TORNEN ELS NENS I NENES DE RÚSSIA

Un relat de: Identitat Inedita
CORREN ELS ANYS 1956-1957
Tornen els nens (i nenes) de Rússia
El canvi radical en l’acolliment dels nens anomenats de Rússia es va produir en començar la segona guerra mundial: canvi en les aliances, va fer que aquells que eren amics es convertissin en els adversaris més acèrrims. Les bombes varen començar a caure sobre la Unió Soviètica. Les principals ciutats varen suportar amb molta dificultat els atacs.
La fam, les malalties provocades per la precarietat i el fred
van propiciar que alguns exiliats que s’havien anat fent grans comencessin un èxode de milers de quilòmetres per fugir de l’infern que s’estava abatent sobre les ciutats russes.
Durant aquesta dura fugida, en endavant, van haver de acceptar tot tipus de feines per tal de no morir d’inanició.
No va ser fins molt després, ja acabada aquesta segona guerra, i assentat el règim dictatorial de Franco, corria la dècada dels anys cinquanta, quan molts exiliats varen decidir tornar; no tots. Alguns s’havien convertit en població russa, tant de drets com de sentiments.
Els altres els cridava la mare pàtria. Molts, tot i saber que a Espanya hi imperava una dictadura i pensar amb allò que es podrien trobar, van voler tornar; havien estat educats com a espanyols disposats a adaptar-se al comunisme, no com a soviètics. L’estudi de la llengua, la història i la cultura del país que els havia acollit, hi va fer molt. Amb tot, ningú els va limitar l’ús i conservació de a seva llengua i costums; potser d’aquí l’enyorament..
Les negociacions entre els governs de Moscou i Madrid varen propiciar la tornada d’uns joves que estarien durant una dècada sota sospita.
Des del vaixell Crimea ja s’albirava la costa mediterrània: València. 28 de setembre de 1956: el viatge havia durat sis dies.
L’edat dels repatriats entre vint i trenta anys.
D’altres, van anar tornant entre 1957 i fins i tot 1960; algunes restes dels anomenats divisió blava van formar part també
del contingent.
La rebuda va ser tant diferent de la que havien tingut quan havien arribat a Rússia que uns quants es van penedir de la tornada.
Durant molt temps varen estar vigilats, investigats i interrogats.
La dictadura ja es va ocupar de deixar-los molt clar que si no volien problemes es podien anar oblidant del que representava ser comunista.
Molt dur, va ser molt dur tornar a casa.
La història dels tres mil nens enviats a Rússia per protegir-los de les bombes feixistes, iniciava ara i aquí una nova, esperançadora i, per descomptat, incerta etapa.

LA VIDA A RÚSSIA
L’adaptació
L’Ignacio amb tretze anys i la Mercedes amb dotze, tot plegat se’ls feia difícil de suportar.
Amb tot, els nens exiliats procedents d’Espanya varen tenir el suport del PCE que els va anar proveint de recursos per tal que la situació no fos tan punyent.
Els qui s’havien exiliat amb més de tretze anys però, es van haver d’incorporar al front de batalla; qui no, a fer trinxeres... les noies no, les noies als hospitals
A l’Ignacio encara li quedava un any per acabar el setè curs
finalitzant així l’etapa del seu primer grau d’estudis. Llavors hauria d’escollir entre anar a les escoles professionals o fer-se treballador de fàbrica. L’altre opció seria fer el batxillerat i encaminar el seu futur cap a la universitat.
L’Ignacio era un bon estudiant i a més treia bones notes, qüestió que no sempre anava lligada. Quan va arribar el moment, setè curs acabat, el director de l’escola, li va recomanar que seguís estudiant.
Les oportunitats eren molt variades, des de carreres de tipus tècnic, Enginyeria, Arquitectura... a estudis de tipus més encaminats a resoldre temes socials o de salut com Dret o Medecina.
L’Ignacio es va decidir per la carrera de Dret; creia recordar que venia d’una tradició sindicalista i volia fer honor a la herència tan valuosa que li havien legat.
Arribat el moment, la Mercedites no es veuria amb cor de fer estudis tant llargs; creia que, acabada la guerra civil a Espanya i quan acabés la guerra que estava sacsejant Europa, algun dia s’hauria d’acabar, potser podria tornar a casa. Per això volia triar fer uns aprenentatges de tipus professional i va pensar en infermeria. Ella però, el que volia era, pintar, esculpir, restaurar... i no veia, com a Rússia, podia encaminar els seus anhels cap a aquesta direcció.
En un dels trasllats de Sant Petersburg, com a ells els agradava anomenar la seva ciutat d’acollida, cap a Moscou on hi varen ser instal•lats per un període no molt llarg de temps,
van poder gaudir de l’esplendor d’aquella ciutat que, tot i no ser tan sumptuosa com en l’època dels Tsars, conservava tota la seva lluentor que traspuaven els encara dempeus antics palaus dels emperadors.
També varen veure un edifici enorme que acollia disciplines artístiques. En aquell moment no es van ocupar gaire de saber ben bé què era aquell palau...
Creuar la Plaça Roja de dia i mirar els encontorns, els carrerons que d’allà naixien i s’endinsaven cap a zones no tan vistoses però sí que eren un fidel reflex dels canvis que la societat russa havia viscut; al capvespre, era un plaer només semblant al que tenien quan els seus dits repassaven els cossos que poc a poc anaven descobrint amb uns altres sentits.
Les abraçades i les agafades de mans cada vegada es van fer

