Sang fregida

Un relat de: Mena Guiga
La planxa amb poc oli i esperant que fos roent...l'home tres-quarts-gasiu estava menjant un iogurt caducat (que 'encara aguanten bons uns dies'), gratant amb la cullereta l'envàs no fos cas que en quedés considerable residu.

Quan quasi treia fum la planxa, va abocar-hi la sang que el bistec havia desprès després d'haver-lo comprat, abans no el va haver posat a congelar. Sang fregida, alimenta, li havia dit una àvia a qui li havia dit la seva àvia. I ell s'ho cregué.

Aquella sang, però, cridà. Ell no va sentir-ho amb el so de l'insistent frec per escurar les viscositats làcties de les parets del pot de iogurt. El so de cullera i plàstic ofegà igualment un segon crit.

El primer era el del vedell degollat i trossejat, setmanes abans pres de la seva mare per força. Plors d'ambdós per la traumàtica separació, un vincle emocional a fer punyetes. La sang del vedell que l'home passà a posar-se sobre pa amb tomàquet al costat d'un tros de botifarra negra contenia crueltat, dolor, mort. No li havia entrat al cap un poema escrit en un mur prop de l'escorxador a les rodalies del poble, escrit per defensors de la vida animal. 'Sang fresca, sang freda, sang fosca, sang farinosa. Sense finalitat per a l'ànima'. La botifarra, un tros de budell d'un porc contenint vísceres en la barreja, havia estat el segon crit.

La suma de patiment alçant la veu trencà el plat. Un fragment va saltar disparat cap a un ull de l'home i li va ferir. Sagnava. Alhora, a cals veïns, que estaven cuinant fetge amb all i julivert, s'esdevingué igualment allò d'un crit i un petar d'alguna cosa.

A més a més, en els dintres d'una d'aquestes persones -i segurament, poc més endavant, de totes- una mena de venjança necessària s'estenia. La llet del iogurt li produïria un tumoret amb tendència a la multiplicació. Les segregacions mamàries d'una de tantíssimes vaques feia justícia (i que per molts anys) contra l'explotació animal.







Comentaris

  • Animalisme [Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 31-10-2024 | Valoració: 10

    M'ha semblat un relat amb compromís animalista fet per despertar consciències. Aconsegueix plenament el seu objectiu. Hi ha un bon ús dels recursos semàntics i una bona estructur. Passa de la tranquil·litat quotidiana de la llar plaent a la realitat del món. Ens mengem els uns als altres sense importar-nos el sofriment de les víctimes. Sembla que estem en un inici d'evolució cap a bé, si abans no ens carreguem el món. O ja ens l'hem carregat i no ho sabem.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

913 Relats

974 Comentaris

456761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com