Cercador
Sang seca
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
—Inspector… ens han informat d’una altra desaparició —va dir l’oficial. L’inspector, assegut al despatx, va assentir sense alçar la vista dels papers i va fer que marxés amb la mà. Es va eixugar la suor del front amb el mocador de tela, el va llençar sobre la taula i es va fer enrere recolzant-se a la cadira; va tancar els ulls, va creuar les mans a la coroneta i va sospirar.
Només feia un mes i mig des que van trobar el primer cos tirat al carrer. Tenia mossegades humanes a les galtes, panxa, i cuixes; les imatges li venien al cap gairebé a la perfecció, com fogonades, una darrere de l’altra. Si aquesta desaparició era cosa seva, ja seria la sisena víctima. Homes joves, els cossos dels quals mostraven una violència que no havia vist mai en els trenta anys de servei que duia a l'esquena.
Com cada vespre en sortir de la comissaria, va anar a fer un tomb pel poble, per esbargir les cabòries i pensar en els caps per lligar. L’aire dens i asfixiant de la canícula gairebé es podia mastegar.
Es feia de nit i com cada dia, es va trobar al lampista encenent els fanals del carrer principal.
—Com anem? —va dir l’inspector.
—Malament, inspector, aquesta calor no deixa a un, forces per a res —va dir el lampista.— I vostè?
—Bé, bé.
—Alguna novetat sobre el caníbal?
—Com cada dia, no li parlaré d’això —va dir l’inspector amb la irritació habitual.
—Per provar… —va dir el lampista, despreocupat, mentre encenia la làmpada— Bé, almenys sembla que a nosaltres no ens tocarà, oi?
—Mai se sap —va dir l’inspector secament i va fer adeu al lampista que se’l va mirar fixament mentre marxava.
Estava segur que alguna cosa important se li escapava i tenia el pressentiment que era molt més a prop del que pensava.
En arribar a casa, va agafar un pot de carn salada del rebost. Mentre intentava obrir la maleïda llauna amb el ganivet, li va relliscar i es va fer un tall a la mà; se la va dur a la boca i el gust metàl·lic de la sang el va disgustar profundament. Se li va llevar la gana.
Es va tombar al llit amb la mirada fixa al sostre i es va quedar adormit després d’uns minuts.
L’oficial va entrar darrere d’ell al despatx.
—Ha aparegut el cos inspector, és el caníbal.
—Algun testimoni? —va dir l’inspector, dret, darrere l’escriptori, sense mirar-lo.
—No inspector, cap, però —L’inspector va alçar la mirada i l’oficial va marxar.
Sis víctimes mortals i cap testimoni. Sentia la irritació escalfant-li les temples i la maleïda calor sufocant no el deixava respirar. Potser ni tan sols volia fer-ho.
Al vespre no tenia ganes de saludar al lampista i va passar de llarg.
—Bona nit, inspector! Alguna novetat? —va dir el lampista alçant la veu, però l’inspector va continuar caminant. El lampista va somriure i va continuar amb la feina.
En arribar a casa, va seure al llit, es va treure la samarreta xopa, la va rebregar i la va llençar a terra. Encara tenia sang seca sota les ungles de la mà. Es va dirigir al bany i va abocar aigua a la palangana, va agafar el raspall i mentre es rascava les ungles, li venien les fogonades: les galtes, la panxa, les cuixes, homes joves, una violència inaudita. Va continuar rascant, cada vegada amb més insistència, va continuar rascant malgrat el dolor; les fogonades, rascava amb més insistència, va llençar el raspall contra la paret i després la palangana. Va dirigir-se a l’habitació, es va deixar caure al llit, va fixar la mirada al sostre i es va quedar adormit després d’uns minuts.
De camí a la comissaria, l’inspector es va trobar al lampista encenent els fanals.
—Què fa per aquí a aquestes hores?
—Doncs el mateix de cada dia, inspector.
—Però no a aquesta hora...