més estretes entre la Merceditas i L’Ignacio.
Ara no només s’estimaven; ara s’agradaven. L’Ignacio, convertit en un noi alt i espigat en ple canvi de veu i de tot. Instints molt íntims se li van despertant: la Mercedes hi ajuda. La Mercedes encara és una nena però també s’ha fet alta i el seu cos ja apunta maneres. En breu es convertirà en una noia esplèndida. Ella vol ser per a l’Ignacio; ho és des que tenia set anys.
Ells no en parlen d’això. No cal. Quan es toquen, com han fet sempre, ara és diferent. Els pels dels braços es posen de punta i un pessigolleig els recorre el baix ventre...
La Mercedes, sempre tan dolça i prudent, està descobrint les arts de seducció; l’Ignacio hi ajuda. Aquells cabells que sempre duia recollits, ara se’ls deixa anar per damunt les espatlles i sovint, amb un giny del cap els fa voleiar. L’Ignacio es torna boig. Voldria entafora-hi el cap entremig d’aquesta abundància, però no gosa. Només a la nit, al llit, sempre de costat i abraçats van descobrint allò que en breu aprendran a compartir. Els seus cossos joves delerosos de sexe?
Aquell membre fins ara flàccid esdevenia erecte només amb un suau contacte; els mugrons s’eriçaven quan eren acaronats. Aquella humitat de l’entrecuix, aquella suor, ara no n’era de suor, no. Ara era una altra cosa...
Ara estan en un moment crucial. Des de la seva arribada havien canviat de residència algunes vegades fins i tot, fins Moscou. Era molt curiós com el sistema soviètic els mantenia
en la seva cultura espanyola alhora que els ensenyaven cultura russa, literatura, història, geografia, i per descomptat la llengua mentre que com una pluja molt fina, d’aquella que cala i no te n’adones els anaven introduint en la mecànica del comunisme; no del comunisme que es vivia a Espanya, no; del autèntic comunisme. Del que va enderrocar al Tsar.
Era proselitisme pur i dur, però no es notava. El Partit volia aconseguir no solament simpatitzants sinó també adeptes. Joves que es quedessin a Rússia, hi fessin carrera i donessin el millor d’ells mateixos per la Unió. A fi de comptes els ho
devien, a la Unió, esclar. Els deixarien amb, a ell vint-i un anys i ella vint a tocar dels vint-i un i amb carrera feta i, si es volien quedar, amb feina. L’any seria 1950.
Ara tornen a ser a Sant Petersburg, Leningrado. Havien d’acabar els estudis elementals si pensaven fer estudis superiors. No era tan senzill, Rússia tot i sortir guanyadora front les embranzides i atacs acarnissats d’Alemanya, estava devastada. El menjar escassejava i no era moment de pensar a estudiar res. Las cases d’acollida per els “nens de Rússia” es varen tancar i els exiliats, ara ja més grans, s’havien de buscar la vida: casa, menjar...
Les fàbriques oferien l’oportunitat de treballar per poder-se guanyar el pa de cada dia; aquesta oportunitat l’Ignacio no la va deixar escapar. Aquesta situació, es va traduir en un impàs de gairebé quatre anys.
La il•lusió d’estudiar dret, hauria d’esperar. La Mercedes
pensava que seria millor decantar-se cap a una especialització en un ofici. Li agradava molt l’art i hauria de mirar si hi havia algun centre a on hi pugués desenvolupar aquesta parcel•la del coneixement.
L’any 1945, just acabada la segona guerra, els estudis els durien novament a Moscou.
La Merceditas amb quinze anys i l’Ignacio amb setze eren a punt d’encetar el seu futur.
Els anys d’estudi els varen anar alternant amb treballs a fàbriques de metal•lúrgia i la Merceditas va aconseguir un lloc
com a “mestre” d’espanyol a una escola de nens entre set i tretze anys. El treball de cooperació de Dolores Ibàrruri es notava arreu.
El Soviet els havia aconseguit un pis, bé un dels mòduls en un internat que tenien destinats als estudiants que combinaven universitat amb feina i que ja no vivien en cases protegides.
D’una de les seves estades a Moscou, recordaven, els havia cridat l’atenció, un edifici que semblava destinat a l’ensenyament d’arts plàstiques: LA Acadèmia Russa de les Arts que s’havia iniciat amb aquest nom canviant després a Acadèmia de les Arts de l’URSS a 1947.
Des de 1948 l’Acadèmia passà a anomenar-se Institut d’Art Estatal de Moscou, prenent el nom de Surikov que en va ser el primer rector i professor d’art.
L’Origen de l’Acadèmia però, s’hauria de buscar als anals de la seva història. Va ser l’any 1757 quan Ivan Ivanovich Shuvalov
