Tramuntana

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
La tramuntana em colpejava el rostre, m’empenyia enrere, havia de caminar corbat i la roba se m’inflava en la voluntat del vent d’arrencar-me-la. Quan alçava els ulls per guiar-me, veia passar volant caixes, teules i altres objectes. Tot quedà fosc! Em vaig resguardar en una entrada. Arrupit, esperava recuperar forces i continuar cap a la Fonda ca la Tieta. Només se sentia xiular el vent. No hi havia ni una ànima pels carrers de Gravínia. Ni una ànima...?
Sentí uns cops compassats, acompanyats d’un estrèpit de ferros i el retruny de cascs de cavalleries. El vent es calmà: el soroll s’acostava i jo tremolava de por. Per davant meu passaren tres monjos que cantaven, quatre soldats a cavall i un noi que tocava el tambor. Rere, dos soldats amb bicorn estiraven pel ronsal un ase, sobre el qual un home mirava a banda i banda.
—Jo no he estat!!! —cridava. —Creiue-me!
Aparegué una gernació que cridava i llençava objectes al pres. Una dona de nas llarg i rostre solcat d'arrugues em descobrí. Allargà la mà freda, com el ferro de les creus del fossar i em clavà l’ungla al rostre. Sentí el dolor de foc de l’infern a la carn i vaig cridar.
—Espiadimonis!!! —Em mirà amb una ganyota de fàstic que li marcà dos ulls negres enfonsats i voltats d'arrugues.
La dona m’estirà i jo sense forces la seguí fins a una plaça, on entre crits i insults penjaren l’home en un pollancre. La dona cridava embogida, cosa que vaig aprofitar per desfer-me i fugir. Vaig arribar a la fonda. Vaig córrer a l’habitació, on esgotat vaig quedar adormit. L’endemà quan em pensava que tot era un somni, vaig trobar-me al rostre la cicatriu de l’ungla. Esverat vaig baixar a recepció. Em vaig asseure en una de les poltrones de la fonda i per treure’m els nervis vaig agafar el diari. Vaig llegir que ahir s’havien fet cent-cinquanta anys de l’aniversari de l'execució d'en Camil Just. Un home que més tard es demostrà que era innocent. Jo em dic Camil Just i la cicatriu al rostre no em va desaparèixer fins que vaig fer dir sis misses per aquell pobre avantpassat.

Comentaris

  • Amb... [Ofensiu]
    Prou bé | 10-10-2025

    Amb el rerefons de la tramuntanada, has trenat un relat que pot semblar fantasiós, però molt real pel protagonista.
    Ex fantasiós en l'argument, però no en la descripció que, com sempre, és magnífica.
    M'ha agradat i ho he fet constar
    Amb total cordialitat

    PS m'agrada la tramontana, però des de casa estant, a aixopluc.

  • El vent[Ofensiu]
    SrGarcia | 07-10-2025

    Un relat molt ben escrit, evocador i amb personalitat pròpia.
    El vent de tramuntana dona una ambientació realista i al mateix temps espectral; sembla connexió entre passat i futur.
    El centre del relat és una descripció d'una processó anacrònica, com una rècula de fantasmes del passat. Però no són fantasmes, la cicatriu és permanent.
    La revelació del final és sorprenent. Era una avantpassat o ell mateix que reclamava justícia a través dels anys.
    Un relat de fantasia molt ben lligat i bonic.