Record de mare, remor de mar

Record de mare, remor de mar


Els meus germans tenen un problema d’identitat. No saben ben bé si són de Bellmarí o de Cala Magda. Ves quines bestieses! Jo els dic que som de la Punta, la casa que separa ambdós mons: el minúscul, del petit; l’altiu, del burgès. Res i tot. Fi del conflicte. També em demanen quins carrers m’estimo més. Els de la mar, contesto, que són canviants i sense forma. Llavors em miren com un eriçó disposat a picar-los els dits i neguen amb el cap. Per a la meva bogeria no hi ha remei, pensen.
Soc filla de l’aigua.

La mare em deia que tinc ànima de peix. Poca cosa em basta. Engoleixo la rutina amb delit inhumà. Gairebé no necessito res per ser feliç, només respirar i estar prop de la mar. Ben a prop.
Des de la finestra puc tocar-ne l’essència. El salobre m’infla les venes i el somriure se’m dibuixa al rostre. Allargo el braç i deixo que es bressi amb les onades i s’escapi de mi. Més tard, torna, lleuger, joliu. Ha viatjat amb les gavines, s’ha aturat a una de les cobertes del creuer, ha escombrat núvols diminuts i ha estimat un banyista penitent.
Passen pocs minuts de les deu del matí.

A quinze anys, vam reformar el lavabo. Vam treure el bidet i la dutxa i vam posar una banyera ben llarga, bona, amb potes rococó. Al pare li recordava les pel·lícules de l’oest. A mi, la noblesa il·lustrada.
Va ser un caprici de la mare. Ells ho van trobar un dispendi divertit. Jo vaig descobrir els banys d’aigua calenta: contra els embats, la tranquil·litat del meu oceà.
M’hi vaig endinsar per primera vegada un dissabte vespre que no hi havia ningú més a l’apartament. Havia apujat la maneta de l’aigua del safareig i deixava que ragés ben ardent. El vapor m’amarava les entranyes i abans de posar un peu, suava.
Em vaig concentrar en el bàlsam que em marejava i vaig contemplar el meu cos d’adolescent al mirall, ben fet, sense pelleringues ni sobrants. Una mica ample de malucs, això sí. Pel que fa a la resta, cap objecció. El ventre pla ha estat un dels meus orgulls més ximples.
Al cap d’una estoneta, les cames ja no em cremaven. Arribava el moment de la veritat. I, sense rumiar-m’ho, abans de submergir-me en el plaer més primigeni, vaig prémer l’interruptor.
El sol declinava.

El pare era el petit i li va tocar la caseta de la costa, que ningú volia. Abans de casar-se, la pintà i moblà amb les mans. Crec que la mare s’enamorà més de la Punta que del Bernat Ramon, home de poques paraules i cap carícia.
Abans del meu naixement, era una construcció solitària. S’hi accedia per un caminet de pols. Des del terrat guaitaves el Club Nàutic de Cala Magda i l’estesa desordenada dels llaüts, a llevant. L’immens hotel, a ponent, amb les quatre torres desiguals. I, cap a migjorn, el paradís enfredorit de l’aigua.
La platja gairebé ha desaparegut. S’ha anat consumint. No ha posat cap obstacle a les llepades de la mar, cada vegada més feréstega. La sorra ha perdut color. Les parets de ma casa, també. Cada hivern es clivellen per mostrar el seu esquelet de marès.
La Punta, una vella dama que llueix arrugues. L’ombra dels edificis la fa riure: Se sap autèntica.

Quan vaig obrir els ulls al món, tot esclatà. La postguerra tancava una volta al sol amb les urpes esmolades, la primavera emergia amb força i la mare se sentia completa. Asseguda al balancí del menjador va passar els millors dies de la seva vida, m’explicava. Amb mi als braços. Somreies, de l’albada a la nit, amb el cor bategant al ritme de les onades, repetia. I ho recordo, com també revisc els primers mesos a la seva panxa: Soc a la banyera rosa de potes rococó i enfilo l’espiral de l’existència eterna, capbussada a trenta-set graus. Transformada en sirena, parlo amb ella sense paraules.

