Sota el marbre

Per primera vegada, s’adona que l’estima de debò. S'atreveix a confessar-ho a sí mateixa.

Fins ara, durant anys, ha representat la comèdia d'una mare racional, idealitzant son fill, fent veure que és la seva prioritat davant de tothom, detestant-lo també, alhora, dins seu, perquè la seva presència no li ha permès dedicar-se només a ella mateixa, una dona egoista com ningú.

Ara que ell ha esdevingut un professional prometedor que emigra cap a Austràlia, constata una tristesa interior insuportable.

Lluiten dins d'ella diferents pensaments i sentiments. Els més sincers rauen en la culpabilitat, perquè no se l’ha estimat mai de debò. Mobilitza també d’altres sentiments i pensaments políticament correctes que sempre ha prioritzat i constitueixen la seva comèdia social.

Però el més interessant és que n’hi ha de nous, que la sacsegen naixent en el seu cervell: trigarà a tornar a veure en Joan, i fins i tot podria succeir que no coincideixin mai més si a ella li passa res o si ell llaura el seu propi camí lluny d'ella i d’allà.

Plora.

Fins ara els seus sentiments havien transitat per camins diferents als de la seva racionalitat. Afloren llàgrimes sinceres, que no sabia que s’allotjaven dins seu, perquè mai havia plorat per ningú. Era com un marbre, freda i egoista.

Finalment, i mai és massa tard per això, s’adona que neixen els seus veritables sentiments. I és que resulta que en tenia de debò, sota el marbre.