va sembrar-ne la llavor fundant l’Acadèmia de les res arts més nobles, pintura, escultura i arquitectura a Sant Petersburg, al palau Xuvàlov. Al llarg dels anys, sota l’imperi de Catalina la Gran se’n va canviar el nom per el d’Acadèmia Imperial de les Arts i, també, la ubicació. A tal efecte es va construir un palau neoclàssic que es va decorar amb gran sumptuositat; pintures, estores, i escultures; algunes portades del llunyà Egipte.
Encara que la seu de l’Acadèmia es va traslladar a Moscou, el Palau Xuvàlov, va continuar sent i, encara, actualment, l’Institut Acadèmic de Sant Petesburg de pintura, escultura i arquitectura. La Mercedes hi estudiaria; el seu somni.
L’Ignacio per la seva part començaria aviat els estudis de Dret a la Universitat de Moscou. Just quan fes divuit anys. La incorporació a un sistema d’estudis superior va representar un gran canvi en la vida de l’Ignacio.
Combinar el treball a la fàbrica amb anar a classe es feia difícil. Per sort, la Universitat tenia previst adaptar horaris pels estudiants que també treballaven. Així era més fàcil.
Les distàncies d’un lloc a l’altre eren importants però no insalvables.
El metro, inaugurat a 1935, cobria una xarxa de onze quilòmetres; A 1946 ja es va començar la construcció de la quarta etapa del metro que acabaria en temps posteriors cobrint una xarxa de vuitanta kilòmetres.
Les cames també hi ajudaven. On no arribava el metro, ni cap
altre sistema de suport, hi havia les cames: calia caminar.. L'actual universitat estatal de Moscou havia ocupat originalment l’Edifici Principal de Medecina a la Plaça Roja del 1755 al 1787. Posteriorment Caterina la Gran va traslladar la Universitat a un edifici neoclàssic. Després de la revolució d’Octubre va prendre el nom del seu fundador, Universitat Lomonosov.
L’edifici el va corprendre. Altes torres centrals i d’altres flanquejant el cos principal composaven el conjunt. Però el que més l’havia sobtat ja, quan va fer el curs preparatori, varen ser
la quantitat de facultats de diferents estudis i disciplines. Només en dret hi havia la possibilitat d’escollir entre més de setze departaments o especialitats: dret civil, penal, jurisprudència, administratiu, forense, internacional i, principalment, aquell àmbit en el que ell en trauria els coneixements imprescindibles per a dedicar-se al que creia seria el seu futur professional: el Dret Laboral
La carrera li havia de importar quatre anys.
Compartir vida i experiències universitàries va representar per l’Ignacio i la Mercedes un recorregut extraordinari.
La feina després de la carrera no es va fer esperar: la Mercedes a un taller escola de restauració, l’Ignacio a afers laborals a un departament governamental. Dominaven el rus i tenien suficients coneixements de l’estil de vida, sentiments i creences de la població de la URSS per tal que no calia sentir-se comunistes: sent republicà n’hi havia prou. Així havien arribat al país i així s’havien mantingut en el temps. Les arrels no les havien perdut.
Més d’una vegada s’havien plantejat fer formal la seva relació però els ritus ortodoxes no els convencien. Preferien viure en parella sense haver de comprometre’s davant cap institució. Finalment però, l’any 1951, varen trobar convenient casar-se i el Patriarca de Moscou, en una celebració al més pur estil rus, els va declarar marit i muller.
La vida s’estirava com un mitjó; cinc anys van passar sense que se n’adonessin.
Amb un: Ignacio! estic embarassada! va començar el procés del retorn a la Pàtria.
Catalunya seria el seu destí.
La Mercedes es va posar de part l’any 1952 i va parir dintre del, gairebé, millor sistema de salut del món, amb un part evidentment natural, un nen. De nom, Anton per honorar tant la família de la Mercedes com la de l’Ignacio.
El sistema de guarderies i després escoles maternals va permetre’ls treballar, després de les baixes estipulades de quatre mesos abans i després del part, en les mateixes feines que havien estat desenvolupant acabades les seves carreres.
Haurien de passar cinc anys abans aquest retorn no es fes realitat.
L’any 1956, embarcats al vaixell Crimea amb un nen de prop de quatre anys en braços en una travessia de sis dies per la Mar Negre i la Mediterrània varen albirar el port de València.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 03-06-2021

