¿T’he parlat mai…?

T’he parlat mai de les meves angoixes?.

De les meves pors,
de la meva soledat,
de com d’estrany i difícil
em sento sovint?

Del sol com em trobo,
sense entendre res
del que m’envolta,
d’aquest món que en diuen modern.

I tu,
girant-te,
donant-me l’esquena...

¿T’he parlat de les meves il·lusions fallides?
Del que no va ser mai,
del que vaig deixar passar sense profit,
del que un jorn va finir
sense saber per què?

De com els amors
han estat
els millors mestres.

I de com la vida passa,
sense treva ni pietat,
sense esperar res de ningú,
impassible als nostres ritmes i temps,
fent befa de les nostres recances.

Ara miro enrere,
ja des de fora del tauler,
i veig que no n’hi havia per tant,
que les coses eren més senzilles.

Però una rosegor roent, endins, m’amoïna:
tot allò que no vaig fer,
ni dir,
ni alçar...

Són només records estantissos, punyents,
en la roda del temps,
records que jo mateix vaig crear.

I ningú no em va dir
que era jo....

Qui forjava aquesta vida
i la temperava.