Tots, totes, totes, tots

Converses més enllà de córrer a can mossenàire. Córrer amb persones interessants aporta un “plus” al fet de córrer que provoca que cada setmana tinguis ganes de tornar-hi. I és que en aquest cas, a les coses bones que aporta el córrer, s’afegeixen les coses bones i les bones reflexions que sorgeixen de córrer amb persones que amb la seva visió lúcida i pràctica de la vida posen en qüestió missatges que corren per l’univers social que moltes vegades acceptem sense parar-nos a pensar un moment el seu origen i significat. I és que aquest dissabte passat ha estat un dia amb conversa que afegeix valor al valor que ja té el córrer per si mateix.

La qüestió convesada entre esbufecs per part meva i bon ritme per l’altra part conversadora ha anat sobre la utilització de les qüestions de gènere en el llenguatge escrit i parlat. Fa temps (tot i que no en fa tant com podria semblar) que quan parlàvem en Català (i també en Castellà) generalment utilitzàvem el gènere masculí. Per exemple dèiem “tots anem a córrer” i aquest “tots” es referia a persones “homes” i persones “dones”. Per tant en el parlar tradicional el gènere utilitzat per defecte coincidia amb el gènere dels “homes”. Des de fa uns anys a cap aquí escoltem determinades persones que la frase anterior la pronunciarien dient “totes anem a córrer” per a referir-se a persones “homes” i “dones” que corren junts. Junts? Juntes?

El “correcte” sempre havia estat el “tots”, però alguns sectors socials que reivindiquen la igualtat entre tots els gèneres, veuen aquest “tots” com una manifestació més del patriarcat a la societat.

I aquí va la reflexió que varem fer: hem de seguir les regles del llenguatge tradicional? El llenguatge tradicional és masclista? Hem de dir sempre “tots i totes anem a córrer” o “totes i tots anem a córrer”? Pot ser puc fer l’aposta de dir que “tothom anem a córrer”. Però aquesta aposta, és la bona? Pot ser val més la pena pensar en “persones” que és una paraula on hi cabem tots i totes?