REFLEXIÓ NECESSÀRIA SOBRE LES DIFICULTATS DELS SUD-AMERICANS PER APRENDE I ENRAONAR LA LLENGUA CATALANA

Hi ha sud-americans que, quan senten el català per primera vegada, perceben alguna cosa molt més fonda que una llengua nova. Hi ha en el seu gest d’aprendre-la un record antic, una vibració de la veu que reconeix un eco de la seva pròpia història callada. Com si, en cada paraula catalana, hi bategués també la llengua dels seus avis, aquells que van ser forçats - en massa ocasions fins a la mort a la plaça pública - a callar-la davant la imposició del castellà —aquella llengua que el poder va vestir d’uniforme i en va fer bandera.

Molts no ho saben, però dins seu hi ha gravada la por ancestral del càstig per parlar com els seus avantpassats. Quan volen dir bon dia, una punta de vergonya o de resistència els travessa la gola, com si una veu invisible els digués: “No diguis això, que no és la llengua dels vencedors.” Però alguns d’ells - pocs dissortadament encara - , tossudament, continuen. Repeteixen, practiquen, s’equivoquen i riuen, perquè intueixen que el català no només és una eina de convivència: és una manera d’honorar els que, segles enrere, van ser condemnats per parlar diferent.

A poc a poc descobreixen que aprendre català no és substituir una llengua per una altra, sinó rescatar el dret a pensar amb paraules pròpies. Alguns senten, aleshores, que és el mateix esperit indòmit que va resistir a les reduccions jesuïtes o als virregnats imperials el que ara els empeny a resistir de nou, però amb llibres, paraules i amistats noves.

Així, cada cop que un llatinoamericà diu “estimo aquesta terra”, sense por ni vergonya, trenca el fil antic del silenci imposat. I en aquell instant —encara que no ho sàpiga—, retroba la veu dels seus morts i la transforma en futur.