Retalls

CAPÍTOL H

La veïna crida el nom del seu gos, Oto. L’animal es nega a sortir al balcó i continua rosegant l’os. Sap que no ha arribat l’hora de sortir a passejar.
El tallat fumeja a les seves mans, malgrat que no fa fred. La tardor és del tot estiuenca aquest any, però és tan agradable acariciar la tassa i repassar-ne els sotets que la imatge impresa ha deixat… Respira profundament i s’empassa l’aroma dolça de la beguda. S’embriaga per un instant. És tot cafè. Intenta fer un glop i ja es troba en el segon. Per què diuen que és dolent? No se sent nerviosa ni tensa ni accelerada.
Els caps de setmana el barri és per ella. Les veus s’esmorteeixen. No hi ha turistes ni curiosos. L’aire fresc, la claror i les gavines són els seus únics acompanyants en aquest preludi d’estat de xoc. O ja l’ha superat, l’estat de xoc?
Falta poc perquè els fanals s’encenguin i la seva grogor tan quotidiana la hipnotizi. No hi haurà pampallugues ni renous, només llums que retallen les petites terrasses del carrer. Podrà esperar; no sap què més fer.
S’acosta la tassa al rostre. Ja no crema gens. Respira profundament. Es cobreix amb l’altra mà la banda dreta de la cara i se sent estimada.
El plaer de prendre’s el tallat s’allarga. En reté una mica al paladar. Hi juga com una criatura i riu de l’ocurrència. Després, repassa amb la llengua les dents i els llavis.
Segurament no pot fer res més que això.
Respira profundament.


CAPÍTOL M

Demà es compleixen 120 anys del naixement de Robert L. Stevenson i per això recordo que el pobre home no en deuria ser gaire, de feliç. La fama no val res si no tens salut i amor i ell, de sa, no ho va estar mai. La tuberculosi se’l va anar menjant amb la mateixa passió que el seu nom s’escampava pel món i feia les delícies dels infants.
Demà es compleixen 120 anys del naixement de Robert L. Stevenson i per això recordo que llegint “L’illa del tresor” vaig ser feliç. Va anar a parar a les meves mans una edició vella de principis dels 70, una quartilla amb tapes de cartró i lletres desdibuixades. Els capítols començaven al final de la pagina perquè una il•lustració n’ocupava la major part. I a cada imatge, un dibuix d’en Jim, el protagonista, tot un exemple de talent, un observador privilegiat: “Era un hombre reservado, taciturno. Durante el día vagabundeaba en torno a la ensenada o por los acantilados, con un catalejo de latón bajo el brazo; y la velada solía pasarla sentado en un rincón junto al fuego, bebiendo el ron más fuerte con un poco de agua”.
Demà es compleixen 120 anys del naixement de Robert L. Stevenson. Ho sabies? M’escoltes? Ho estàs llegint? La nostra aventura també va ser apassionant i encara no m’he fet a la idea que tu en podries haver escrit el final.


CAPÍTOL S

Deixar-ho tot enrere sense remordiments, per un temps que tan pot ser curt com interminable, li ha doinat forces. Ho oberva tot des d’una bombolla inescrtutablement invisible. Amb prou feines ha deixat rastre.
L’autocar s’endinsa ja en la teranyina de corbes de la muntanya i és ara que sent la primera pinçada de dolor, d’enyorança. Ha compartit tantes hores de carreteres sinuoses amb ella que es gira, espontàneiament, per comprovar que és a la seva dreta, com un copilot. Però no hi veu res: l’envolta la buidor. Per primera vegada des de divendres, l’aparent determinació d’aïllar-se cedeix tímidament.


CAPÍTOL Z

7è dia
He obert els ulls i el rellotge tot just marcava les 8 del dematí. No tenia son, ni fred, ni dolor. Un foc d’energia cremava al meu interior. Els porticons del balcó romanien oberts com a tu t’agraden i és irònic que després de 13 anys m’estigui acostumant, justament ara, a somiar envoltada de claror.
A través de l’escletxa de les portes mal tancades s’escapava una brisa refrescant i dolça, de flor d’ametller, i no podia creure el que veia. M’he quedat bocabadada i lassa, dreta davant l’espectacle hivernal més càlid. Un somriure idiota recorria totes les parts del meu cos, com un orgasme interminable.
Sé que t’has fos amb la neu, amor, i m’has enviat els flocs més perfectes i nets que has trobat al cel. Queien violentament contra els vidres de les altres cases i acaronaven la nostra amb dolçor. S’han instal•lat al carreret per no fugir-ne.
Sabies que em posaria a brincar, a riure, a plorar! Plorar, amor, perquè m’has tornat a fer feliç. Què lliure m’he sentit mentre els teus flocs m’acariciaven per última vegada! Despullats, davant tothom, hem sentit les nostres ànimes entrellaçades amb l’aire. Respirar-te és viure.
El temps s’ha aturat. No sé quantes hores he gaudit del plaer de tenir-te dins. No has estat de ningú més. Només meu. Meu.
Ara tenc el cos adolorit. Tens i blau. M’he quedat estiurada veient com les volves canviaven de direcció i es convertien en un jaç.
Ja no neva. Només hi ha silenci. Gràcies. Morir amb tu és tan tranquil•litzador com viure-hi.
Despullada. M’has pres.