—Avui he decidit començar abans, a veure si la calor era menys sufocant —L’inspector li va veure una gran taca marronosa al puny de la màniga.
—I aquesta taca? —va dir l’inspector assenyalant-la.
—Quina? —va dir el lampista mirant-se on havia assenyalat l’inspector— Ah, deu ser d’ahir, em vaig fer un tall amb el cisell.
—Ha d’anar amb més compte —va dir l’inspector, observant com encenia la làmpada.
—Sí, bé, inconvenients de l’ofici, què hi farem, podem culpar de tot a la canícula, oi? —va dir somrient.— L’inspector, seriós, va fer adeu amb el cap i va continuar caminant.
Assegut a l’escriptori, revisava de nou els pocs documents que tenia sobre el cas i continuava sentint que no tenia en compte alguna cosa. Una altra fogonada: les galtes, la panxa, les cuixes, homes joves, violència inaudita; fogonades seguides, repetitives i la manca d’aire. Va mirar d’afluixar-se el coll de la camisa i es va eixugar el front amb el mocador de tela.
Van tocar a la porta suaument i es va obrir a poc a poc.
—Inspector… ens han informat d’una —L’inspector va fer el gest que marxés amb la mà. L’oficial va sortir del despatx a mitja conversa com era habitual darrerament; en agafar el mànec de la porta va pensar que havia de netejar-se les ungles a consciència. Potser si avui no arriba tard a casa.
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!
Només feia un mes i mig des que van trobar el primer cos tirat al carrer. Tenia mossegades humanes a les galtes, panxa, i cuixes; les imatges li venien al cap gairebé a la perfecció, com fogonades, una darrere de l’altra. Si aquesta desaparició era cosa seva, ja seria la sisena víctima. Homes joves, els cossos dels quals mostraven una violència que no havia vist mai en els trenta anys de servei que duia a l'esquena.
Com cada vespre en sortir de la comissaria, va anar a fer un tomb pel poble, per esbargir les cabòries i pensar en els caps per lligar. L’aire dens i asfixiant de la canícula gairebé es podia mastegar.
Es feia de nit i com cada dia, es va trobar al lampista encenent els fanals del carrer principal.
—Com anem? —va dir l’inspector.
—Malament, inspector, aquesta calor no deixa a un, forces per a res —va dir el lampista.— I vostè?
—Bé, bé.
—Alguna novetat sobre el caníbal?
—Com cada dia, no li parlaré d’això —va dir l’inspector amb la irritació habitual.
—Per provar… —va dir el lampista, despreocupat, mentre encenia la làmpada— Bé, almenys sembla que a nosaltres no ens tocarà, oi?
—Mai se sap —va dir l’inspector secament i va fer adeu al lampista que se’l va mirar fixament mentre marxava.
Estava segur que alguna cosa important se li escapava i tenia el pressentiment que era molt més a prop del que pensava.
En arribar a casa, va agafar un pot de carn salada del rebost. Mentre intentava obrir la maleïda llauna amb el ganivet, li va relliscar i es va fer un tall a la mà; se la va dur a la boca i el gust metàl·lic de la sang el va disgustar profundament. Se li va llevar la gana.
Es va tombar al llit amb la mirada fixa al sostre i es va quedar adormit després d’uns minuts.
L’oficial va entrar darrere d’ell al despatx.
—Ha aparegut el cos inspector, és el caníbal.
—Algun testimoni? —va dir l’inspector, dret, darrere l’escriptori, sense mirar-lo.
—No inspector, cap, però —L’inspector va alçar la mirada i l’oficial va marxar.
Sis víctimes mortals i cap testimoni. Sentia la irritació escalfant-li les temples i la maleïda calor sufocant no el deixava respirar. Potser ni tan sols volia fer-ho.
Al vespre no tenia ganes de saludar al lampista i va passar de llarg.
—Bona nit, inspector! Alguna novetat? —va dir el lampista alçant la veu, però l’inspector va continuar caminant. El lampista va somriure i va continuar amb la feina.
