Religió i ètica a Corbes de sang

L’estructura exterior del poemari «Corbes de sang o 28 poemes feministes» seria un mes del calendari natural de 28 dies. (Podria ser el mes de febrer perfectament ja que conté tots aquests dies). Aquesta idea es pot estendré també a un mes d’un cicle menstrual d’una dona de 28 dies.

Els 28 poemes estan ordenats alfabèticament utilitzant el nom propi de cada protagonista, que es una dona (exceptuant el poema d’Onyar que treballa el fonema palatal (ny).

El recull s’inicia en un moment concret del dia (“a trenc d’alba) amb el poema d’Andrea. Quan comença el primer vers, ja ens diu aquest sintagma nominal deixa passar a la llum, que és quan ve un nou dia i ens presenta a la protagonista Andrea i les seues contradiccions pròpies perquè viu una relació extramatrimonial amb l’Alba i es comporta de manera adúltera. L’Andrea es retroba amb aquesta amant, perquè se sent buida en aquest món que gira cada dia, però que no li aporta res. És un món sense valors on cadascú va a la seua i els habitants no comparteixen res entre sí. Per això, l’Andrea s’atreveix a retrobar-se amb aquesta Alba, que és converteix en “companya secreta de grates nits”.

Ambdues compartiran més que fluids. Es faran carícies femenines fins i tot al melic, als pits i a les cuixes tèbies. Quan es creuen les “corbes obliqües” a l’última estrofa, el poema busca sororitat, comprensió i complicitat amb la societat i rebre ajuda d’altres dones, per a compartir moments difícils i discriminatoris.

Aquest poema es pot interpretar com un començament del que vindrà després, 28 crítiques o poemes que denuncien actes que no estan bé en vers a la figura de la dona en ple segle XXI. Per acabar, el poema s’acomiada amb els dits d’aquest trenc d’alba que dura un instant breu, malgrat es repeteix cada dia.

El recull continua amb el segon poema, amb l’assassinat de la dona Blanca, una jove que mor a mans que la discriminen violentament pel seu color de pell. A l’últim vers, el jo i la mateixa autora del poemari s’implica carregant aquest pes a l’ànima, un càrrec de consciència al sentir empatia. D’aquesta manera, es comença a entreveure humanitat a través d’aquest versos que poden resultar incòmodes, feixucs i molt durs en determinats moments per a gent sensible.

Al tercer poema, el de Carla, hi ha la mort de la protagonista degut al consum de drogues sintètiques al volant d’un cotxe. Ja sabem que carretera, velocitat i drogues no són bones companyes de viatge i sumats tots aquests ingredients molts acaben en tragèdia. El poema finalitza amb l’enterrament de la Carla al truncar-se aquesta jove vida amb la companyia de tots els companys de la universitat.

Al quart poema, el de Dolors hi trobem molt de dolor degut a un avortament espontani que sofreix la protagonista, malgrat acaba tenint l’oportunitat d’alimentar un altre nadó i li neix l’esperança amb aquesta relació que li ajuda a superar el seu trauma.

El cinquè poema, el de Esther, i el poema número 21, el de Sílvia, ens parlen de l’extinció del planeta i d’una selva per culpa de la contaminació mantinguda durant molts anys. El primer ens avisa i ens mostra un món exhaurit, apocalíptic, i a les últimes per acabar dient que es tracta d’un mal son i que encara hi ha una mica de temps per a reaccionar. Els poema alerta i ens proposa que s’han d’estalviar els recursos de la Terra perquè son finits i donar exemple per a què més gent s’uneixi a la cura del planeta Terra. Al de Sílvia, hi ha una simbiosi entre l’autora i la protagonista, perquè ambdues cantes en mateix cant en aquesta naturalesa quasi morta.

Al sisè poema, el de Fina, assistim a la mort de la protagonista degut a una malaltia incurable, malgrat lluita fins al final. El poema destaca totes les emocions que això li provoca i els records de la infància que compartia amb Fina. Finalment, la converteix en memòria col·lectiva entre els seus fillols i la seua família per tal de continuar confiant amb la vida.

El setè poema té de protagonista una religiosa, la Glòria, que s’encarrega d’ajudar i educar els orfes d’una guerra glacial i inhumana on ningú guanya, perquè cada guerra que hi ha al planeta és destrucció i, qui la pateix, ben segur que tindrà traumes per tota la seua vida ja que no podrà superar-ho o li serà molt difícil.

El vuitè poema, el d’Helena, s’ha d’interpretar com una crítica constructiva a la religió. La protagonista aspira a un canvi, una transformació i que el món sigui més humanitzat i amb bons valors. Tampoc entén perquè l’han discriminat sempre per ser simple una dona, quan ella tampoc a triat el sexe que li ha vingut donat des del naixement. A més, a més, critica les mesures des de fa molts segles: acusant-la de bruixeria per la Inquisició, per exemple, tractant d’histèria i considerant-la un ésser inferior i dèbil i vulnerable. Pensa que l’entrada d’un nou món digital, és una oportunitat per aportar la seua veu pròpia a través de llenguatge binari, que és més senzill, a l’estar compost de zeros i uns. És un bon moment per a aportar, amb les noves idees i lletra mentre aquest vell món, que no ens convé, s’extingeix.

