RELIGIÓ: SEGONA DELEGACIO:ELS SET PECATS CAPITALS

Un relat de: Identitat Inedita
SEGONA DELEGACIO: L’ESGLESIA EN ACCIÓ

ELS SET PECATS CAPITALS


LUXÚRIA CASTEDAT
GOLA TEMPRANÇA
AVARÍCIA GENEROSITAT
PERESA DILIGÈNCIA
IRA PACIÈNCIA
ENVEJA CARITAT
SUPÈRBIA HUMILITAT

LUXÚRIA: I CONTRA ELLA....
Sembla que buscant definicions, a Google, on sinó? dona la impressió que la luxúria és una tendència perniciosa que només pateixen els homes.
“Desig i activitat sexual exacerbats.”
"L'home es dedicava a la caça per pur tedi i també a perseguir les criades per desfogar la luxúria que li estava vedada en el seu llit conjugal"
M’agrada que estigui definit així perquè d’aquesta manera les dones a part d’anar a caçar poden perseguir qui vulguin allà on vulguin i queden exemptes de visibilitat.
Ara bé, quan arribem a l’oponent, aquella virtut que ha de combatre la luxúria és quan apareix la dona; es fa visible.

CASTEDAT:
A quin home, si no és un home que ha fet vots de castedat encara que se’ls salti als prostíbuls, se l’acusa de falta de castedat?
Quan i de quina manera es combat la falta de castedat en els homes? Se’ls talla alguna cosa? No. Només un: penedeix-te’n.
En canvi les dones han sofert cinturons de castedat, encara actualment, la clau dels quals només tenia el marit que després de ser tan cast com li permetien les ereccions, se les follaven tan tranquil•lament. Encara ara.
I vigila que la dona en gaudís. Puta. Que ets una Puta.
La visibilitat aquí, total


GOLA: I CONTRA ELLA...
Sí. Estàs davant d’una taula parada amb les menges més exquisides. Molta gana no tens, però se t’hi en van els ulls, els narius, les mans... tot allò que pot esdevenir fora del teu cos.
No te’n saps estar. Ets un golut. Després ho pagaràs car. La panxa, aquell ofec, els remordiments... tanta gent passant gana i tu... menges per quatre i això estant tip.
Això és gola es miri com es miri.
La pastera ha arribar a terra; dels 200 que havien sortit n’arriben cent quaranta. Més morts que vius, Llavis esquerdats, estómacs que tocan la paret de l’esquena. Molts dies només menjant algun peix cru i a repartir. Les mares que alleten infants primer, després si en queda, pels altres.
La costa tant enyorada ja és sota els seu peus. Flassades, abraçades, aigua, molta aigua i per fi, menjar. Ens hi tirem de cap, no. Hem d’esperar les consignes. Som capaços d’esgarrapar per una engruna. Gana. Molta gana. Gana de fa segles. Algú els acusarà de goluts?

TEMPRANÇA:
No t’hi tiris, no t’hi tiris. Ja has dinat. Pica una mica i controla’t. El món no s’acaba avui.
Déu te’n farà un retret.
Au. No patiu. N’hi ha per a tothom. La cua és llarga però saben esperar. Porten una vida esperant. La temprança els ve de naixement.


AVARÍCIA: I CONTRA ELLA...
Què ho fa que has fet l’home dèbil i que mai en té prou amb el que té?
Esclar, li vares donar el paradís i el vas malacostumar. Tants bens i tanta abundància per ell sol... bé a compartir amb Eva, però de fet ella amb poc es conformava, o això semblava. Però esclar. De cop, per un error humà si més no, com a càstig, els ho vares prendre tot i encara els vares amenaçar amb allò de guanyar-se el pa amb la suor del seu front i parir amb dolor i sang. I esclar; hi ha una conseqüència immediata. Et queda com una necessitat de posseir per sobre de tot i de tothom que no te la pots treure de sobre. Primer per a mi, després per a mi i, si sobra alguna cosa per a mi; i per l’Eva, esclar. I per guardar, no sigui que em quedi sense res.

GENEROSITAT
Amb el canvi de temporada buidem armaris. Tanta roba d’un any per l’altre que ni m’he posat. Però la reservo. Per si de cas. Potser l’any que ve. I passa un altre any i en passen dos i tres i aquelles peces continuen sense fer-se servir. Però donar-les? Paguem un tant cada més a tantes associacions benèfiques que ni en recordem el nom. No coneixem la cara de qui rep el nostre ajut, ni falta que fa. Aportant una caritat ja fem. Som generosos però no implicats? Fem servir la generositat per quedar tranquils? Que al super hi ha una cistella per col•laborar amb qui no té per menjar tant com nosaltres? Doncs au. A posar-hi alguna cosa. I quina cosa? Ens hem preocupat de pensar que els pot ser més útil, de més aliment? Prop del Nadal, més il•lusió?. No. Quan arribem a la caixa veiem la cistella i llavors, cames ajudeu-me, a la primera prestatgeria a agafar el primer que ens ve a mà. I cap a la cistella. Ja hem fet.
Generosos sí que ho som, menys és res.