    Jo en tinc 75 i tampoc no sóc conscient d'aquest esdeveniment. Tenia 10 anys.

  • Impressionat [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 03-06-2021 | Valoració: 10

    He començat a llegir-lo i m'ha sorprès molt. Realment entre l'any 1956 i 1957, jo era una xiquet encara i estava estudiant. Del voltant meu no coneixia res, perquè estava sempre estudiant i fent altres menesters. D'aquesta història no estava en el meu present.

    Ara al llegir-ho, aquest relat, veig que hi havia molta diferència del que hi ha hui en dia.
    A mí, els anys se'm passeven volant i encaparrat en els estudis. Per això m'admire com ho redactes. Està clar que és una història molt ben relatada.
    Gràcies per compartir les teues vivències d'aquells anys.Jo ara en tinc quasi 68.
    Enhorabona, Identitat Inedita.
    Cordialment i abraçades.

  • ACLARIMENT[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 03-06-2021

    Atlantis, no sé si els meus escrits tenen molt mèrit. Formen part d"un llibre que tinc escrit "la ruta dels espavilats" i he anat extreuent relats històrics. Fins el MMXXI en tinc uns quants més però me'ls reservo per una altra convocatòria històrica.
    Gràcies per seguir-me. No són paraules, és un honor.


  • et llegeixo[Ofensiu]
    Atlantis | 03-06-2021

    He anat llegint tota la sèrie històrica que has anat posant i em quedo astorada de la quantitat de feina que hi ha darrera dels escrits. A mes a mes d’un coneixement dels fets que has anat novel·lant, utilitzant diferents tipus de text. Et felicito.

    No sempre comento, però sempre et llegeixo.

  • Mares[Ofensiu]
    Jep Boix Frias | 02-06-2021 | Valoració: 9

    La mare Rússia.
    La nena que es converteix en dona i la dona que es fa mare.
    L'exili, el soviet, el fred, mòduls per a sobreviure, estimar-se i agradar-se, tornar a casa per València.

    La Història i la vida menuda, sagrada, cadascú.
    Brutal relat que demostra que sí, allò que era encara és.
    Moltes gràcies pel teu comentari. Salut, tinta i molts records.

  • kefas | 01-06-2021

    Ets inabastable, relatora de combat.

  • Prou bé | 01-06-2021

    D'acord. Ho faré al teu email! (Per cert ara no sé si això de xerrar tant aquí és correcte O no. No cal que em contestis)

  • Aclariments[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 01-06-2021

    Sí, el llibre està autoeditat. Si algú en vol un li diré el preu i l'enviaré a l'adreça que em diguin.

  • Què dius ara![Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021

    Ja m'hi havia enganxat jo! I el llibre on es pot llegir sencer? Perquè no està pas editat, oi?

  • Aclariments[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 01-06-2021

    Aquest relats formen part del meu sisè llibre "La ruta dels espavilats"
    S'ha acabat el més de maig i amb ell les intervencions històriques...
    No hi haurà continuació.
    Abraçades

  • A glopets[Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021 | Valoració: 10

    De mica en mica anem sabent més coses ....com sempre ben documentat i ben novelat.es fa bó de llegir i et queden ganes de més. Amb total cordialitat

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

111 Relats

288 Comentaris

14887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.