SANT MARTÍ DE LA CORTINADA. PARRÒQUIA D'ORDINO

Un relat de: Antonio Mora Vergés
  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador
visual,  en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la 
amb TOTS  els mitjans
informatius,  locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i 
“color polític “  perquè en
valorin la seva publicació,  en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 



En aquesta ocasió publica una fotografia de l’església de Sant Martí de la
Cortinada,  llegia que l’any 1312 el
rector de Sant Cebrià d’Ordino vivia al costat d’aquesta  lesglésia de la Cortinada i des d’allà servia
tota la parròquia

El Xavier Llovera i Massana , el Jordi Guillamet i Anton , el  Joan-Albert Adell i Gisbert, el  Francesc Rodríguez i Rossa i la  Marta Planas i de la Maza , escriuen de ant
Martí de la Cortinada, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0649803.xml

L’estructura d’aquesta església ha estat modificada en diverses ocasions.
Ara presenta una nau quadrada amb altars laterals i un absis també quadrat. La
seva orientació també fou canviada, així com els pendents dels llosats;
actualment l’eix és en direcció nord-sud. La part romànica correspon als peus de
l’actual nau. L’actual paret de migjorn, corresponent a la primitiva paret
lateral de la nau original, ben poca cosa en deu conservar; la porta situada en
aquesta paret és, potser, la romànica, tot i que ara és situada en un nivell
més alt i segurament més centrada. Tanmateix sembla més pròpia dels segles XVI
o XVII (de fet fou en aquesta època quan hom féu les ampliacions) que del segle
XII. La paret oposada ha desaparegut en la seva major part i conserva només la
paret del presbiteri, on hi ha localitzades les pintures murals. Aquesta part,
juntament amb el campanar, és el que millor es conserva de l’obra primitiva.
L’absis ha estat reconstruït al segle XX i és més profund que els fonaments
originals, recentment descoberts.

L’església era coberta amb volta de canó i presenta, en la part conservada,
dos arcs torals, un dels quals obre l’absis, i dos arcs formers, entre els
pilars que suporten els arcs torals, els quals sembla que foren construïts
separadament de la nau. Sota els arcs formers i entre els pilars hi ha un banc
de pedra. El terra, inferior en 50 cm de l’actual, és fet amb grans lloses.

 

La situació del campanar als peus de la nau no és freqüent en el romànic
andorrà. Aquest en fóra una excepció, puix que l’època de la seva construcció
és segurament la mateixa que la de la resta de l’edifici, tot i que la seva
edificació és independent de l’actual mur dels peus de la nau i sembla formar
cos amb el mur de ponent d’aquesta, la qual possibilitat planteja alguns
problemes. El tipus d’aparell i la pedra petita, utilitzada en la construcció,
també abonen la teoria d’un moment constructiu posterior.

 

Actualment a la part inferior del campanar hi ha una capella lateral.
S’entra al campanar a través d’una porta que dóna al cor, que hi ha als peus de
l’església; aquesta porta ha estat feta en època moderna. El gruix de la paret
a la part inferior fa creure que fou regruixada per poder suportar la volta
d’aquest altar la-teral. L’accés a aquest altar és molt estret. De fet és
possible que en aquest lloc hi hagués la primitiva entrada al campanar i que
per por de malmetre’n l’estructura, l’ampliació d’aquest pas es va veure
limitada.

 

El campanar té dos pisos de finestres geminades, dues al primer i quatre al
segon, essent una d’aquestes modificada. La decoració de les darreres és
semblant a la de Sant Joan de Caselles, a excepció del fris de dents de serra
que presenta sota el ràfec del llosat de pissarra.

 

Les del primer pis presenten una decoració diferent: la de la banda de
migjorn té una decoració d’arquets cecs del tipus corrent, mentre que la de la
banda de tramuntana presenta a la part superior una decoració amb dents de
serra, únic exemplar d’aquestes característiques a tot Andorra.

 

L’aparell és molt irregular en tota l’obra; només les pedres de les
cantonades han estat triades. El campanar conserva una gran part de
l’arrebossat, tot i que no podem assegurar que sigui l’original.

 

Molt recentment, en el curs del procés de restauració i conservació de les
pintures murals, hi han estat fetes prospeccions, el resultat de les quals
complica extremadament la interpretació de la seva estructura. Així, hom ha
pogut comprovar que l’arc former del mur de migjorn (i amb seguretat el de
tramuntana) no era tancat per un mur i s’obria a una estança de la qual no han
estat localitzats encara els fonaments, però sabem que tenia els murs pintats.
Es pot tractar d’una capçalera triabsidal? En l’estat en què es troben
actualment les exploracions no és pas possible de saber-ho. Aquestes avui només
permeten de constatar la complexitat de la capçalera i la posterioritat dels
arcs amb relació als murs, on han estat identificades juntes en el morter, les
quals, seguint les formes característiques dels paletes del segle XI, imiten una
carreuada.

