels seus somnis que potser no eren. Potser només un grapat de dèries dibuixades al compàs dels gests sonors. Patrons sense timó consumats per la disciplina alliçonadora.
Alt i esprimatxat es donava del tot en quan una melodia, ben intencionada, navegava a les seves oïdes. Les notes definides estroncaven qualsevol altre plaer en aquell indret tant personal i el seu cos, amb un apunt indígena, esmicolava els ritmes de les danses. L’expressivitat minsa però entenedora, desafiava amb un posat de triomf els tocs d’atenció paternalistes quan la trapelleria s’imposava.
Dos dits llargs ancorats, gairebé perpètuament, a la boca muda i un gest alçat per requerir el desig. Sempre, als ulls aliens, eren simples, planers, no més lluny de quatre mots escurçats, importants per a ell però. Els anhels aconseguits eren assaborits sense defugir un lleu esbós de somriure gratificant.
I tots plegats cercàvem amb l’esguard intrigat les interpretacions del seu viure. Assimilàvem les onomatopeies que consignaven un destí potser perdut en les hores, que no en les intencions. I reconeixíem la ignorància de les dificultats treballades en el si d’una proposta edificant. Un entrebanc voluntariat per una causa bonica i complexa. A la resta, allunyats dels dies llargs, ens bastava l’empatia amb el xiquet, cabut i decidit, a canvi d’una ínfima entesa. I amb tot, no em sabíem res
I la descoberta segueix la seva travessa sempre a l’empara del caliu de l’amistat.
Comentaris
-
Des de dins[Ofensiu]Marina Márquez | 18-01-2025 | Valoració: 10
Preciós punt de vista d'una existència malauradament sovint malentesa. M'ha agradat moltíssim, me'l tornaré a llegir unes quantes vegades, sens dubte.
El principi m'ha fet venir a la memòria el poema de Brecht, Record de Marie A.