SANSA

Ella havia interromput, sense saber-ho, la seva concentració amb un missatge breu d’agraïment que amagava una temptació soterrada, si més no així ho havia interpretat ell. Unes paraules disfressades d’innocència que enterbolien potser els sentits i que malgrat semblar honestes empenyien al dubte de la intenció, pel que va respondre amb la mateixa tonalitat de joc que ella havia iniciat per seguir un guió no escrit i no capbussar-se en excés.
Ell, ho tenia clar, l’havia fet partícip, molt privadament, de les seves fantasies acurades des de feia temps però sense la credibilitat que s’exigia a si mateix per avançar en el relat. S’encallava sempre i reiteradament en la seqüència d’obertura. No acabava de veure del tot realment, encara que ho desitjava, el desenvolupament de la fantasia amb ella de protagonista. Si era franc, com solia ser-ho, no responia ella en positiu a les seves pretensions imaginàries. Així de verídic ho volia dins la seva irrealitat. I aquell cop d’efecte esberlava la dimensió de la creació. No havia copsat mai abans en ella un detall, un gest, una imatge o una paraula que el motives a creure en la viabilitat de la seva fantasia malgrat anhelar-ho. No pretenia forçar mai les coses ni en la seva imaginació sinó vestien l’elegància de la coherència.
Però la successió de missatges seguint el corrent del joc de paraules ambivalents i agosarades segons com, esbossant un patró del doble sentit, van establir un camp on fermentar a temps real les possibilitats de desencallar un futur de fantasia immediat. I els mots no escrits es van transfigurar en fets.
Ella va aparèixer quan el sol cercava ja el seu cau de nocturnitat i les llums agombolades es convertien en dolça tenebra. Arribava un pèl angoixada i xerrava atropelladament mentre creuava intensament l’oratòria que emetia amb els pensaments de dubte que s’atrevien a contradir la seva presència i que, per algun instant, la sobrepassaven. Després de les salutacions inicials que corresponien i el sentir de la veu pausada d’ell, va semblar que amainava la tempesta de nervis.
Malgrat tot i sabent-se confortable en aquella situació íntima, per la privadesa de la trobada, decidia més amb instint que certesa de seguir endavant ja que trobava en ell, si més no en aquell instant precís, un refugi amb qui compartir, parlant com amb un vell amic nou, envers una cita ineludible cap al plaer d’una nova descoberta.
Asseguts, una copa de vi càlid va incitar a que les paraules brollessin més o menys fluidament. Es va sentir a si mateixa despullant els seus amagats records amb qui mai abans havia compartit. La veu ara tímida però constant surava alhora dins el seu cap i el eco la refermava en la confessió alliberada. Ell, pel moment, simplement se l’escoltava estupefacte per la intensitat malaltissa de les imatges que ella teixia des de dins.
Dies enrere deia, li havia nascut la temptació en una conversa casual amb algú altre. Un comentari escapolit d’una llengua irresponsable, la va convidar a saber que tenia alguna llosa del passat que ell entendria. I la intuïció va esdevenir confiança. Durant les hores robades al son s’havia esplaiat en desenvolupar mentalment la necessitat d’aquella trobada.
Encara no després d’acabat el primer glop, ella va engegar directe sense embuts a recordar, ara amb veu suau i serena, dos episodis dolorosos del seu passat llunyà. Se sentia parapetada en l’impuls de la parla. Viatjava protegida per un escut banyat del conèixer que ell també ho havia tastat.
S’havia convidat, explicava, en un parell de situacions extremes a un combinat poderós de farmaciola, empesa per una desesperació assenyada que l’envaïa. Lligada com estava, o se sentia, no la deixaven fugir d’altra manera. Per dues vegades va flirtejar amb el fosc destí convençuda i rendida. Massa càstig li regalava el dia a dia per no caure dins el pou de la fugida.
Narrava com si les paraules viatgessin amb vida pròpia i s’escolessin pel seu cos fins a la cova on sortien a respirar després de la llarga reclusió. Havien estat dues trobades amb la llegenda del túnel de llum que van ser el reclam en un instant escrit des dels inicis. I ell seguia atent a la mirada que es reflectia darrera la veu. Una mirada entenedora. I la revelació soterrada seguia el seu camí.
Havia malviscut un parany de compartició falsejat, ple de menyspreus i hores perdudes de silenci. Esglais cridats de dolor i mans malintencionades. Paraules punyents que vessaven sang i retrets transfigurats en punys. Ja no quedaven llàgrimes per vessar. Una cel·la només amb una escapatòria a l’abisme.
I el mirava al ulls transparentment amb l’anhel d’eternitzar un gest de comprensió. Ell només va allargar el braç i li va estrènyer la mà lliure i tot quedava dit sense el dringar de les paraules. Les copes de vi agonitzants revifaven la calidesa de l’atmosfera.
Mentre, els símptomes d’estranyesa amagats encenien en ell les cabòries per esbrinar el què havia espitjat la confidència. L’infinit va vestir de pau els segons de silenci i una pressió lleu de la mà femenina suplicava un retorn de benevolència. Ell, immers en la memòria del propi passat destructiu que el va transfigurar, va entendre que ella oferia un racó de companyonia condescendent i que la trobada era un apunt per esbravar-se ambdós. Breument ell va repassar el tràngol personal que l’aproximava al seu sentir. Les seves paraules furgaven un episodi també pertorbador que el burxava dia a dia. Ara era ella qui l’escoltava aparentment consoladora. Compartien una petjada imperceptible a l’entorn alhora que rompien el mur silenciós d’històries no explicades. Un lligam d’unió clandestina.
La bassa per on navegaven les paraules dibuixava el caliu de l’amistat sense condicions. Els batecs en calma respiraven ara melòdicament i els palmells marcats van retornar a la llibertat. Ella però volia transgredir encara més aquella estona de mots engabiats en racons prohibits. Els llavis van assaborir el tacte d’un nou glop de vi per resseguir el nexe nounat.
I es va esplaiar obertament i sorprenentment. El sexe, explicava sense recança, no havia estat mai una motivació massa afable en ella, o així ho pensava. Representava per damunt de tot un record de jovent del qual fugia permanentment encara. L’havia marcat malauradament l’enllaç esmentat, que només li regalava una col·lecció perpetua de dolor punyent que encara no havia superat. Casava mentalment aquella paraula sempre amb l’experiència viscuda anys enrere i de la qual havia desertat amb pors i destrossada l’ànima i els sentits. Quan els dies van traspassar la tanca dels records ella va aixoplugar-se sota la seguretat d’un nou company que la respectava si més no i que pel qual tampoc no era una paraula capdavantera. Tothom té els seus malsons gaudits al palmell de la mà que contraposen les mancances intuïtives i enyorades.
Seguia abocant les seves paraules en un monòleg que no havia previst i que la sorprenia, si més no, tant com a ell pel gir brusc de la conversa i el grau d’intimitat. Es va arraulir com un cadell de gos mentre ganyolava sentiments en una mar sense onades. El mantell de paraules que fluïa constant va estendre al seu damunt la serenor d’una posta de sol en un racó de món. Les copes van reiterar el color dins el cristall sense intencions i com a companyes d’un capvespre inesperat i deliciós.
Ell va complimentar l’ambient amb un clàssic de música en to baix per vestir els silencis nous que cap del dos coneixia com afrontar. La digestió que comportava la pila de paraules allotjades entre ells, emplenava l’espai que els separava.
I els rellotges orfes de busques van viatjar sense contemplacions i el cau de nocturnitat els va prendre al seu si. A les acaballes no més que un arreveure intens que volaria fermament cap a una nova trobada.