El poema novè, el d’Irene, ens torna a parlar d’una guerra, la civil espanyola del segle passat (1936-1939). Aquesta guerra civil que és molt més destructiva i costa molt de recuperar-se d’aquesta ruptura i de les seues conseqüències i dels danys psicològics per tal que no es torni a repetir. També ens parla d’una crisi de valors, a part d’una crisi econòmica.

El desè poema, el de Júlia, tracta de la celebració i del sagrament d’una boda tradicional. És un poema que ressalta la bellesa d’aquest dia especial per als promesos que s’acaben casant. L’autora vol que conservin aquest matrimoni, i que la confiança i el respecte siguin recíprocs i per a sempre.

L’onzè poema, el de Kelly, tracta de la immigració per a treballar i l’obtenció d’un treball digne malgrat les circumstàncies i estar lluny dels fills petits per a fer-ho. És un poema d’enyor, de melangia i nostàlgia, però també de transformació, ple d’imatges i metàfores i també d’esperança.

El dotzè poema, el de Laia, tracta de la malaltia de la bulímia que li acaba costant la vida a la protagonista per tal de complir el seu somni i sacrificis de ser model de passarel·la. Els repetits vòmits i la inanició acabaran amb la seua vida, perquè alimentar-se de nutrients indispensables és necessari per a viure.

El poema de Llúcia, el tretzè, tracta de superar l’adversitat després d’haver perdut part del sentit de la vista. El poema acaba amb una abraçada familiar que rep la protagonista per part de sa filla per tal de donar-li coratge.

Al catorzè poema, el de Marta, que és just la meitat del poemari, es parla d’un viatge per a reconfortar l’ànima al diagnosticar-se d’una malaltia incurable i degenerativa, que li provoca una depressió. La protagonista s’atrevirà a creuar la península ibèrica per arribar a Fisterra (els llatins pensaven que era la fi de la Terra, quan aquesta encara no s’havia esbrinat que era rodona). Vol que l’oceà Atlàntic li absorbeixi els seus malestar i les seus penes ja que la mar Mediterrània, al ser una mar més calmada, tancada i tranquil·la és incapaç de fer-ho. La Marta aconseguirà alleugeriment fent aquest viatge de pelegrinatge pagà en terres gallegues. I qui sap si per fi aconsegueixi un embaràs ja que en aquest moment del cicle està ovulant.

A Nina, quinzè poema, ens trobem un assassinat de la protagonista per part del seu marit després de sofrir molts de maltractaments en l’àmbit domèstic. Una cita i dedicatòria inclosa al començament del poema: “a totes les veus trencades per la violència silenciosa” ens fa reflexionar que aquests casos són més habituals del que ens pensem. De supervivent ens quedarà la nineta, el nadó de Nina, que encara és tan petita que és lactant i s’ha estat alimentant de la llet de les seues sines. El veïnat no l’ha pogut defensar i acudeix tard. Després d’aquesta atrocitat, la Nina es converteix en notícia televisiva on tothom lamentarà el fi de la seua vida i sobretot sentirà culpabilitat al no haver-ho impedit.

El poema d’Onyar, el setzè del recull, ens parla de la malentesa i mala maror entre la Corona, el govern central, el govern autonòmic i la gent del carrer que dura massa, perquè hi ha absència de diàleg. Finalment, el jo poètic marxarà a l’exili per a veure-ho des d’una altra perspectiva. Observarà des d’allí un “estel fugaç que divideix el cel”. Això ho hem d’interpretar com a que sí que ens ha passat a la història, però l’important és l’adjectiu fugaç, que dura molt poc en el temps universal. El poeta crida a l’entesa i al seny, perquè la terra com a planeta continua girant cada dia per a tots els habitants, tant si son independentistes com no, però l’important és conviure.


El poema d’Olga ens parla de les conseqüències d’una herència. La gent del carrer i del mercat és envejosa i desitgen que la protagonista no tingui béns materials i que els perdi. En aquest poema es mescla l’amor, la salut, el treball que són absents en la seua vida per culpa de l’interès dels altres i de la cobdícia, mals valors completament egoistes. L’Olga desemparada acabarà morint sola de malaltia, no s’especifica quina, i envoltada de joies, i a la seua làpida, la lluna ens reflectirà la seua cara més amarga. El poema ens està dient que els béns materials no serveixen per a res quan la vida s’acaba.

Al divuitè poema, el de Paula, assistim a l’abandó d’un nadó a l’inici de la seua vida, perquè la seua mare es veu incapaç de cuidar-lo sola per les circumstàncies. Aquest nadó creix amb el temps. Pronuncia la seua primera paraula que és “papa”, malgrat el seu progenitor hagi estat absent sempre en la seua curta vida. També pronuncia la segona, que és “mama”, que també està absent. Al no reconèixer a cap dels dos, la Paula continuarà creixent, però amb la seua ànima pessigada de per vida. L’última part del poema l’hem d’interpretar com que la història es pot repetir si la Paula és fecundada en un futur proper. Aquest amor, malgrat li perjuren amor etern, pot ser fugaç i immadur de tan jove i descontrolat. La poeta només ho insinua i deixa que sigui el lector qui tregui les seus conclusions.