El reenamorament d’en Xavier vingué en sentir el seu accent de Lleida. Pronunciava el meu nom amb lletres novelles. Als seus llavis, la salvatgia de la fruita madura devorada al sol.
El vaig descobrir a la nostra platja abans que es deixondís el dia. Llegia un llibre no massa gran. L’esquena recta, els peus recollits. De tant en tant, el deixava i es fonia amb l’infinit.
Vaig estudiar-lo qui-sap-lo. Deu minuts? Mitja hora? El jorn sencer? Era allà quan començà a desentumir l’esquena i fer ballar els braços, quan s’alçà i guaità a banda i banda, quan es despullà i s’enfondí a l’aigua. Mai l’octubre m’havia ofert un desvetllament semblant.
Mig any després de l’encontre que no fou, em vaig atrevir a parlar-hi: És la decisió més valenta que he pres mai. La joventut, suposo, o la certesa d’un destí escrit en majúscules i brillantina. Estava previst. Estava dissenyat. Havia arribat a la Punta per quedar-s’hi. I vaig enramar la darrera perla del collaret que teixia des que vaig decretar que viuria en aquesta casa per sempre.

No hi havia restriccions d’aigua i cada mes em trobava amb la piscina de porcellana. Ella i jo.
La necessitat m’assetjava inesperadament. Podia estar sola, amb en Xavier o amb els pares. Llavors, una glopada de melangia m’abatia de cap a peus, em vinclava. Atracar-se a la mort potser és això, perdre el control. Em dirigia a l’excusat aguantant-me l’ànima i m’aturava a escoltar-ne la veu: lament de canonades, rugir d’aigua estancada. Cobejàvem la llibertat. La puixança em cridava.
M’hi tancava i passava suaument la balda. Demanava perdó per l’egoisme que, conscientment, assaboria. Xiuxiuejava mots incomprensibles i acompanyava el tou dels dits per l’interior del meu úter artificial corall pàl·lid.
Les espelmes, al cistell. Blanques.
L’aixeta brillava, una de les manies de la mare. Per no embrutir-la amb l’aspror de la humanitat, em tapava la mà amb una tovallola. Observava el mànec de l’esquerra, en forma de timó, i el besava amb el pensament.
Hora d’estimar-nos.
Els primers dolls, sorollosos i maldestres com improperis. L’aigua a borbollons, l’aigua desfermada, l’aigua escandalosa, xerraire, juganera! Li permetia que corregués uns instants i, en constatar que la nostra respiració es compassava, el tap.

La quotidianitat desfilava plàcidament. Es reduïa a mantenir la netedat i cuinar. L’essència a les mans. Acariciant, prement, amassant, fregant. Els llibres, l’arena, la farina, les roques.
Els nostres dos homes, silenciosos. Les garses dels meus germans, a Ciutat. Posaven els peus a la Punta quan el pare no hi era, emmurriat perquè s’havien allistat a la Falange. Feia els ulls grossos quan menjàvem carn; posava el crit al cel si murmuràvem els seus noms: Antoni... Joan...
La mare i jo celebràvem totes les seves visites i quequejàvem en demanar-los que ens duguessin a fer una volta en cotxe. On fos! Curta o llarga. Desitjàvem fondre’ns amb la fressa del motor, fer voleiar els cabells amb el vent estival, sentir-nos heroïnes d’una pel·lícula en blanc i negre que acaba bé. Engrescades al seient del darrer, talment germanes.
Molts diumenges, amb en Xavier, sessió doble de cinema. A les últimes files, ens palpàvem els cossos. Casats i enamorats. Olor de sexe i sal.
Menjàvem xocolatines.

Fred. La mare no es movia del braser. El xaloc empaitava les finestres mentre els núvols, enriolats, s’unien en una flassada boscosa. Gener malcarat.
No parava de feinejar i guisar. La casa pudia a torrat i la nena plorava. La calmaven el pit i els cants de l’àvia, que burxava en la memòria i rescatava tonades antiquíssimes. Només llavors la seva veu perdia tremolor, guanyava calidesa, i el bleix feixuc que acompanyava la trista tossina s’enretirava uns segons.
A mig matí, em pregà que parés. Fas cara de cansada, em digué, mentre posava una mà gèlida damunt la meva. Jo volia plorar, recuperar una mica de soledat. No em vaig atrevir a confessar-li-ho.
—Ves a banyar-te bonica. Jo m’encarregaré de l’Aurora.
Els seus mots com festes. Un bany calent! Qualsevol cosa per uns minuts d’aïllament. Sí. Seria una persona nova quan tornés del paradís.
Com podia preveure que l’adolescència feia la darrera passa abans d’esquitllar-se pel soterrani?

Va ser com si em posessin davant un taüt de responsabilitats i em dictessin: Pren-lo, és la teva herència.
La mort de la mare em desterrà dels costums estimats, de la casa, de la bombolla amorosa que els caps de setmana creava amb el meu marit entre onades, fotogrames i tasses de xocolata desfeta. Després de la seva partença, tot a passeig! El privilegi de decidir, a passeig! Les lectures a la vora del foc, a passeig! Les mullenes matinals i els braçalets de petxines, a passeig! Ens exiliàvem a Ciutat: un pis fosc en un carrer estret.
I vaig aprendre a mostrar-me, omplir-me, desdoblar-me i substituir la mare, la meva única altra meitat.

