Suc de bresquilla

Quan em toca el torn, el rètol que diu BANC CENTRAL D’IDEES s’il·lumina. Tothom, però, l’anomena Banc de Sang. Fa olor d’antisèptic i café de màquina; als corredors hi circulen cadires de rodes plenes de gent amb ulleres de pasta i manuscrits enquadernats amb espiral, com si els portaren enganxats al cos amb cinta adhesiva emocional.
Em fan signar un consentiment de dotze pàgines on certifique que les idees que donaré són meues i només meues, originals, irrepetibles i, sobretot, reciclables. Més avall, en lletra microscòpica, es pot llegir —encara que quasi no es pot llegir— que el banc es reserva el dret de barrejar-les, centrifugar-les i vendre-les en lots per a residències de creadors, màsters de guió i influencers de Goodreads. Marque totes les caselles. Fa temps que el meu pols s’ha acostumat a aquesta forma de suïcidi administratiu.
—Ha menjat tòpics en les últimes huit hores? —pregunta l’infermer, mentre em posa el braç sobre un coixí plastificat.
—Només un parell de metàfores mortes —dic—. Res greu.
Em somriu amb un somriure protocol·lari, cansat com està de veure cadàvers creatius. Em col·loca l’agulla, i veig com el tub transparent s’ompli d’un líquid espés, una mena de plasma narratiu ple de fragments de veus, girs, idees que ja no faré servir mai. Sent una lleugera hipotèrmia de vanitat mentre la bossa s’infla, lenta, obedient. En acabar, m’enganxa al pit una etiqueta amb un codi de barres: AUTOR/NEGOCIADOR DE CONTINGUT, segons demanda. A l’eixida, però, veig una altra cua: gent pàl·lida, tremolosa, esperant una transfusió d’originalitat subvencionada. A la paret, un cartell anuncia: CAP IDEA ES PERD. RECICLEM. El país està salvat, pense. Jo, en canvi, me’n vaig amb un suc de bresquilla de la màquina i la certesa que acabe de signar el meu propi oblit envasat al buit.