Cercador
SENSE NOMS
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
L’empremta rural me la van regalar els pares, però de sempre he pensat que en van fer un gra massa, ja no pel nom amb que em van batejar, (que no us el penso confessar) a l’ermita a tocar de la porxada del darrera el mas, sinó per la xacra de néixer en un llogaret en un temps en que si no eres de poble a mi em semblava no estar a l’alçada. Allunyat de tot, sense botigues, quatre veïns d’edat avançada i dos gossos petaners, sense escola, sense transport, -el tractor del pare no comptava, sense ajuntament ni agutzil, sense la plaça del poble on quedar amb els amics que no tenia, sense cap vailet de la meva fornada, em vaig transfigurar en el foraster penitent i benvingut, arreu on anava. L’arreu era dibuixat pel poble més proper, petit però poble al capdavall, on anar a comprar les quatre coses que calien, on una munió de marrecs compartien escola, carrerons i amistat, pilota i trapelleries, on el batlle t’estirava de les orelles per una malifeta, on la taverna era el punt de trobada pels uns i pels altres segons els dies i les hores, on només per una estona em sentia vilatà.
Així doncs arrossego, des de l’adolescència sobretot, una nafra arrelada en el meu sentir, una ferma enyorança de pertànyer a un nucli urbà amb tots els ets i uts, un desig de despertar amb els ulls plens de lleganyes i poder treure el cap per la finestra per veure alguna cosa més que una gallina vella i la mare traginant. És ben cert que jo vaig tenir una infantesa prou feliç, alegre fins i tot, jo i ma germana que va venir a fer-me costat cinc anys després del meu naixement, però va ser una felicitat esquerdada, o coixa, li mancava la cirereta del pastís.
Gens desagraït i menys amb els pares, malgrat el nom, he tingut el ferm propòsit, des que vaig emancipar-me, d’anar a viure, d’instal·lar-me, en un poble amb cara i ulls, sota el meu discerniment, que no fos massa gran ni tant petit que no fos poble, raó per la qual vaig desplegar les meves ales de kumbaià amateur i amb tots els meus embalums entaforats en una motxilla vella i gris, vaig abocar-me al camí de la descoberta. Amb el temps he fet un tastet de molts indrets on el meu cul de mal seure i el meu ànim inquiet, no s’han posat d’acord on haig d’anar a jeure. Tots ells prou bonics, alguns per emmarcar, tots enamoradissos en més o menys mesura, tots ells amb les prerrogatives dels meus anhels, tots acollidors amb escreix, tant que no he pogut resistir la temptació d’allargassar el caminar a la recerca d’un esquitx de llum que em xiuxiuegés l’he trobat. I el cas és que el llum s’haurà quedat sense oli o jo, cagadubtes entossudit, he perseguit, encara avui, el sant greal del poble de llegenda.
Passes amuntegades m’han dut ençà i enllà per la geografia de la nostra terra, he pujat i baixat muntanyes de pedra i de colors estacionals, he aixecat pols als viaranys i trepitjat fang als camps de llaura, he creuat rius i rierols amb les botes eixutes per l’atzar d’un pont, he traspassat plantacions de tota mena, he rampinyat fruits de la natura i m’he espantat pels trets d’un caçador o per una bestiola esporuguida, i a cada passa el pes de la indecisió s’ha engreixat al ritme de la bellesa de l’entorn. Tant és fer un àpat familiar en una rectoria a l’empara d’una plaça d’ajuntament beneït per la deessa grega de la terra, com fer coincidir un cognom en una riba sense onades on l’aigua es beu en cullerot, com trepitjar carrers gairebé tots trempats que acullen el mercat de les espècies i productes de la terra. Tan se val per on em perdi, no hi ha valoracions, ni classificacions que em puguin fer decidir encara, potser són només les ganes de seguir abraçant nous paratges.