Durant dècades he cregut que duia l’obediència impresa a l’ADN. Vaig actuar com se suposa que havia de fer-ho, amb resignació, i, no sé com, l’alegria s’anà filtrant pel celobert i s’estengué pel pis.
Al domicili del Carme no hi havia humitat i els estius eren frescos. Les parets gruixades ens protegien de les temperatures hivernals i vivíem encaixonats entre edificis de tres plantes. Al del davant, un vidu de Lloret, una fadrina molt creient i una família d’andalusos. A dalt, dues germanes tan curioses com estranyes: No encenien el llum comunitari i davallaven entre rialletes i una llanterna de petaca a la mà. Més amunt, un notari un xic tibat amb bigoti espès i ulls caramel. A la cantonada, el carter.
Anar al mercat es convertí en un ritual gairebé místic. Qui ho havia de dir! Fins aleshores era la mare qui es carregava el cabàs i firava per Cala Magda amb un somrís.
A l’Olivar, la plaça dels senyorets que teníem a tocar, els sentits es desgavellaven en una babel meravellosa: Flaires reconcentrades, tonalitats llampants, verdulaires baladreres i el forn de Ca Na Teresa, que venia ensaïmades del dia abans a un preu molt econòmic.
Els dissabtes que no treballàvem, aprofitava per perdre-m’hi ben prest. Sortia de casa abans que a Sant Miquel cantessin les set. M’aturava a l’espardenyeria Aguiló i fantasiejava que li comprava tot aquell bé de Déu de sabates a la nena, perquè ens ha sortit capriciosa i rebonica.
Hi entrava per la façana principal i m’esperava sota els arcs, mans plegades, ulls esbatanats.
Enfundada en una mantellina negra, albirava el tràfec de l’interior.
A l’hora exacta, el senyor Magí obria les portes.

Vaig acceptar l’oferiment de la biblioteca perquè eren poques hores. M’havia inscrit al curs d’auxiliar fugint de les ullades de menyspreu del pare, que es comportava com un vell. Deambulava tot el dia pel pis. Les escasses comandes del taller l’importunaven. Fer de fuster a seixanta-cinc anys l’entristia profundament.
La Francisca em tingué afecte des del primer moment. No entenc per què. Preguntava poc i em limitava a escoltar i entregar els exercicis abans que n’expirés el termini. La resta de companyes, en canvi, es dedicaven a passejar la seva passió pels llibres i un reguitzell inabastable de coneixements. M’empetitien. Es delien per Delibes, Cela i Manuel Vázquez Montalbán. De cap manera hi podia competir! M’havia quedat ancorada entre Jacint Verdaguer i Francesc Trabal, l’època victoriana i l’esplendor de la novel·la russa, presa de les històries dels llibres esgrogueïts del menjador de la casa de la Punta, rellegits, memoritzats, anteriors a aquest règim carregós que encara no agonitzava.
De l’orgull ferit vingué, evidentment, la febre de les llibreries. I les converses amb la Francisca. I la seva recomanació per donar un impuls a la rància biblioteca municipal.
Som al 1971.

De tant en tant, escurçava l’estona d’esbarjo de la nena amb els infants del barri i me l’enduia al casalot de Can Fortuny, a buscar en Xavier. Frisàvem amb les passejades lentes pels carrers gairebé deserts del centre i fèiem temps endinsant-nos al call. Hi entràvem per la confluència entre Sol i Monti-Sion i l’Aurora trepitjava, una vegada i una altra, la llamborda daurada que marca l’inici del burg jueu.
Així va ser com vàrem anar a parar a Sant Francesc. Les passes ens hi dugueren. I el fil invisible que ens uneix amb el futur ens menà al claustre.
Quin silenci. Quina calma. Els tarongers perfumaven el clos, com si hi hagués un sostre de vidre. L’Aurora comptà els arcs i s’enfilà al pedrís. Començà a giravoltar amb les faldilles al vent i s’aturà davant del pou.
S’hi encarà i em feu un ai el cor. I si queia? Llavors vaig veure la reixa horitzontal. Semblava segura.
Em fità i ens reflectírem en el mirall ufanós. Els nostres esguards es creuaren i els somriures, més tard, també.
El sol dibuixava llunes d’ambre i jade. Els desitjos dansaven. Mirava el rostre de la meva filla, les meves faccions arrodonides, el seu nassarrí perfecte, els meus rulls descambuixats, els llavis carmesí de l’edat primerenca i els molsuts de l’adultesa. Dues ànimes tan diferents i semblants alhora, carn de la meva carn. La vaig abraçar.
El claustre de Sant Francesc ha estat des de llavors un refugi, un espai de treva, llum i reflexió.
Som rees de la vitalitat de l’aigua.
Cadascuna a la seva manera.

