Rosa

Et dono aquesta rosa
sense esma del jardí
no sé si está nua
o si la van desflorir.
Potser li manca anyada
o si la destorba el destí,
si un dia va ser estimada
o té un amor ferit.
Ella será la prosa
que et cantaré al matí,
i les espines geloses
tenyiran el teu camí.
Els estels seran la pluja
i la lluna el seu coixi,
tu la mare terra
i jo l'etern fadrí.
Quan aquesta bonica rosa re
la mort l'endugui a dormir,
el sol prengui enyorança
per no poder-la fer florir.
La duré fins la mar vella
on la pena per cedenes,
i amb el cant de les sirenes
les onades la faran reexir.