Segon premi

Vaig al seient del darrere. El motor no para de fer soroll. No és només soroll; és una cosa constant, insistint, sense deixar espai per a res més.

Tu mires per la finestra. Com sempre. Com si el que passa a fora tingués algun sentit. O pitjor: com si no en necessités cap. Jo ho intento. Però ja no puc. Tot el que hi havia per veure, ja ho he vist. O potser ja no hi vull trobar res.

La carretera s’allarga recta. O això sembla. Tampoc importa gaire cap a on anem. Mai no ha importat. El que importa és això que hi ha en tu: aquesta manera de continuar intacte, com si res no t’hagués arribat a tocar del tot.

Alguna cosa neta.

I jo ho sé. Encara que no ho diguis. No cal. Es nota igualment en els silencis, en com tot continua exactament igual. Com si no s’hagués trencat res.

Però sí que s’ha trencat.

Tot això hauria de tenir algun tipus de recompensa absurda. Entendre-ho tot quan ja no serveix de res entendre-ho. Arribar fins aquí i veure-ho clar.

Segon premi per a mi.
Per saber exactament qui ets.

Tu t’has quedat amb una cosa millor: no sentir res. O això sembla.
Jo, en canvi, m’ho he quedat tot a dins. Fins i tot el que no volia.

El cotxe continua. Quilòmetres i més quilòmetres. Aquest soroll ho omple tot. No hi ha lloc per parlar. Ni per arreglar res. Ni tan sols per intentar-ho.

Tu continues tranquil. Com si el món fos a la teva mida.
Jo no hi encaixo. Fa estona que no encaixo. Com si ja hagués baixat del cotxe, però el cos encara hi fos.

I no ho dius.
Però ho sé.
I no ho dius.
Però ja ha passat.

Ja m’ho has fet tot.
No queda res més.

Si això és tot, baixo. Encara que el cotxe no pari.
Encara que el motor arrossegui tot cap endavant.

No em queda res.
O això em dic.

Però encara hi ha alguna cosa.

Això que queda i que no has tocat.
L’únic que no has fet malbé.

El motor sona més fort. O potser soc jo que ja no puc aguantar-ho més. No ho sé.

Però sí que sé una cosa: per primera vegada en molt de temps, faig alguna cosa.
I noto un regust calent, metàl·lic, a la boca. Un rastre del motor, del cotxe, de tot això que encara és aquí.

Crido.
No serveix de res.
No canvia res.
Però és meu.

I amb això, ara mateix, en tinc prou.