 

L’església de Sant Martí de la Cortinada té un gran interès tipològic, a
causa de l’especial configuració de la seva capçalera, que emfasitza l’obertura
de l’absis per la presència dels dos arcs torals i els respectius formers, ja
esmentats, solució que no té paral·lelismes en altres esglésies andorranes i
que no és freqüent en l’arquitectura catalana.

 

A causa de l’estat actual de l’edifici, hom no pot descartar que
l’estructura dels arcs torals i la volta de canó corresponguin a una reforma de
l’edifici, originalment cobert amb fusta, en la qual hom devia cobrir amb volta
de canó el tram presbiteral, que devia restar definit per dos arcs torals.

 

La cronologia és prou ambigua, tal com succeeix en la major part
d’esglésies andorranes i pirinenques en general, pel fet que han perdurat les
formes de l’arquitectura llombarda fins ben avançat el segle XII, moment en què
cal situar-ne la construcció, potser vers la primera meitat, per alguns detalls
de l’ornamentació del campanar.

 

La seva situació davant el mur de ponent de la nau és molt singular en el
context andorrà, i català, en general, on a les esglésies petites, el campanar
de torre és adossat normalment als cantons de migjorn o de tramuntana de la
nau, i només en casos singulars, com el de Sant Jaume de Viladrover, a Osona,
és situat sobre el mur de ponent, o com el de la desapareguda església
andorrana de Sant Jaume d’Engordany, és situat sobre el mur de llevant de la
nau.

 

Davant aquesta església i tancant-ne el recinte hi ha una porta amb arc de
mig punt sobre pilars. Tipològicament podem relacionar-la amb la porta
d’ingrés, la qual cosa fa suposar que no és del període romànic. En les
impostes hi ha una decoració de boles semblant a la de les impostes de l’absis
d’Andorra la Vella

Procedent de Sant Martí, de la Cortinada, es conserva al dipòsit del
Patrimoni Artístic Nacional un santcrist d’època romànica tallat en fusta
policromada.

Malgrat que el seu estat de conservació no sigui gaire bo, la seva
singularitat a les Valls fa que la talla sigui d’essencial importància a
Andorra.

 

El santcrist presenta quatre capes de policromia: la pròpiament romànica,
que ha estat molt malmesa i perduda, en gran part, a causa de les diferents
modificacions a què ha estat sotmesa la peça i de l’adhesió de les capes
restants, una de suposadament gòtica i les altres dues d’èpoques posteriors.
Aquestes darreres capes només han estat arrencades en part, per tal de poder
observar la diferència entre totes elles.

 

El santcrist fa 50 cm d’alt × 54 cm d’envergadura.

 

El cap, que en la seva forma inicial anava col·locat recte, fou serrat i
disposat inclinat, per la qual cosa hom recobrí i empastà amb calç i tela els
buits provocats per aquesta mutilació. Les cames, que eren rectes, foren
serrades per poder-les encreuar; tot restà tapat pel perizoni.

 

Segurament en la seva forma original era adossat a una creu que no s’ha
conservat; en són prova els forats que presenta la figura, als peus i als
palmells de les mans, així com un rebló de ferro al turmell de la seva cama
dreta. A més, el fet de tenir 4 cm més d’envergadura que no pas d’alçada en
corrobora l’existència.

 

El cap ha estat decorat amb trets rectilinis a manera de zigazaga que
simulen els cabells.

 

Tot i que no hem pogut escatir del tot les formes originals romàniques,
tenint en compte les transformacions i les capes posteriors de la talla, sembla
que les faccions no són gens rígides, fet provocat, potser, per tancament dels
ulls i la forma de la boca, que les fan força expressives. És, per tant, un
Crist sofrent, més que no pas el Crist vencedor i triomfant del ple romànic.

 

La talla és de proporcions equilibrades, amb una avançada tendència al
realisme, malgrat que, com ja hem apuntat, fa 4 cm més d’envergadura que
d’alçada.

 

El Crist va recobert amb un perizoni, lligat al cantó esquerre, que no li
cobreix les cames.

 

Hom creu més adient d’atorgar-li una cronologia una mica avançada, puix que
les seves característiques s’acosten ja al període gòtic. Aquesta pot situar-se
al segle XIII

La visitava la “ parella romànica “

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/05/sant-marti-de-la-cortinada-ordino.html

https://www.ordino.ad/turisme/activitats/les-claus-de-la-cortinada

http://www.aldeaglobal.net/artmedieval/castella/Sant%20Marti%20Cortinada.htm

Alhora que  aconsellem llegir acuradament
l’enllaç de l’Enciclopèdia romànica,  us
esperonem a compartir aquesta entrada 
amb TOTS  els mitjans
informatius,  locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i 
“color polític “  perquè en
valorin la seva publicació,   recordeu
SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric
de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Antonio Mora Vergés

Antonio Mora Vergés

6509 Relats

720 Comentaris

4823570 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.
Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com