RETRAT D'UNA DISBAUXA

Descavalcada de la col·lecció de prejudicis del color tèrbol del pecat, ella va robar furtivament una glopada d’aire fresc a l’atmosfera tensa que compartia en aquell espai, per sentir-se deslligada d’ella mateixa potser i viure una expressivitat que ignorava fins aquell instant de tarda fosca que prometia, pel to, un tedi escrit en paper vell i mullat.
En algun racó del seu pensar constant, se sabia una noia desmarxada en somnis que mai abans havia tret el cap del refugi profund de seguretat però que desitjava volar tot i no saber-ne. Llençar-se a la immensa negror a despit de les punxes obscenes i a l’esperança d’una recompensa efímera segurament, però tatuada a foc i llargament perenne.
Un instint la fantasiava des del passat a trenar una imatge luxuriosa del seu cos prominent i voluptuós, siluetejat de l’atractiu que mou les inquietuds dels homes i també les dones, que cada vegada més l’omplien de temptació, i la recerca del company que la descobrís, no havia estat encoratjadora en cap de les seves escapades reiterades i supèrflues. Buides de l’esperit que perseguia desesperadament.
Deslligada doncs de les manilles de la rutina sabuda, es va deixar transfigurar per uns viaranys escabrosos, com en una simètrica teranyina, que ni s’havia plantejat que podien figurar en algun dels planells del plaer que ella havia seguit i tastat.
I tot va marxar més lluny de les seves tancades possibilitats, més lluny de les expectatives mai anhelades, o en això pensava ella mentre el ritme de les sensacions que experimentava, amb la por arran del sentit, l’abocaven sense mesura al penya-segat abrupte que es dibuixava en un present de futur i que ratllava la pèrdua del senderi.
El silenci de les paraules li era imposat en aquella intimitat sense recança, fins i tot a vegades amb un tro de veu marcial que l’atemoria molt endins, però aquella por que la vestia per segons, era més dolça per desconeguda que agre pel transcórrer del sentir. I es deixava. I seguia. I el gaudir esdevenia la única presència subtil en aquell esbós d’humiliació consentida i agraïda pel caire que es desfermava entre ells a la recerca de l’èxtasi comú.
Com una nena que descobreix, en un dia inoblidable de fulles caigudes, qui son els pares en una nit puntual de gener, nua i verge de història, orfe de records de llençols, desperta el seu cos i s’anota reconèixer els fragments de desig que el seu jo escriu.
I tot esdevé nounat en un temps d’amnèsia.
I la reiteració assaboreix un tancar d’ulls.