Cercador
Somni de tardor
Un relat de: relats_del_buscador- Compartir:
Caminava per una avinguda que no coneixia, però que semblava haver-me somiat moltes vegades. L’aire hi tenia una densitat suau, com d’aigua evaporada, i el soroll de les fonts m’envoltava amb un ritme que semblava respirar. Les rajoles del terra lluïen com escates, i a dins de les fonts —unes basses arrodonides, perfectes, tallades a la pedra— hi havia peixos diminuts que s’esmunyien entre els reflexos.
Una noia, de rostre desconegut però familiar, es va ajupir per agafar-ne un. El va sostenir entre els dits com si fos un secret, i el va deixar anar dins una cascada propera. El gest era lent, gairebé sagrat.
Sense saber per què, la vaig imitar. El meu peix era taronja, amb una cua dividida que vibrava com una flama. Quan el vaig deixar anar, vaig sentir una mena d’alliberament trist, com si hagués renunciat a una part de mi mateix.
El peix va quedar suspès al mig del salt d’aigua, flotant en un impossible equilibri. Em vaig adonar que aquella cascada no era real: l’aigua no mullava, el soroll no feia eco. Era una repetició d’un record antic —una culpa o un desig que mai no havia entès del tot.
Un home, vestit amb la mateixa calma que el paisatge, es va acostar i em va dir amb veu d’eco:
—Tot allò que deixes anar, et mira des de l’aigua.
Vaig mirar el peix i vaig veure-hi dins el meu rostre, fragmentat i lluminós. Vaig voler recuperar-lo, però la cascada s’havia convertit en un mirall que tremolava.
Quan em vaig mirar bé, no hi havia peixos, ni fonts, ni avinguda. Només una superfície líquida que em retornava una pregunta: qui ets quan deixes anar allò que t’ha fet viure?
Vaig obrir els ulls. El soroll de l’aigua encara m’omplia les orelles.
Una noia, de rostre desconegut però familiar, es va ajupir per agafar-ne un. El va sostenir entre els dits com si fos un secret, i el va deixar anar dins una cascada propera. El gest era lent, gairebé sagrat.
Sense saber per què, la vaig imitar. El meu peix era taronja, amb una cua dividida que vibrava com una flama. Quan el vaig deixar anar, vaig sentir una mena d’alliberament trist, com si hagués renunciat a una part de mi mateix.
El peix va quedar suspès al mig del salt d’aigua, flotant en un impossible equilibri. Em vaig adonar que aquella cascada no era real: l’aigua no mullava, el soroll no feia eco. Era una repetició d’un record antic —una culpa o un desig que mai no havia entès del tot.
Un home, vestit amb la mateixa calma que el paisatge, es va acostar i em va dir amb veu d’eco:
—Tot allò que deixes anar, et mira des de l’aigua.
Vaig mirar el peix i vaig veure-hi dins el meu rostre, fragmentat i lluminós. Vaig voler recuperar-lo, però la cascada s’havia convertit en un mirall que tremolava.
Quan em vaig mirar bé, no hi havia peixos, ni fonts, ni avinguda. Només una superfície líquida que em retornava una pregunta: qui ets quan deixes anar allò que t’ha fet viure?
Vaig obrir els ulls. El soroll de l’aigua encara m’omplia les orelles.