Torre de Lleida

Quan de la terra, per volar, m’allunyo
veig en la boira del meu cor nostàlgic,
clara i tangible, al serral ta imatge,
filla d’Iltirda.

Sempre que encalço del turó la fita
noto l’empremta que el teu traç dibuixa
dins la nineta dels meus ulls afectes,
far de la plana.

Si pel caprici d’algun déu mai perdo
l’ànsia cega que la vida atorga,
vull seure a l’ombra que el teu pit escampa,
elm de la Suda.

Des dels ermassos que el pagès mal prenya
fins a les ribes d’un corrent que sobta,
hom s’assossega quan al cim t’albira,
nauta del Segre.

Ets d’un llinatge agosarat i savi,
pedra d’aresta esquinçadora d’aures,
quilla perenne del singlar d’un poble,
casta d’Indíbil.

Guardes les boires dins la teva sina
–són massa dies presidint la serra–,
llamps i tronades t’han solcat la cara,
cel•la dels núvols.

Ets del teu poble campanar i senyera,
vara de freixe que cap rei no doma,
signe de lliça i de victòria justes,
torxa ilerdense.

Tu fas d’escala cap al cel indòmit
quan la Seu Vella davant Déu es flecta,
calma divina suplicant devota,
dolça talaia.

Mes, si la xacra de l’oblit ensutja
l’or del teu rostre cisellat a l’ànima,
és que el maligne m’ha privat de l’esme,
torre estimada.