sóc l'ànima tranquil·la d'aquesta ciutat

El passadís del metro és ple de vides
que corren, i la música alleugera el seu pas
I es va allunyant,
mentre les escales mecàniques substitueixen
el meu caminar
i jo en silenci, em sento ,
per primer cop part de tot això
a càmera lenta
sóc l'ànima tranquil·la d'aquesta ciutat

....................

I surto cap enfora, que tinc ganes de caminar
sentir-me lliure dels que corren, lluny del meu pas
i de cop torno a ser al metro, aquesta vegada és el meu
i aixeco el cap, sentint l'extranya necessitat
de mirar la guitarra d'aquest noi cubà
i no em contamino de l'estress que hi ha al voltant
i vinc d'estar amb tu, a la plaça de l'estanc
entre arcs i tarongers em recitava la teva veu
a ella, per dolça en llur castell
a ell, per dur la terra a cada vers.

.......................

I sé que hi ha una altra ànima tranquil·la,
en un tren més enllà
que, rebel , es posa roig de vergonya
perquè no sap dir que no.
i avui, potser si que necessitava aquella abraçada
i ara em dol el no tenir-te, però no tot són ventatges
que aquest és el meu camí, i no et puc exigir.
I veig que he fumat massa,
i no sé perquè, amb tu sempre passa.
I de cop, tot resta importància i torno,
a passes dèbils,
i sense pressa,
al meu món.