PERESA: I CONTRA ELLA...
I dius allò de: Oh quina mandra! Però la teva mare et va ensenyar que “els cansats fan la feina” i que per tant m’aixequés i “m’espolsés la son de les orelles” i que “comencés a tirar del carro” que “no en tenim per tot el dia” i que encara que “hi hagin més dies que llonganisses” per la feina d’avui no ens podem entretenir, que “el més calent és a l’aigüera” ehhhh!!!!
I jo,, i tu i tots, doncs au, a feinejar. Però mentre treia la pols em va caure a les mans una Bíblia que era dels avis i per tal de tenir una mica de repòs ben merescut, ja havia espolsat tota la sala..., dic, calla, tu. La fullejo. I va i em trobo que Déu, per fer aquesta meravella de món on vivint, va tardar milions d’anys... així que entre mig de tanta feinada bé que deuria descansar una mica; un parell de milions d’anys, per exemple. I com que llegeixo més avall que Déu ens va crear a la seva imatge i semblança, no seré jo qui vulgui ser més que Ell, així que, mareeeee!!! Per avui plego.

DILIGÈNCIA:
El minut heroic. Això m’ho va ensenyar una molt estimadíssima amiga a qui això del “minut heroic” li havien ensenyat les monges.
Doncs au! a posar-ho en pràctica.
Amunt, “que ja s’hi veu” Un salt i a terra. Disposat
Amunt “que el gall ja ha cantat” Un salt i a terra. Disposat a la segona
Activa’t que “vas amb les persianes baixades” Amunt persianes. Disposat a la tercera
“Vinga que no fas res de bo” Ja, ni de dolent tampoc. Vaaaa! Ja m’hi poso. A la quarta i vacilon
Jo no em faig el mandra és que “se m’ha acabat la corda” morro.
I així fins a mil les excuses d’un mandrós per posar-se a treballar.
El diligent és aquell que sense reclam es reclama a si mateix. Només el mou l’impuls de fer i “no deixar per a demà el que es pugui fer avui”
Per què del transport de persones entre poblacions, amb carruatge, abans dels cotxes de motor se’n deien diligències?

IRA: I CONTRA ELLA...
Quina ira? La Ira Divina?
La de Moisès quan va trencar les taules de la llei que tanta feinada havien dut?
La del Germà del Fill pròdig? Gelosia a grau màxim.
L’expulsió dels mercaders del Temple?
La que Déu vares descarregar obrint i tancant la Mar Roja per tal d’ofegant als infidels?
La ràbia, ira o enuig és una emoció bàsica que serveix per a lluitar contra allò que trobem injust o indignant i per a defensar allò que trobem just i a qui estimem. Google.
En quines punyents situacions els esser humans sentim ira, ràbia o enuig? Sovint no es produeix quan trobem que quelcom és injust o indignant, no digne? No, sovint ens sortim de mare quan se’ns porta la contraria i comencen a fallar-nos els arguments.
La ira és molt sovint sinònim d’impotència. La truita no s’ha girat bé i ens cau per terra, ohhh, quina ràbia. No arriba a ira però si el fet s’ha produït en el moment que al fer-li fer el tom ens ha aparegut algú per darrera i ens ha donat un ensurt... la mare que el va parir... és que et mataria... la ira comença a aparèixer; però si el causant de la dissort se’n riu, a les hores la ira ja pren tota la forma que, oh Déu meu, he de controlar... I això com es fa?
Diferent si et violen una filla. La ira té tota la justificació del món però, i la venjança també? Ahhh!!!

PACIÈNCIA
Paciència! Quina paciència?
La del pagès esperant que plogui?
La del navegant esperant que amaini?
La de la mestra esperant que callin?
La de Job?
Ep tranquil que no vas bé!
Mira, si la truita et cau per terra, doncs a fer-ne una altre, que tal dia farà un any. Ep, i de bon humor!
Què et violen la filla? Home... es greu sí... però, Déu! no li tindràs en compte no si té un embaràs fora de la llei? Perquè, tu ho sabies no que l’anaven a violar? Ah, no? Ah que no estàs per tot... massa feina... Jo ja sé que ens has fet lliures però aquí no m’hi cap allò del lliure albir. El del violador queda clar, però i el meu? I el de la meva nena? O potser és una prova a veure si hem assajat això de la paciència? Mira, si el trobo, el mato; tranquil•lament, eh! però el mato. Ho faig bé així? És com allò de la Mar Roja: els infidels no estimen Déu, doncs au, ofegats. Justícia; no ira, no, venjança, no?


