TOTA LA CARNA A LA BRASA

Un relat de: Identitat Inedita
TOTA LA CARN A LA BRASA
Colesterol! Paraula fatídica. Ja la tenim aquí!
No és molt alarmat. Una mica de dieta i exercici. D’aquí a tres mesos revisem analítiques.
Perfecte. La dieta només em fot pel formatge i el vinet. Amb la resta em porto bé. No embotits, guisats, fregits… És això del vi i el formatge. Ho espaiaré.
Cada dia, no; tres cops per setmana o quan hi hagi un esdeveniment.
El tema de l’exercici ja em va. Jo entro a treballar a les vuit, llevar-me d’hora no em costa. Ho faré a les sis. Em posaré el xandall i la polar, som a l’hivern i fa fred, i a les sis i deu m’hi posaré. Una horeta corrent són cinc quilòmetres i a cremar greixos. Temps per arribar a casa, dutxar-me i anar a la feina; la tinc a quatre carrers de casa. Demà començo.
A les sis i deu ja sóc al carrer. Visc en un poble petit i gairebé totes les cases segueixen el curs del riu a banda i banda. No és un riu molt cabalós. De fet, no va a parar al mar directament, primer s’incorpora a un afluent.
Quan començo a córrer ja hi ha algú que ha sortit de casa una mica abans. Jo travesso el pont, queda just davant de casa meva i enfilo el passeig que dóna la volta a un llac, a tocar del riu però completament independent.
Passo el pont, doncs, i enfilo cap al circuit; és com una circumval•lació. L’altre que corre em porta avantatge, ben bé deu minuts: deu sortir a la sis. No em fa res. M’agrada anar darrere d’algú que porta un bon ritme. És com a la carretera; si davant tens un cotxe que porta una bona marxa no em fa res no avançar-lo. Ell passa un cotxe, jo, al darrere, ell corre més, jo, també… Així doncs, tenir davant una persona fent una bona cursa en solitari m’agrada. Puc observar-ne els moviments i l’estructura del cos. Sembla habituada a córrer de fa temps. Esquena recta, malucs prets, cames fortes, mirant endavant, es coneix el terreny, bon calçat, roba còmoda d’abric i cap descobert, tapat només amb una gorra, que li deixa sortir per darrere una cua rossa que voleia. De tant en tant s’atura i fa unes flexions i uns breus exercicis de respiració. I s’hi torna a posar. Això em permet escurçar distàncies, però no tant com per fer una salutació.
Quan es creua amb algú, fa un pas al costat i, sense perdre el ritme, recupera el seu espai.
El seu córrer és uniforme, veloç, però, no, ràpid. Deu fer també cinc quilòmetres…
En arribar a la font s’atura i beu una mica d’aigua. La distància és ara més curta, però no suficient per a una salutació; hauria de cridar: Eiiii! Potser demà.
Però cada dia és el mateix. Així no hi haurà manera de fer coneixença. Només li conec la vestimenta, la postura i la cua que voleia.
M’he fixat que quan jo arribo a casa qui corre davant meu continua riba avall. Deu ser que viu a les casetes del final. No la tinc vista. Clar que tant tapament impedeix cap reconeixement.
Han passat tres mesos. L’exèrcit d’endorfines i la dieta han reduït el colesterol.
Podria deixar de córrer, però és que m’he tornat un amateur professional. Ara no me’n sabria estar. A més, queda el repte de la coneixença amb la meva parella de ruta.
Demà ho faré diferent. Començaré a córrer en sentit contrari i quan ens creuem deixaré anar un bon diiiia! Sembla que avui fa… El que faci.
Doncs ja hi sóc. Ja la veig a l’altra banda del llac corrent. Avui s’ha posat la caputxa del xandall, fa més fred i plovisqueja, però, clar, als esportistes res no ens atura.
Ara veig com fa els seus estiraments i respiracions. Aviat arribarà a la font. La font no és ben bé al mig del circuit, per tant, ens trobarem una mica més endavant. Llàstima, hauria estat bé un traguet conjunt.
La distància ja és més curta. Els moviments, els de sempre, els meus, delerosos. Tinc ganes d’establir un contacte, no per res, només un contacte de persones que fan el mateix a la mateixa hora.
Estem a cent metres. Ara plou una mica més fort. Les cares van les dues cotes perquè l’aigua no entri als ulls. Cinquanta metres, vint-i-cinc, deu, som a tocar. Ens creuem. Un adéu per tota conversa. La barba em desconcerta.
Com la Lluna.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

93 Relats

138 Comentaris

8870 Lectures

Valoració de l'autor: 8.59

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.