Emplaçaments que en un plànol estan a tocar dels dits, més amunt o més avall, terra endins o vora la mar, com el que acull el vi de pàmpols batejats per l’estrella de David, o el que enutjat amb l’accent, esdevé plàcid malgrat la febre del turisme. Llocs per gaudir de la cultura inesgotable i pagesívola, dels vessants de la llengua, del valor d’un bon dia de veí, com el que vaig viure envoltat d’una cabra, una serra, una vall, un pla, una estilogràfica i una conca, o com el que llueix el bressol de les fonts de l’aigua que vomita al riu. Les enigmàtiques paraules que s’escolen a l’escrit, no pretenen disfressar la realitat viscuda, la meva inacabable escapada, i no per això obliden la intenció de retratar l’idíl·lic lloc on podria acabar els meus dies.
Jo vull viure les llambordes, les pedres ancestrals, les teules de la bòbila de l’avi, les fonts de ferro forjat i els bancs de fusta vella, les taules de marbre a les tavernes i les portes obertes sense clau, vull respirar l’aire net tant com escoltar el cant del gall o el piular dels ocells a l’alba, com el que em va embriagar a la vila de la prosa més antiga escrita en català, o com el que vàrem compartir de jovent entre vaques i pastura, truites i el cabdell de camins que duen a la vall fosca plena de llum.
Una passejada, sovintejada a voltes per la pluja, de vegades per un sol enlluernador i adesiara núvols de cotó, sempre amb els ulls clavats a l’horitzó que somriuran en quan torni a guaitar un campanar, un mas amb camperol o una tanca de bestiar, com el nom que entre alçaments i volcans, em remet a terres asturianes, o com el més petitó del nostre país, en una fossa sense cocodrils, banyada de romaní i gorgs. Les estades, llargues o curtes, han cobert de goig les fantasies que no eren i tossut i mesell, com deia el pare, he seguit arreplegant racons, com el que, sense arrupir-me, m’he trobat en una vila de l’any mil i amb un castell de vescomtes titulats, també he visitat un poble sense veïns que van ser engolits per un pantà i que segurament no serà on aniré a parar. He atrotinat les soles de les botes resseguint la flor dels vents com els que bufen pels volts del bosc màgic i les empremtes arqueològiques i a la fi m’he adonat que només he fet una lleugera pinzellada en un llenç on hi ha molt per dibuixar i no sé del cert sí la pintura em regalarà el plaer de l’escriptura, però al vespre, quan el sol em diu adéu, jo sóc i seré en un poble com a foraster potser i recordaré l’empremta rural que els pares em varen regalar vestida amb el meu somni de jovent.
Així doncs arrossego, des de l’adolescència sobretot, una nafra arrelada en el meu sentir, una ferma enyorança de pertànyer a un nucli urbà amb tots els ets i uts, un desig de despertar amb els ulls plens de lleganyes i poder treure el cap per la finestra per veure alguna cosa més que una gallina vella i la mare traginant. És ben cert que jo vaig tenir una infantesa prou feliç, alegre fins i tot, jo i ma germana que va venir a fer-me costat cinc anys després del meu naixement, però va ser una felicitat esquerdada, o coixa, li mancava la cirereta del pastís.
Gens desagraït i menys amb els pares, malgrat el nom, he tingut el ferm propòsit, des que vaig emancipar-me, d’anar a viure, d’instal·lar-me, en un poble amb cara i ulls, sota el meu discerniment, que no fos massa gran ni tant petit que no fos poble, raó per la qual vaig desplegar les meves ales de kumbaià amateur i amb tots els meus embalums entaforats en una motxilla vella i gris, vaig abocar-me al camí de la descoberta. Amb el temps he fet un tastet de molts indrets on el meu cul de mal seure i el meu ànim inquiet, no s’han posat d’acord on haig d’anar a jeure. Tots ells prou bonics, alguns per emmarcar, tots enamoradissos en més o menys mesura, tots ells amb les prerrogatives dels meus anhels, tots acollidors amb escreix, tant que no he pogut resistir la temptació d’allargassar el caminar a la recerca d’un esquitx de llum que em xiuxiuegés l’he trobat. I el cas és que el llum s’haurà quedat sense oli o jo, cagadubtes entossudit, he perseguit, encara avui, el sant greal del poble de llegenda.
