Segur que no és res...

Un relat de: Marina Márquez
Avui la persiana se li fa molt pesada. En acabar de tancar la botiga, es puja el coll de l'abric i fica les mans a les butxaques.
Baixant pel carrer empedrat, un llamp a l'horitzó el sobresalta. El tro que espera no es produeix. Al seu lloc un silenci vibrant, com si estigués sota l’aigua. Segur que no és res... pensa mentre accelera el pas.
Gira la cantonada. Al final d'aquell carrer ja veu el seu portal. Accelera una mica més. De seguida s’adona que les plantes enfiladisses han crescut descontroladament i el seu color s'ha enfosquit. Segur que no és res... es diu.
Sense minvar el pas, continua mirant cap al seu portal, que cada cop té més a prop. Un altre llamp solca el cel ennuvolat enllumenant el que sembla una figura humana que desapareix a l'instant. Segur que no és res... es repeteix. El silenci vibrant es torna a produir. Treu les mans suades de les butxaques i s'obre l'abric.
Davant la porta, el feix es resisteix a mostrar la clau correcta. No aconsegueix encertar el pany i li cauen a terra. Un cop dins, força la porta a tancar-se més ràpid.
Puja les escales traient-se l'abric que ara se li fa feixuc. Obre la porta i la tanca d'esquena quedant-s'hi recolzat. Amb el cap enrere i els ulls tancats, somriu fent que no amb el cap.
Obre els ulls a poc a poc. De seguida les parpelles es tensen com volent fer un cercle perfecte. Separa els llavis sense produir cap so. El pols se li accelera martellejant-li a la gola. La planta enfiladissa folra tot el sostre, les fulles cruixint com xiuxiuejant. Dues de les tiges se separen de la resta i avancen sinuosament en la seva direcció sense pressa. Se li fa un nus a l'estómac, li agafen nàusees. Es creuen al seu davant embolicant-lo suaument al principi, fent-li notar de seguida la seva força. El silenci vibrant és ara l'únic que se sent. Li costa respirar.
Un moviment davant seu el fa enfocar la mirada. El cor li batega ara a un ritme que no sembla possible. No aconsegueix identificar la naturalesa del que se li apropa, però ara ja no dubta.
Impossible que sigui humana, conclou amb la certesa que ha arribat la seva fi.

Comentaris

  • De sequera res de res[Ofensiu]
    Janes XVII | 14-02-2025

    En mala hora va insistir en trobar un pis de lloguer prop de la botiga. L’anunci, que no el va enganyar, parlava de sentir-se com a la selva, enmig de la natura i no va recordar el consell de sa mare que hi ha plantes que no necessiten tant de rec. Malauradament demà no haurà de pujar la persiana.

  • Enfiladissa és...[Ofensiu]
    llpages | 04-02-2025 | Valoració: 10

    l'angoixa que va envoltant al lector a mesura que avança pel text, escanyant-lo a poc a poc com una boa constrictor. Magistral ús del tempo en aquest relat de terror, enhorabona!

  • ...fins que ho és![Ofensiu]
    Lau_ | 03-02-2025

    M'encanten les plantes! M'encanten les tempestes! Però quina escena més terrorífica!

    Però el moment en què li cauen les claus és brutal! I llavors si al final no era una figura humana què era!!?!?

  • Segur que no és res...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 02-02-2025

    de bo! Quina mala estona m'has fet passar, això del terror i la fantasia no són el meu fort, tot que, si jo no he estat capaç ni d'obrir la porta, vol dir que està molt ben escrit. I aquesta repetició del títol per donar-li més emoció, és genial.

    Molt bé, Marina.

    Rosa.

l´Autor

Marina Márquez

6 Relats

29 Comentaris

7082 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:


Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb la meva dona, un enginyer de sis anys, un dramaturg de dos, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera. Recentment, s'ha incorporat a la família la Floripòndia, una Calathea a qui li agrada jugar al pica paret durant el dia i arraulir-se a l'hora d'anar a dormir.

Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats. Soc fanàtica dels reculls de contes.

Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat). Per poder entestar-me encara més en l'edició, també estic estudiant redacció i estil a l'escola d'escriptura.

Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...



La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat