TAN DOLÇA DE MIRAR

El cor li vessa d’enyorança i va a visitar-la. No ho havia fet, encara. No trobava les forces necessàries. Deixa el cotxe a l’esplanada que hi ha a la banda de ponent, arrambat a la tàpia blanca. Duu un pomell de roses; quatre, una per cada any de ventura. Amb pas lent, com si volgués escoltar el cruixir de la graveta sota els peus, ressegueix la tanca fins arribar davant de la porta d’arc apuntat que dona entrada al cementiri. Els batents, de ferro forjat, decorats amb una creu, són oberts de bat a bat. Alça el ulls i el seu esguard es creua amb la mirada gèlida de l’àngel esculpit en el timpà que demana silenci amb un dit davant dels llavis, un silenci que mai ningú no gosa trencar. Baixa les escales de pedra polida per tantes passes afligides. De cada replà en surt un carrer a banda i banda amb mòduls de nínxols emblanquinats amb coberta de teuleria. Quan és a baix, voreja la capella decorada pretensiosament amb ornaments gòtics i avança entre les files de xiprers que flanquegen el camí. Des de les sepultures envoltades per una catifa de gespa tendra, àngels amb corones de llorer a les mans, pietats i desconsols, se’l miren amb posat afligit. El recorda amb vaguetat, el camí, el cap en té memòria incerta, però el cor sí que se’n recorda i el guia amb seguretat.

Aviat farà un mes, que ella partí. No li agrada dir que va morir. La té tan present que li sembla que ha de tornar. Amb el cor encongit s’acosta al sepulcre. Avui el contempla serenament. Aquell dia, les llàgrimes i la pena no el van deixar adonar-se de res. No notava els copets a l’esquena amb intenció de consolar-lo ni sentia les paraules d’ànim mussitades a cau d’orella. La vista, emboirada per les llàgrimes, no va escriure a la memòria el xiprer que seria el sentinella de la seva sepultura ni la làpida amb que van recloure el taüt.

S’atura davant la tomba. Es senzilla: enmig d’una catifa d’herbes i flors silvestres, una llosa de marbre amb una lleugera inclinació cobreix la solera i el sòcol de granit, al capdamunt, un frontal, també de marbre. Es queda immòbil amb la vista fixa a la inscripció: el nom d’ella i dues dates massa properes. La inclinació de la làpida ha fet lliscar les gotes de rosada i han dibuixat carrers de llàgrimes a la pols que s’amuntega damunt del marbre clar.

Del xiprer n’ha caigut un branquilló i malgrat el ventijol s’ha mantingut damunt la llosa. S’inclina i amb una mà l’enretira. Quan l’altra mà frega la làpida per deixar-hi el pom de roses, una esgarrifança li recorre l’espinada. Dins del cap sent la veu d’ella «No em portis més flors, queda-te-les tu i mira-les amb aquella dolcesa que em miraves a mi. Jo en tinc prou amb aquest xiprer, sempre a la meva vora, com hi hauries estat tu». La sepultura del costat es veu descuidada, ignorada. S’hi acosta i posa delicadament les roses en el pitxer orfe de flors.

La tarda és xafogosa. S’asseu en un angle de la tomba amb la jaqueta creuada sobre les cames, el colze repenjat sobre el genoll i el puny clos sota la barbeta. Es queda quiet mentre el pensament fa un llarg viatge resseguint els camins dels records. Mai més, pensa. L’ombra del xiprer s’ha anat desplaçant sobre la llosa i ara l’abraça. La piulada d’un pit-roig el torna a la realitat.

Arriba a casa quan el sol es pon darrere les muntanyes i les despulla de la vestidura verda. El botó enrogit s’hi amaga lentament i tenyeix el ventre dels núvols amb un incendi de tonalitats ataronjades i rogenques. Com cada dia, d’ençà que ella no hi és, el sol també es pon a dintre seu, la pena l’enfosqueix i té la soledat per companyia. L’entrada fa un lleuger pendent de gespa vorejat de tarongers ben retallats que porta fins a la casa. Entra a la cambra, buida, freda i callada. Entotsolat al mig de l’habitació contempla les coses que eren d’ella. Pren de l’armari aquell vestit, blau i lleuger, que la feia tan bonica. Mai més no tornarà a sentir el so d’aquella seda. Amb passos silents surt al jardí i amb al vestit arrapat al pit travessa la pèrgola ensostrada per una buguenvíl•lea. Prop de l’estanyol, s’ajoca entre els joncs tendres que ella estimava. Té el vestit agafat amb les mans creuades damunt del pit i somieja amb els ulls closos. Porta el vestit que ell té ara abraçat. La seva figura esvelta i gràcil s’acosta al brollador passejant entre hibiscos, hortènsies i camèlies. Camina a poc a poc i amb les mans sedoses acaricia les tiges d’espígol que voregen el camí i el perfum s’escampa pel jardí. Amb suavitat remou l’aigua de la pila del sortidor i els peixos de colors van a besar-li la punta dels dits. Cull un senzill pom de violes i se li acosta amb un somriure afectuós. S’ajup al seu costat i li ofrena les violetes posant-les-hi sobre el pit. Com es podrà consolar, si és tan dolça de mirar? El cos fi i delicat, la pell blanca com un lliri, els cabells llargs reposant sobre les espatlles i els ulls, brillants com caboixons en diadema de plata, li enjoien el rostre. Entreobre els llavis esperant el petó que no arribarà. Una llàgrima apareix tremolosa per la vora dels ulls i llisca deixant un rastre humit de tristesa.

(inspirat en dos poemes xinesos traduïts per M.Manén)