Temes actuals i temes pendents a Corbes de sang

La temàtica que tracta «Corbes de sang o 28 poemes feministes» és ben variada i dispersa. L’únic que tenen en comú tots els poemes és que denuncien alguna situació de rebuig o discriminació que sofreix la dona en ple segle XXI. Es un poemari universal i que busca reconciliar-se, perdonar i avançar.

En cap moment diu que totes les protagonistes sofreixen a tot arreu, arran de tot el món, sinó que exclusivament comunica situacions o circumstàncies que no són èticament bones.

En general, hi ha una crisi de valors socials a la societat i el recull és un reflex d’això. El jo poètic ho detecta i tampoc és que sàpiga la solució i en cap moment la dirà, sinó que té empatia amb cada dona i la intenta ajudar o alleugerar les seues penes. (De vegades fins i tot carrega amb la pena, com al poema de Blanca).

El poema d’Andrea tracta la crisi de valors i de la hipocresia de part de la societat. La protagonista sent molta buidor i una crisi existencial i s’aboca a compartir les seues nits amb l’Alba, que la podem considerar com un inici d’un nou dia. L’Andrea és una dona adúltera, però vol la comprensió de la societat, perquè tant és culpa d’una part com de l’altra, perquè els adúlters son dos persones i el maltracte no únicament ha de recaure únicament sobre la dona. Aquests tipus de relacions sempre és cosa de dues persones. A més a més, l’Andrea esta cercant l’amor, perquè amb el seu home no se sent estimada malgrat comparteixin llit, taula i vida des de fa anys. Viu una relació prohibida i vista en mals ulls perquè no és la convencional ni la tradicional. També busca la complicitat de la majoria i us fa partícips als lectors. Desitja compartir-ho amb tots vosaltres.

La Carla tracta d’un poema social diari: l’abús de drogues i altres substàncies tòxiques a les carreteres, que alteren la conducció i fan acabar en accidents i en la vida de les persones, siguin consumidores o no, simplement innocents, que només s’han trobat en el moment just i fatal i han rebut el cop de gràcia.

La Dolors és un cant a l’esperança. Una dona que ha sofert un trauma per un avortament espontani, un embaràs que s’ha interromput i sobretot s’ha arrancat l’esperança d’una nova vida d’arrel. La Dolors troba un altre nadó per fer de dida i alletar. Li donarà el pit mentre el bebè s’alimenta i el seu cor anirà calmant-se fins que sentirà al final un sospir de primavera. El seu trauma s’acabarà superant amb el temps.

L’Esther i la Sílvia tracten el tema de la contaminació i el respecte per els recursos naturals del planeta. S’ha d’actuar aviat per tal que la Terra i les selves no s’extingeixin.
La Fina és un cant a la infància i a la cura de les persones que es dediquen a cuidar a la mainada i s’acaben convertint en memòria col·lectiva per l’amor que desprenen i el tracte amorós i favorable que ens fan arribar.

La Glòria i la Irene tracten el tema feixuc de la guerra. Una és una monja que acaba fent-se càrrec dels orfes d’una guerra, nens innocents que han de rebre una educació especial en un orfenat.

L’Helena tracta el tema d’un nou món digital enfront del món analògic. Una esperança per la gent que un nou món és possible, allunyat dels desequilibris, de les debilitats, de la histèria. L’Helena vol igualtat entre dones i homes i que aquest nou món que imagina es vesteixi d’harmonia. A més a més, està inspirada per cantar-ho tot i composar poemes denúncia.

La Júlia tracta de la celebració d’una boda més tradicional i convencional, però sobretot tracta de què hagi esperança, somnis, i encant per conservar.
La Kelly tracta d’un tema actual, l’obtenció d’un treball digne, sense explotació laboral sobretot si ets immigrant o migrant. És una dona que enyora amb molta melangia els seus fills que ha d’alimentat i, a més a més, estan molt lluny d’ella, a la seua terra, mentre ella s’ha de guanyar el pa netejant cases, que no la tracten gaire bé.

