SOPAR IMPROVISAT

La mort que jo veig, encisadora i provocativa, s’asseu a taula amb mi. No vol pas una partida d’escacs, la darrera la va perdre jugant amb blanques, vol una copa de vi i un grapat de paraules que la facin desistir i jo li dic seriosament,
-Les paraules que et podré dir cauran al teu pou fosc de la sospita. Deixa’m preparar-te unes menges, no pots beure sense coixí.
La mort que jo veig al meu davant, vella seductora, em mira intensament amb ulls de foc calent i abaixa les espatlles en senyal de consentiment.
-No pensis pas que em guanyaràs per l’estómac que no tinc.
- No, no ets d’aquesta mena, ja ho tinc clar, però potser, només potser, et faré delir amb les sensacions amanides amb paraules. -Has oblidat el plaer de les sensacions? O les has tancat per no ferir la teva imatge?
La mort que jo veig, atractiva des del fogons estant, titubeja i amb un esquitx de vergonya que vol fugir de la resposta, em diu,
-Si et plau, no em posis pebrot enlloc que em regira l’alè. I d’una revolada s’aixeca i abans no tingui temps d’espantar-me, diu,
-On tens el bany, si et plau?
-Al fons a mà dreta, com sempre. Tu no ets massa de mirar pel·lícules oi?
La mort que jo veig ha marxat passadís enllà.
*Una pausa per a la publicitat, tornem de seguida*
La mort que jo veig, absent ara, ha engegat una falca amb la Marxa Fúnebre de Frédéric Chopin. Tinc clar que és per amagar el soroll que puguin produir les seves necessitats. En el fons és escrupolosa.
La mort que jo veig, torna amb la capa de caputxa a les mans, pentinada i s’ha retocat el maquillatge.
-Tot bé? Fas millor cara, estàs bonica. Una floreta innocent sempre ajuda, penso.
-No necessito dels teus afalacs, ja m’he vist al mirall, diu airada voleiant la melena i sense problemes d’autoestima.
-Una mica més de vi? És un sumoll cent per cent del Baix Gaià, Vinyes velles, ancestrals, tu d’això hi entens, no? -Per lo d’ancestrals, és clar.
-Posa-me’n més doncs. -No voldràs pas embriagar-me, oi? Ja tens clar que no sóc una poncella amb el lliri a la mà?
-Si ho fossis no series aquí. No obro la porta a qualsevol jo. És una manera de parlar, ja ho sé que tu no has entrat per la porta.
-Què estàs cuinant? Ja començo a tenir gana.
La mort que jo veig, afamada pel borborigme que escolto, s’està transfigurant com el cuc dins del capoll, potser són les aromes dels fogons, potser el caliu de la sumoll o potser...
-He cuinat una crema d’alls tendres, amb moniato, formatge batut i germinats de ceba cruixent. He pensat que amb la fresca que fa fora...
-No em diràs que menjarem a la terrassa? -No em vull tornar a abrigar, diu amb un deix soterrat de coqueteria.
-No, i ara! Aquí dins estem prou bé. -Va, som-hi, que ja està al punt. -El segon només s’ha d’escalfar.
Seiem, serveixo més vi a totes dues copes i ella no diu res. I amb un pessic de sarcasme pregunto,
-Vols beneir la taula?
-Calla i menja, i no xarrupis que em posa dels nervis.
Jo l’observo amb deteniment per veure si els efluvis i els sabors l’estoven del tot. El seu rostre, que és d’una bellesa sublim, però freda, arrela un apunt de reacció cohibida. L’Íngrid, una amiga meva sueca, ja hagués expressat impulsivament el sentir de les seves papil·les gustatives.
-Està bona aquesta crema, diu refredant el seu entusiasme. -Potser li manca un puntet de pebre.
-No m’he volgut excedir per no malferir el gust de la Mort.
Ho dic mentre m’aixeco i li acosto el molinet carregat amb cinc espècies de pebre, mentre aprofito per enllestir el segon.
-L’altre dia vaig perdre’m en un desfici culinari i les hores que comporta aquest plat, espero que t’enlluernin.
El forn ja m’ha donat el vistiplau i serveixo els plats, primer el d’ella per descomptat, mentre el guarneixo amb paraules,
-Peus de porc desossats, amb galta, cansalada, naps, pastanagues i una emulsió de ceps confitats. I una pila més d’ingredients que ara no venen al cas. Si els pots percebre ja ho diràs.
Silenci de forquillada amatent.
-Mmmm! Està que t’hi cagues!, exclama desinhibida del tot.
El vi comença a fer estralls, penso, o s’ha llevat la cuirassa. Realment estan espectaculars, com sempre. És una recepta de ma Mare, en majúscules, que em vaig entossudir en millorar, i a fe de Déu, com deien al poble, que ho he aconseguit.
Quaranta-set forquillades més tard, després de repetir, ella, i de sucar-hi força pa, respira i comenta,
-Buf! Ja no puc més. -Estava boníssim. I perdent ja del tot les maneres tètriques de la Mort, afegeix,
-Me’n posaràs una ració generosa en una carmanyola per endur?
I em mira amb una cara dolça de no haver trencat mai un plat.
-Cap problema, ja està fet això. -Vols postres? O un cafè?
-Si tens un iogurt descremat sí. Si no el tens res de res.
-Sí, en tinc però són dels cremosos. -Què et sembla? -O potser vols passar directe a un digestiu?
-Deixa estar el iogurt, què tens de whisky? -Jo no haig de conduir.
Aquí sí que em descol·loca una mica, no me l’esperava aquesta.
-Com a epitafi de la nit, em penso que anirà be un Old Pulteney del 64, d’acord?
-Tu sabràs, d’això no hi entenc jo.
La mort que jo veig, satisfeta, en acabat es mira el rellotge que no porta i s’aixeca de la cadira amb pesadesa. A mi em sembla que va un pèl tocada.
-Hauré d’anar passant, diu. -Això o em convides a quedar-me, em diu seductorament, convençuda de les seves possibilitats.
-Ostres! Em sap greu. -Avui justament tinc el torn de nit al tanatori, ja ho saps, recollir i netejar les cendres que tu deixes. -Però ja et trucaré.
La mort que jo veig marxa decebuda amb la carmanyola sota el braç i potser, només potser, amb un bocí d’humanitat.