Relat

... gran mare que ens manté! La sempre noble naturalesa!

Quin poema més reeixit, Atlantis! El pas del temps dibuixat des d’una cambra. Molts ens hi podem sentir identificats. Una forta abraçada.
Aleix

M'agrada com ho expresses.  Llegint-lo em ve al cap el meu propi relat estrany, quan els pensaments volen fins a una jo amb vint o trenta anys més, i em penso (i em sento) amb la percepció de la vida (i la mort) des de la llunyania. I com dius, el Temps que em queda se’m fa un relat estrany... Tot el que tinc. Tot el que soc.

Certament, Atlantis, el temps que ens queda és un misteri, una incògnita que hem d'acceptar.
El poema està molt ben escrit, tot i que després d'escriure'l hagis pensat en un altre final, el que ja hi havies escrit també és molt encertat.

brins

*Aclariment
M’he adonat que he escrit aquest poema massa de pressa i no l’he deixat reposar. Ara canviaria el vers final amb un Tot el que soc.
Aprofito per donar les gràcies a tots els que m’heu comentat.

Hola, bona vesprada, Atlantis. Aquest poema està compost recordant a Caballero Bonald. Una versos precios, on realces amb el teus versos al gran poeta andalús.
El temps és sempre el que hem de viure al dia, perquè no se sap quan vindrà la mort.
Gràcies per aquest poema, ple d' evocació.
Saluts.

Bona tarda,

Un poema on aconsegueixes transmetre pau i imatges al cervell del lector.
Ben aconseguit!

Encara som a temps d'aprofitar cada moment, és estrany perquè no sabem com serà, però és tot el que tenim.

Una abraçada,

És molt el que tens. Capacitat de transmetre emocions....(em sembla que ja t'ho havia dit).
El temps que ens queda....no ho sabem. Ens preocupa, potser. Segur que ens ocupa el pensament manta vegades, massa vegades!
Tenim el que tenim i més val no donar-hi voltes. El que cal és gaudir-ho amb tanta plenitud com es pugui.
Amb total cordialitat