La Laia tracta del tema de la malaltia de la bulímia a les passarel·les de moda.
La Llúcia tracta de superar les adversitats que se t’emporta la vida al perdre part del sentit de la vista.

Al poema de Marta es conta una història de pelegrinatge, de superar una depressió. És un viatge de punta a punta del país, d’est a oest, de Catalunya a Galícia, concretament al cap de Fisterra amb l’oceà Atlàntic com a protagonista.
El poema de Nina és un cant a totes les veus trencades per la violència silenciosa en l’àmbit domèstic. És un poema on s’assassina la vida de la protagonista per part del seu marit. Queda el nadó de pocs mesos buscant “la remor de les seues sines trencades”.

Al poema d’Onyar es tracta el tema d’una hipotètica separació, d’una independència d’estats malgrat el jo poètic inviti a la reflexió i al seny.

Al poema d’Olga és tracten i es mesclen els temes d’herència, els béns materials, l’enveja.

Al bell i trist poema de Paula hi és l’abandó d’un nou nat sense recursos per part de la seua mare.

A Quimeta ocorre el divorci d’una parella que va al jutjat en busca d’una custòdia compartida dels seus cinc fills.

Ruth assassina per gelosia l’amant de la seua parella en perdre en un instant la cordura. Pagarà condemna a la presó pel seu delit de sang.

Tomasa tracta el tema de la infidelitat, del naixement d’unes bessones sense pare reconegut i de la figura protectora de la mare.

Úrsula tracta el tema de l’adopció d’una xiqueta d’un altre país que només busca amor del seus pares adoptius.

Virgínia tracta de la primavera, del primer bes que mai s’oblida en un ambient d’un triple Sant Jordi que esclata, crema i estima.

Wendy tracta el tema de l’assetjament escolar d’una xiqueta que s’intenta suïcidar, però una abraçada autèntica que rep ho acaba impedint.

Xell és un poema de mar, de viudetat, enyor i dol.

A Yasmin assistim a la fecundació in vitro d’una dona que vol ser sobretot mare i ha tingut nombrosos desenganys amorosos.

Per acabar, Zara resumeix la vida d’una dona convencional a partir de metàfores bíbliques. Una dona que afronta sempre i empoma.

L’important és no avorrir-se mentre es llegeix el recull: el cervell us treballarà molt. Sentireu empatia, pena, ràbia, consol, tristesa, alegria, amor, desamor, culpa, i infinitat de sentiments. No tingueu por, aboqueu-vos a ells i, no heu de reprimir-los en cap cas, senyal que esteu vius. Si teniu ganes de plorar o riure, feu-ho. Deixeu-vos anar... Aquest és el meu consell.

M’he passat molts anys escrivint-los i registrant-los, després comentant-los i recitant-los en algunes biblioteques de Terres de l’Ebre. Em sento viva quan els difonc, quan sento el caliu que desperten, quan arriba a un cert públic. Son poemes que els pot escoltar tota una família o un grup determinat de gent que potser no tingui res en comú a primera vista. Hi ha temes que potser no siguin indicats per a un públic infantil o siguin massa dolorosos, però no crec que siguin més sensacionalistes que algun tipus de premsa.

Potser hi hagi temes pendents que el poemari no tracta, per exemple els matrimonis de conveniència, l’obligació a mantenir relacions sexuals o les violacions no són tractades en cap moment, ni en grup ni sense, i quedarien com a temes pendents a tractar en un futur. Tan de bo s’erradiquin i sobretot de monstres que fan molt de malt social com “la manada”. També la incorporació de la dona al món laboral o l’assetjament laboral no està contemplat. Ni les drogues que posem a begudes de joves sense que aquestes ho coneguin i després abusen d’elles. O la tracta de blanques. Si se us acut més temàtiques a tractar, podeu deixar els vostres comentaris pertinents i miraríem d’escriure algun poema més i crearia un epíleg o un annex.

Estic oberta a llegir o a escoltar qualsevol opinió per a continuar construint junts. Des d’aquí, us animo a fer-ho. Endavant amb elles!