Testimoni involuntari

Voltada de pinedes i alzinars la carretera discorria per una ruta de revolts i pujades. Els cims puntejaven en una progressió que acabava al Canigó, sobre el qual només el cel blau de finals d’estiu presidia l’horitzó. En Cintet Arbal va notar que la roda de darrere perdia vent. Es va aturar, va posar la bicicleta de rodes en l’aire i es va disposar a canviar la cambra. Va sospirar, perquè la rebentada l’havia agafat a uns quatre quilòmetres de la fusteria d’en Jaume Gereni, al poble d’Argós. En Cintet feia d’aprenent en aquell taller, pensat per cobrir les necessitats de les masies remotes i els llogarets oblidats que s’amagaven darrere d’arbredes penjades damunt dels espadats. Només alguna ermita retallava les senzilles formes a la cresta d’alguna muntanya.

Cada matí, en Cintet es llevava a les sis del matí per poder arribar a dos quarts de vuit a la porta del taller. Quan veia que es feia fosc tornava a casa. Lliurat de l’escola feia poc, en Cintet feia d’aprenent amb gran afició per no haver de passar la vida dins d’una de les filatures que s’estenien a la vora del riu que travessava el seu poble. Quan va haver reparat la rebentada, es va assecar el suor del front amb el mocador.

Tres trets van alçar una volada de tudons i li van accelerar el cor. Va escoltar el motor d’un cotxe i es va posar al costat de la carretera. El vehicle el va esquitxar de pols i pedretes, però no es va aturar. Va cloure els ulls per no veure qui hi havia dins. Espantat, va tornar a pujar a la bicicleta, fins que a la sortida d’un revolt es va trobar amb una gran alzina. Sota l’arbre, hi havia un home estirat boca terrosa amb els braços oberts. Una gran taca vermella li omplia bona part de la camisa blanca.

En Cintet es va aturar, va mirar, va escoltar el brunzit dels insectes i es va fixar amb les sabates de cuir negre. Va pujar a la bicicleta i va tornar a pedalar. Atordit, va arribar a la porta del taller, va obrir la porta i va olorar les serradures.
—Què et passa? —va demanar en Jaume Gereni, quan va veure la pal·lidesa del rostre d’en Cintet; un noi que sempre mantenia un ampli somrís i uns ulls acollidors.
—Han mort un home i m’he trobat amb el cadàver.
En Jaume va tancar el taller, va pujar a la Guzzi i en Cintet es va enfilar al seient de darrere. Quan van arribar a l’alzina, les corbelles s’acostaven al cadàver. Llavors, van sorgir dos homes barbuts que havien restat amagats al bosc. Van explicar que anaven a afaitar-se a Merona, quan van veure com quatre homes baixaven d’un cotxe. Un va fer unes passes endavant i es va posar a córrer i un altre li va disparar tres vegades a l’esquena.

En Jaume i en Cintet van anar a Merona i van explicar als milicians que, llavors, hi havia al Consell del Municipi, el que havien vist i trobat.
Tres anys després, en Jaume i en Cintet van haver de recordar el que havien vist i trobat. En Cintet no va poder explicar qui anava dins del cotxe, perquè s’havia espantat i havia cols els ulls. S’ho van creure, perquè els barbuts no havien clos els ulls.