Passes amuntegades m’han dut ençà i enllà per la geografia de la nostra terra, he pujat i baixat muntanyes de pedra i de colors estacionals, he aixecat pols als viaranys i trepitjat fang als camps de llaura, he creuat rius i rierols amb les botes eixutes per l’atzar d’un pont, he traspassat plantacions de tota mena, he rampinyat fruits de la natura i m’he espantat pels trets d’un caçador o per una bestiola esporuguida, i a cada passa el pes de la indecisió s’ha engreixat al ritme de la bellesa de l’entorn. Tant és fer un àpat familiar en una rectoria a l’empara d’una plaça d’ajuntament beneït per la deessa grega de la terra, com fer coincidir un cognom en una riba sense onades on l’aigua es beu en cullerot, com trepitjar carrers gairebé tots trempats que acullen el mercat de les espècies i productes de la terra. Tan se val per on em perdi, no hi ha valoracions, ni classificacions que em puguin fer decidir encara, potser són només les ganes de seguir abraçant nous paratges.
Emplaçaments que en un plànol estan a tocar dels dits, més amunt o més avall, terra endins o vora la mar, com el que acull el vi de pàmpols batejats per l’estrella de David, o el que enutjat amb l’accent, esdevé plàcid malgrat la febre del turisme. Llocs per gaudir de la cultura inesgotable i pagesívola, dels vessants de la llengua, del valor d’un bon dia de veí, com el que vaig viure envoltat d’una cabra, una serra, una vall, un pla, una estilogràfica i una conca, o com el que llueix el bressol de les fonts de l’aigua que vomita al riu. Les enigmàtiques paraules que s’escolen a l’escrit, no pretenen disfressar la realitat viscuda, la meva inacabable escapada, i no per això obliden la intenció de retratar l’idíl·lic lloc on podria acabar els meus dies.
Jo vull viure les llambordes, les pedres ancestrals, les teules de la bòbila de l’avi, les fonts de ferro forjat i els bancs de fusta vella, les taules de marbre a les tavernes i les portes obertes sense clau, vull respirar l’aire net tant com escoltar el cant del gall o el piular dels ocells a l’alba, com el que em va embriagar a la vila de la prosa més antiga escrita en català, o com el que vàrem compartir de jovent entre vaques i pastura, truites i el cabdell de camins que duen a la vall fosca plena de llum.
Una passejada, sovintejada a voltes per la pluja, de vegades per un sol enlluernador i adesiara núvols de cotó, sempre amb els ulls clavats a l’horitzó que somriuran en quan torni a guaitar un campanar, un mas amb camperol o una tanca de bestiar, com el nom que entre alçaments i volcans, em remet a terres asturianes, o com el més petitó del nostre país, en una fossa sense cocodrils, banyada de romaní i gorgs. Les estades, llargues o curtes, han cobert de goig les fantasies que no eren i tossut i mesell, com deia el pare, he seguit arreplegant racons, com el que, sense arrupir-me, m’he trobat en una vila de l’any mil i amb un castell de vescomtes titulats, també he visitat un poble sense veïns que van ser engolits per un pantà i que segurament no serà on aniré a parar. He atrotinat les soles de les botes resseguint la flor dels vents com els que bufen pels volts del bosc màgic i les empremtes arqueològiques i a la fi m’he adonat que només he fet una lleugera pinzellada en un llenç on hi ha molt per dibuixar i no sé del cert sí la pintura em regalarà el plaer de l’escriptura, però al vespre, quan el sol em diu adéu, jo sóc i seré en un poble com a foraster potser i recordaré l’empremta rural que els pares em varen regalar vestida amb el meu somni de jovent.