A Quimeta, dinovè poema, ens ve un divorci d’una relació que tenen cinc fills en comú. Això no impedeix que la Quimeta vulgui canviar de vida i continuar somniant després de qüestionar-se la seua existència, perquè la seua relació conjugal és “foc apagat”. Ambdós es posen d’acord i acaben signant al jutjat una custòdia compartida. La Quimeta, que compra habitualment els diaris a un quiosc, és un blanc perfecte per despertar-li l’amor i atracció al quiosquer. El poema insinua, però no especifica si acabaran experimentant una història d’amor entre els dos, però ho deixa obert de cara al lector.

Al poema de Ruth, hi ha un assassinat provocat per la gelosia, la rivalitat i la competència amorosa. La Ruth perdrà la cordura en un determinat moment per seguir els seus impulsos violents i matarà a l’Abril en plena primavera. En retard la ingressaran a un centre penitenciari per a complir condemna per aquest crim passional. Des d’allí, no podrà veure els futurs estels ni les esperances extingides.

A Tomasa, vint-i-dosè poema del poemari, la protagonista afrontarà un doble embaràs d’unes bessones en solitud, que li despertarà l’amor maternal després d’aguantar repetides infidelitats per part del seu marit. Al superar-ho, acabarà somrient als últims versos.

Al poema d’Úrsula hi haurà els tràmits d’una adopció d’una nena que està en acollida. Els seus pares adoptius senten la necessitat d’estimar-la i educar-la després de ser estèrils i no poder vida de manera natural. Per això decideixen adoptar-la, per a què el seu amor germini tot l’any. Acaben amb “ungüent al cor”, que és un medicament dels més curatius i concentrats a nivell tòpic.

El poema de Virgínia es centra en l’amor i el primer bes, que mai s’oblida, com a tema central. És un poema innocent, d’adolescència i primaveral en un àmbit de Sant Jordi. Atents a la triple comparació del que senten els dos adolescents quan es besen.

A Wendy es toca el tema de l’assetjament escolar. La protagonista que aguanta durant dies aquest malestar es voldrà suïcidar, però una abraçada autèntica que rebrà li ho impedirà.

Al poema de Xell, vint-i-sisè poema del recull, la protagonista sent l’absència del seu marit a qui s’estimava molt després de la seua mort. Està plena de records que li cauen com un xàfec, i busca esperança mirant al cel, malgrat no en troba. Haurà d’afrontar el jardí de la vellesa en solitud i aguantar aquesta pena. El jo poètic s’implica regalant-li un mantell de cotó fluix per a guarir-li l’ànima.

Al poema de Yasmin, penúltim poema, la protagonista veurà realitzat el seu somni de ser mare en solitud a través d’una fecundació in vitro després d’haver sofert molts desenganys amorosos. L’avançament de la ciència és contraposa en la religió més tradicional, que diu que els fills venen de Déu. La Yasmin ha forçat i utilitzat la ciència per a la seua fecundació, i no ha necessitat cap mascle per a fer-ho. La Yasmin compartirà jocs al prat amb nens i el seu propi fill. La poeta li regalarà una fotografia on ha captat aquesta alegria i per a què aquesta felicitat no s’escapi mai.

Per acabar, a Zara assistim a metàfores bíbliques i se’ns resumeix la vida d’una dona en general: És una petita llavor a la primavera, que germina al zel gustós de l’estiu, és codonyat a la tardor. I quan creix i es converteix en dona madura és més discriminada per homes que no la deixen ésser ni complir les seues voluntats i somnis.

Com cada any que passa perdem un llençol a través del temps, la poeta es despulla integralment a l’acabar el recull i es queda destapada i nua, de cos però també de pensaments. A l’arribar al final de la seua vida sent una última recriminació, que no se’m vagi sense dir res més, perquè encara hi ha més discriminacions de la dona per denunciar. Però l’alfabet, a arribat al seu final amb la lletra Z, de Zara, i amb aquestes vint-i vuit corbes i vint-i-vuit versos, la poeta és ofegada per la pujada de la marejada. Es queda sense veu i la lluna pren més protagonisme a l’últim vers ja que és la responsable d’aquest ofegament natural.

En conclusió, a «Corbes de sang o 28 poemes feministes», ètica i religió s’entremesclen per a buscar bons i bells valors, per a transformar-los i innovar-los. Per a aconseguir una societat més justa on hi hagi cabuda per a tothom. El poemari no ordena en cap moment, sinó que suggereix i aconsella i també sofreix emocionalment a través de l’autora que intenta traslladar els seus sentiments i emocions als lectors. Espera haver-ho aconseguit.