ENVEJA: I CONTRA ELLA...
És molt difícil no tenir aquest sentiment tan lleig quan veus que hi ha gent que té coses que tu voldries i no pots tenir: una salut de ferro, una casa per viure, menjar per cada dia, una feina estable, uns fills profitosos... fins aquí, crec que l’enveja està més que justificada.
Ara, jo ja tinc de tot. Salut sí, però no aquell cos del veí; una casa per viure, sí, però no un xalet com els del veí; menjar per cada dia, sí, però molt repetit i senzill no com els àgapes que es pega el meu veí, una feina estable també la tinc però com empleat de segona, no com a gerent com el meu veí; els meus fills ja estudien, ja, però carrera potser no en podran fer, són tan cares, potser una de curteta... no com els fills del meu veí que van de màster en màster...
I jo em demano, que és l’enveja sana?
Ahhhhh, crec que després de molt reflexionar ja ho he trobat. A veure! Crec que l’enveja sana és aquella que tens quan en comparar el que tu posseeixes i el que posseeix el teu veí, ho voldries però te n’alegres per ell. Oh quina ràbia! Ah no, així, no? Ei, Déu! No m’ho tinguis en compte, és que estic fent pràctiques.
A mi, Déu lo Nostre Senyor, això de “contra l’enveja generositat”, no em va. Perquè, si jo envejo el xalet del veí, per ser generós he de donar la meva casa? Nooo. Jo ho veig diferent. Amb perdó. Jo puc sentir enveja i alhora col•laborar amb generositat amb una ONG o donar diners per la Marató de TV3 o afegir menjar a la cistella solidària...

ALEGRIA-EMPATIA
Jo realment crec que contra l’ENVEJA hi va més allò de: m’agradaria tenir el que té el meu veí però per ell m’alegro dels seus èxits i de les seves possessions... ei! Que una mica de ràbia sí que fa però me n’alegro molt sincerament encara que ell personalment em cau com un cul. En vaig aprenent, no?
Ara, això sí, No digueu, ja sé que no és cosa teva Déu, que tu ja havies delegat, doncs això, no digueu que la resposta a l’enveja és la
GENEROSITAT, no. Jo sóc envejós i generós. Tot junt. I si no, que algú em demostri el contrari. La resposta és l’alegria per la joia d’altri. Què si no?


SUPÈRVIA: I CONTRA ELLA...
Fer galeig d’allò que ens és propi és supèrbia?
Per exemple: les meves filles o fills són els millors del món. Home, d’altres n’hi hauran de millors, no? No. Com els meus no. I qui, si no una mare o un pare, parlaran dels seus fills com els millors del món. La Cosina que creu que els millors del mon són els seus?
Quan un per mèrits propis aconsegueix allò que semblava tant difícil per a tothom i en fa ostentació, també és supèrbia? Potser sí, però si un ha d’esperar que qualsevol envejós li canti les virtuts, ja pot començar a seure.
Altre cosa fóra inventar. Quedar-se amb els mèrits d’un altre, no reconèixer el recolzament rebut per tal d’encalçar un objectiu... però esclar, amb agraïments se’n va el mèrit propi... i Déu! A tu t’hauria agradat que algú no cantés lloances a la teva gran obra, La Creació? A missa, a les processons, arreu es canta la Glòria de Déu, és a dir Tu. I Tu que fas. Et fas l’humil? Nooo. Tu dius adoreu al Senyor el Vostre únic Déu. No dones opció a qualsevol altra opció... Vanitat pel fet de reconèixer una obra tan ben feta?
Això ens passa a molts de nosaltres; fem també les nostre petites obre de creació i ens en vantem.

HUMILITAT
Ai, sí gràcies. Realment no m’ha costat tant... he rebut molta ajuda... el mèrit no és tot meu... jo sol no me n’hauria ensortit... i una me! Això és falsa humilitat.
L’humil s’ho creu de debò que sol no se n’hauria ensortit. És per això que ha agraït abastament la col•laboració de tothom en tot. Sincerament. Sense esperar cap contradicció. Es té per una persona amb moltes qualitats, però no totes. És coneixedor de les seves possibilitats i amb humiliat acull els èxits.
En queden pocs.
Quan Jesús amb dotze anys predicava al temple i ho feia coneixedor de la Paraula de Déu, esperava que tothom l’escoltés. Estava orgullós de si mateix. L’orgull i la vanitat van de costat?
Això qui m’ho respon? Algun apòstol?


PASSAT A HISTORIA PERQUE NO HI HA LA CATEGORIA RELIGIÓ

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

110 Relats

277 Comentaris

13612 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.