Sis de gener

Un relat de: Mireia Balasch
El Manel, com cada any, ha escrit la carta als reis. Demana moltes joguines (un vaixell pirata, un patinet, una motxilla de superheroi, contes, dos jocs de cartes...) i els pares li diuen amb tristor que això no pot ser:
- Aquest any ses majestats tenen molta feina. No donen a l’abast amb tants nens i nenes. Fes la llista més curta, au.
I perquè estiguin contents agafa el paper que havia reservat per la carta de la seva germana i hi escriu unes ratlles. En acabat, es posa l’abric i les sabates, agafa la mà de la Cristina i surten a tirar la missiva a la bústia reial que hi ha davant de casa, entre la seva porta i la de la veïna, la senyora Maria Teresa. N’hi ha d’escampades per tot el poble! Quadrades, petites, acolorides de vermell i blau, amb unes lletres blanques al mig i tres corones en relleu. Al dematí, abans d’anar escola o a jugar al parc, hi passen el dit índex i demanen als tres reis que no s’oblidin d’ells ni dels pares. Cada dematí.

S’escolen els dies, com una inesperada ventada. La tarda de la vigília màgica els pares treballen i, per primer cop, han de veure la cavalcada a la televisió, sols, mentre el cel s’enfosqueix i la temperatura baixa sota zero. No és el mateix, és clar. S’avorreix. Les coreografies són divertides en directe, però des de casa...
S’aixeca a encendre els llums de l’arbre per animar-se una mica i la veu: asseguda davant el braser amb una tassa de xocolata calenta entre les mans, els ulls tancats, els llavis premuts en un nerviós somriure. Del desig, en Manel ja en sent l’aroma. Fa tant de temps que no en pren! I, per aquelles coincidències misterioses de la vida, al cap de deu minuts truquen a la porta i la seva veïna de poques paraules s’hi presenta amb una safata. Els mira directament als ulls i els diu:
- He pensat que us vindria de gust una xocolata amb galetes per berenar. La mare m’ha explicat que esteu solets. Vinga, agafeu-ho tot i ja m’ho tornareu demà.
Amb els ulls esbatanats, l’estómac remugant i les cames que li fan figa, el gran dels germans Mascarell accepta la plata. La Cristina li ho agraeix tímidament d’agraïment i la senyora Maria Teresa enfila el camí de tornada al seu cau. Quan passa per davant la bústia reial, hi tira un paper que duia amagat a la butxaca de la bata. En aquell moment el cor del Manel fa un bot.
Tanca el televisor i comença a regirar els calaixos de la sala, de la cuina, de l’escriptori de la mare. No en troba cap! Llavors pregunta a sa germana:
- Cristina, tu tens alguna carta per escriure als reis?
Llavors la nena obre la bossa de tela que du penjada en bandolera i en treu un sobre groc. Al marge inferior dret, la imatge de ses majestats els saluda com un bon auguri. A dins, un full ratllat del mateix color espera que el guixin.
- Vinga, tata, concentra’t i pensa bé què necessites i què desitges de debò. Jo faré el mateix. Oi que la mamà es queixa que la seva màquina de cosir va malament?
La nena arronsa les espatlles. Amb prou feines sap què vol per ella, a part del peluix de la Minnie, és clar, la primera joguina de la seva llista.
Vint minuts més tard, han enllestit la feina. Demanen tres joguines per cap, un abric, un pijama, cordes noves per a la guitarra del pare, la Singer per a la mare i un joc de tasses i plats amb sanefa rosa per prendre xocolata, igualet que el de la senyora Maria Teresa. Acaben de decidir que banquets com aquest els han de fer més sovint. En el fons, costen tan poc...
Entre els dos fan lliscar la carta cap al sobre. Es miren. Il·lusió, por, un pessigolleig a la punta dels dits. I si ja és tard? No gosen pronunciar aquesta paraula. Es concentren en pensar que sí, que sí, que els reis mags rebran el missatge, que l’han escrit des del cor, que amb alegria les coses són més fàcils, que es tenen l’un a l’altre.
Mentre les campanes toquen a missa de vuit, creuen el llindar.

Se’n van al llit a mitjanit. L’excitació se’ls emporta. Diuen als pares una vegada i una altra que els han trobat a faltar i es neguen a rentar-se la cara bruta de xocolata fins el moment de posar-se el pijama. Vespre de murmuris, rialletes, bromes i carícies. En Lluís i la Maria els deixen fer perquè… estan tan cansats.

Un crit la desperta. Mira per la finestra i no pot creure’s que la llum es filtri per la vella persiana. Ja? Ha sortit el sol? Però si… els regals… l’armari… Mira el seu marit, que jeu al costat esquerre respirant profundament, aliè a la tragèdia. No vam treure les joguines de l’armari, Lluís… Quins reis!
Abatuda i amb el cor encongit avança arrossegant els peus pel passadís. No sent res, ni una remor, ni un plor. Potser té temps de treure les joguines i col·locar-les a l’habitació dels infants sense que la sentin. Ho provarà!
Just en aquell moment, el Manel s’acosta corrent, se li tira al damunt i li fa un petonàs. La carona de la Cristina brilla. L’estiren de les mànigues del jersei cap al menjador. Estan esplendorosos, els seus fillets, tan innocents, tan dolços.
Arriba a la sala pensant que potser en Lluís s’ha desvetllat a la matinada i ha posat les quatre joguines damunt la taula… Però, no. Els seus ulls contemplen una altra cosa.
- Has vist mare? Hi ha moltíssims regals! I per tu i el papa també. Mira, mira! - exclama el nen.
La cambra sembla un aparador. Hi ha paquets per tot arreu: a la taula, recolzats els uns als altres, amb cintes de diversos colors, papers daurats, platejats, infantils. Un gemec se li escapa des de l’ànima i cau a terra de genollons, plorant com un infant. Sanglota, abraça als petits, pronuncia paraules d’agraïment i plora. Plora. No vol parar de plorar, per tot el patiment d’aquest any, per tots els desitjos callats, per totes les forces que no ha tingut… i ara també per l’amor que ha rebut, l’amabilitat dels amics, la complicitat dels silencis… el miracle que ara mateix els envolta.
Lentament s’eixuga les llàgrimes. Es carrega els nens als braços i refan el camí cap al dormitori per despertar el pare. Des de la seva bombolla de felicitat no veuen que una neu fina comença a cobrir la teulada, les finestres, la gespa i l’espai on fins fa unes hores hi havia la bústia més màgica i bella del món.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mireia Balasch

7 Relats

3 Comentaris

2370 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00