En arribar a casa, va seure al llit, es va treure la samarreta xopa, la va rebregar i la va llençar a terra. Encara tenia sang seca sota les ungles de la mà. Es va dirigir al bany i va abocar aigua a la palangana, va agafar el raspall i mentre es rascava les ungles, li venien les fogonades: les galtes, la panxa, les cuixes, homes joves, una violència inaudita. Va continuar rascant, cada vegada amb més insistència, va continuar rascant malgrat el dolor; les fogonades, rascava amb més insistència, va llençar el raspall contra la paret i després la palangana. Va dirigir-se a l’habitació, es va deixar caure al llit, va fixar la mirada al sostre i es va quedar adormit després d’uns minuts.
De camí a la comissaria, l’inspector es va trobar al lampista encenent els fanals.
—Què fa per aquí a aquestes hores?
—Doncs el mateix de cada dia, inspector.
—Però no a aquesta hora...
—Avui he decidit començar abans, a veure si la calor era menys sufocant —L’inspector li va veure una gran taca marronosa al puny de la màniga.
—I aquesta taca? —va dir l’inspector assenyalant-la.
—Quina? —va dir el lampista mirant-se on havia assenyalat l’inspector— Ah, deu ser d’ahir, em vaig fer un tall amb el cisell.
—Ha d’anar amb més compte —va dir l’inspector, observant com encenia la làmpada.
—Sí, bé, inconvenients de l’ofici, què hi farem, podem culpar de tot a la canícula, oi? —va dir somrient.— L’inspector, seriós, va fer adeu amb el cap i va continuar caminant.
Assegut a l’escriptori, revisava de nou els pocs documents que tenia sobre el cas i continuava sentint que no tenia en compte alguna cosa. Una altra fogonada: les galtes, la panxa, les cuixes, homes joves, violència inaudita; fogonades seguides, repetitives i la manca d’aire. Va mirar d’afluixar-se el coll de la camisa i es va eixugar el front amb el mocador de tela.
Van tocar a la porta suaument i es va obrir a poc a poc.
—Inspector… ens han informat d’una —L’inspector va fer el gest que marxés amb la mà. L’oficial va sortir del despatx a mitja conversa com era habitual darrerament; en agafar el mànec de la porta va pensar que havia de netejar-se les ungles a consciència. Potser si avui no arriba tard a casa.
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!
Comentaris
-
Repeticions[Ofensiu]SrGarcia | 05-11-2025
Una atmosfera opressora i claustrofòbica, un relat policíac i psicològic alhora.
L'assassí podria ser tant el lampista, l'oficial com l'inspector. Jo diria que és aquest últim, cosa que no es diu però s'insinua. La rutina de la feina és com un mirall de la repetició dels assassinats, el lampista és com un mirall simbòlic de l'inspector, un mirall que també sospita.
Tot es va repetint, l'entrada de l'oficial, la conversa amb el lampista, els gestos desganats de l'inspector, els records, la calor, tot es va repetint com les morts del caníbal.
La sang seca potser és l'indici més clar. Un relat ple de suggeriments; sense dir les coses clarament, en dona a entendre moltes.
l´Autor
18 Relats
79 Comentaris
22555 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
La meva passió per la complexitat de la ment, el cervell i la conducta humana em va portar a estudiar psicologia i a especialitzar-me en neuropsicologia. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats, i el psicològic m'atrau especialment.
He estudiat Narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i actualment m’especialitzo en Conte, gènere del qual soc fanàtica.
La meva devoció per reescriure em fa editar els textos moltes vegades abans de donar-los per “acabats”. Per poder entestar-me encara més en l’edició, vaig estudiar Redacció i Estil també a l’escola d’escriptura.
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, E.A. Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, C.P. Gilman, H.P. Lovecraft, Mary W. Shelley, M.R. James, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Gordon B. White…
La darrera versió dels meus relats la trobaràs a marinamarquez.cat
Em pots escriure a contes@marinamarquez.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català!