SE M'EMPORTA EL DIMONI

Un relat de: Jep Boix Frias
Jornades que se m'emporta el dimoni, ja em dispensareu. Hi ha homes casats que perden el cul perquè les joves de vint anys els riguin les idioteses. S'envien videos de dones curtes de roba al telèfon. Presumeixen de tenir una virilitat capaç de comprar universos amb una picada d'ullet. Aquests mateixos homes s'atreviran a donar-me lliçons. Em prenen per estúpid perquè vaig escollir fer de l'amor una causa justa. Tinc la mateixa trempera que ells, inclús més. La poesia no m'esterilitza. Em van crear calent de mena però he après a estimar la dignitat de ser fidel. La única parella amb qui havia parlat de dur fills al món em va enganyar. L'altre és un que la tracta amb maneres d'interruptor. No oblidaré mai aquell dolor que trepitja els pulmons. En saber-ho fou semblant a rebre una pilotada seca al ventre en qualsevol partit de futbol acarnissat durant la infància. El sexe ens rutllava. Algú més li capficava el cor, però. Hagués preferit parlar-ho i que l'engany fos innecessàri. Obrir-li la porta i respectar-nos la llibertat. Sempre la llibertat, ben entesa. Important, indispensable.


D'aleshores ençà, l'amor passaria a ser sagrat per a mi. Precisament arrel del dolor, pel sexe què només valia el cos i en la confiança perduda.

Els homes que em diuen que soc frare i que visc carregat de romanços tenen sort que em mossegui la llengua i que guardi punys per les peses russes o per mobilitzar pacients. No han entès que si vull fotre un clau perquè, posem el cas, ja som divendres aviat trobaria alguna amiga per rebolcar-nos. Estimar és diferent, collons. També es cargolarien de riure en escoltar com un estrany sexualitza la seva filla i la converteix en un moble pels instints?

Sou uns desgraciats, malparits de la puta gran -en perdó de les que hi gasten l'ofici-. Ignoreu què significa notar-se sol i menjar-te records a petons. La memòria d'uns ulls que m'acompanyen arreu on entrego la mirada. Enterrar morts amb veritats inacabades, no sabeu de què va això. Us espera a casa la família. Els vostres nens us salten al coll per aferrar-s'hi així que travesseu el llindar, admirats de la impostura. Escolteu dormir les vostres dones mentre unes hores abans heu implorat un polvo d'una nit amb les universitàries que passejaven prop de la muralla.

No tinc dret a posar-me a la llar de ningú ni a escriure judicant però me cago en Déu. Obriu les vostres relacions i oli en un llum. El poliamor ho salva tot. O això diuen. No us poseu un anell de compromís si aposteu per mantenir-vos dins la imbecil·litat. No us jureu respecte sense deixar-vos la pell i la consciència en defensar-lo. A mi em costa increïblement. Hi ha jornades que torno destruït perquè matar el desig quan és sincer consisteix en amputar-se. Hòstia, ja! Pagueu el preu de ser honestos. Veig sovint una dona capaç d'encendre'm la sang amb les paraules. Si per mi fos li faria l'amor a l'altar major de l'església on els pecats tremolen. M'enduria els nostres fills d'excursió a collibè per l'Alta Garrotxa i cercaríem el llit dels rius per enfonsar-hi els peus i anomenar la llibertat. Però no és correcte el desig si un amor arriba intrús en una història que ja avança compartida. La culpabilitat m'ofega nit sí, nit també. I m'aguanto, em nuo la polla i al cor li dono versos que l'ajuden escàs. Mentrestant, colles de caradures prenent el pèl a la dona perquè sortir del mercat a favor d'algú ho consideren poc o perquè qui pica primer pica dos cops.

En fi. Ara m' adreço a tu.
He assolit el punt de quedar eixut de paraules. Em toca callar perquè tanta poesia només vol evitar el comiat. L'adéu, una tristesa, els crits amb el ferro a les mans, la frustració que no dissimulen les alegries prefabricades. Ser persona també significa emprendre un dol encara que em faci mandra perquè m'has omplert de vida, vulguis que no. Tirar endavant perquè m'ho mereixo. L'últim vers és que em sap greu aquesta situació sentimental que espero enllestir prompte. No vull complicar-te els dies. Que t'estimo i que m'has tornat mig boig però reivindico la teva llibertat, la mateixa llibertat que s'escorre amb els rius d'abans. Que marxo encara que coincidirem sovint. T'ho vaig escriure un setembre i t'ho vaig escriure per a tot el teu temps: tens quelcom molt diferent. No t'ho deixis prendre ni ho perdis ni t'ho venguis.

Siusplau. "Par favort", que exclamen els pixapins (m'encanta el teu somriure i l'enyoro tantíssim sota la mascareta que fa por la guilla).


Jep Boix Frias
Abril 21.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jep Boix Frias

Jep Boix Frias

4 Relats

3 Comentaris

251 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Escric per sobreviure al capitalisme.
Escric per ser més fort.
Escric per estimar.