Retrobament

Feia tant de temps que esperava aquell moment que no creia que pogués ser realitat, faltaven encara quinze minuts perque arrivés l'hora en que havien quedat i ja s'havia acabat de llegir les dues revistes que portava a la motxilla. No sabia on mirar, girava els ulls i el cap per totes bandes buscant-la desesperat entre la gent que sortia d eles quatre entrades de metro que hi havia a la plaça.

Finalment quan l'agulla petitat estava al 5 va apareixer ella, tal com la recordava, amb els seus cabells llargs foscos, les mateixas ulleras, tot en ella era igual excepte un dels seus braços, hi portava la pulsera que un any enrera li va regalar, una pulsera de cuir amb peçes de coloraines tot al voltant, no la portava l'ultima vegada que van quedar, i aixo era un gran canvi ja que l'ultima vegada que s'havien vist no van parar de discutir en tota l'estona.

Es van trobar cara a cara, per fí dsprés de gairebe quatre mesos d'insults, emfados, mails criticant i converses que no són dignes de recordar pel msn, va ser ella que va decidir fer el primer pas per reestablir la relació, el va trucar, ell tant fred com va saber demostrar la va deixar fer, l'havia estimat moltissim temps enrera pero ara no estava disposat a perdonar-li segons que, van quedar pel dia despres sense saber massa bé que passaria.

Van dubtar si donar-se dos petonts, fer encaixar les mans o fer una abraçada, pasats uns segons en que es podia tallar l'ambient el noi va proposar marxar a pendre alguna cosa, ho va acceptar rapidament amb un rastre de tristesa als ulls.

-Aixi que marxaras a Sud-America a fer de voluntari eh!!? Déu ni do quin valor que tens.
-No... tampoc és aixo, simpelment sé que puc fer-ho i no hi ha res que em lligui aqui, aixi que marxaré aviat.
-Quan tens previst marxar?
-Doncs d'aqui un més segurament ja estara tot apunt... Trobaré a faltar tot aixo, la gent, els colors dela ciutat, els sabors, pero sobretot els meus amics.
-Esclar tant de temps...

[...]

-Que ens va passar? Perqué vam acabar aixi? Ens podriem haver entés tant bé nosaltres dos.
-Si...
-Teniem comfiança l'un amb l'altre, o aixo pensava.
-No va ser problema de comfiança, ho saps.
-Si, reconec que vaig ser un cagadubtes i no vaig saber estar a l'altura del moment, pero no creus que si hi haguessis posat d ela teva part hagues anat millor?
-M'estas dient que jo vaig frenar la relació?!!!!!
-No no, no és aixo tranquila, pero ja sabies que no sóc gaire llençat en aquest tipus de coses, ja sabia que tenies ganes que dongués el primer pas, pero si m'ho haguessis comentat, o ho haguessis fet tu jo hagues seguit fins al final haguessis vist que sóc mol llençat quan vull pero em costa començar. Només una empenta i hagués sigut el millor dia de tota la meva vida.
-Ja... Em vaig passar perque volia que fossis tu qui començes, les amigues em van convençer que ho esperés, i em vaig emfadar amb tu només pel fet que no vas saber començar uan cosa que ningu dels dos va saber fer

[...]

-Ho sento molt, va ser una cosa estupida.
-No hi ha rés a perdonar tranquil, aixo fa molt de temps que esta oblidat- va dir ella mentre s'anava tocant la pulsera de colors.
-Merci... Amics doncs?
-Amics

Era l'hora de pagar i després d'una discusio per qui convidava a qui, van anar cap a la plaça es van abraçar per despedir-se.

El seu cami junts s'acabava aqui, cadascu anava cap a un costat diferent, les sevas vides se separaven, un altre cop, irremediablement, Van entrar al metro van seure i en el moment en que el tren arrencava una llagrima recorria les galtes de cadascun dels dos amics.