No vaig somiar que tornava a la Punta una nit de lluna plena. No vaig somiar el sender de grava custodiat per edificis agrestos i l’areny esporuguit. Ben al contrari, hi vaig anar de dia, amb el cap alt, el dubte a la pell. Havia passat una dècada des d’aquell comiat violent.
L’activitat de Ciutat m’havia convertit en una persona feinera i resolutiva. Enyorava, bastant de lluny, la tendresa femenina coneguda. M’havia avesat a foragitar fantasmes i moure’m entre éssers vius espantadissos, ataronjats o grisos.
La contemplació de l’abandó em va colpir menys del que m’imaginava. Em presentava amb força, l’absolució a les mans, determinada a restablir l’harmonia. Ens conveníem, sí, però també havíem hagut de créixer i experimentar la separació. La quietud ens hauria florit l’amor.
I vaig estimar-la amb desfici, fins que estigué neta, ordenada i lluent. Fins que la fosca caigué.
El confinament s’esllanguia.

Al moble nou del menjador hi vam posar les fotografies dels dos casaments. La dels pares la vaig dur a ampliar. Feien goig, costat amb costat. La mare i jo al mig. El pare i el Xavier, als marges.
El retorn, malgrat la intensitat de la primera trobada, gradual. El paisatge s’havia alterat tant que païa cada transformació a poc a poc. Avui una, demà una altra.
L’Aurora decidí que el safareig seria el seu Olimp de joc. Hi tocava el sol pràcticament fins a la posta i la vista damunt la mar satisfeia la seva curiositat infantil. Perquè a les envistes dels vuitanta els banyistes s’hi atansaven, sobretot el mes d’agost.
El pare, els primers mesos, es negà a acompanyar-nos. Inventava excuses de mal pagador. En el fons dels seus ulls, malgrat tot, ja no hi havia ràbia, només melangia i por. Esperava el moment idoni.
La soledat havia esdevingut la seva millor amiga. Coses de família.

El bany de la reconciliació estigué amarat d’espígol. Els sabonets que la Francisca m’havia dut de França no podien ser més sedants. De bon principi em sorprengué que hagués encertat l’obsequi, tot i saber que al pis de Ciutat hi tenim una minsa dutxa. Després em confessà que la idea li havia donat el pare.
Tenien forma de flor. Els havien encabit dins una capsa violeta i un llacet blanc en rematava la delicadesa. N’hi havia, pel cap baix, una trentena. Els deixaves surar en el líquid candent i es desfeien amb ronseria. La fumera es barrejava amb la seva essència i tota la cambra nedava al ritme que marcaven.
L’espígol. La mare. L’oceà recuperat.

Vam acostumar-nos a passar els caps de setmana a la platja, a la Nova Punta, com la batejà l’Aurora, i per primera volta la casa s’anà obrint als forasters: amigues de la nena, veïns, familiars. Amb la mort del dictador trencàvem unes barreres invisibles i el telèfon de Ciutat se’ns revelava, finalment, útil.
I els anys van anar passant. I l’Aurora creixent. I si aixecàvem el cap advertíem un nou segle ple de sorpreses: Distanciats de les persones que viuen a prop; units a les persones que tenim lluny. El món al revés, de cap per avall. I la mare morta. I el pare malalt.
La sorra s’arronsa. Pressent un temporal.

Dos de febrer de 2020.
La mar. El salobre. Com s’ho ha fet per engrandir-se tant? No ens ha deixat cap xamfrà perquè ens hi puguem enfonyar. Despullades, tu i jo. Davant, la mar.
Quan el sol torni a alçar-se a llevant em vindran a buscar. No em trobaran.
Vaig dir-te adeu una vegada, fa més de cinquanta anys. Serà l’única vegada. Les nostres hores comptades estan.
Duc la teva camisa, mare. M’arriba per davall dels genolls. Les mànigues, un xic amples. Les mou un lleu l’oratjol.
He posat el peu a l’arena. I la mà. El teu petó.
M’amanyagues amb tèbies carícies. Gentilment jo vaig entrant. Les faldilles al teu compàs dansen. L’escuma les amaga. Més tard, les deixa anar.
La teva veu, mareta, la remor de la nostra mar. Segueixo la tonada anhelada com la núvia que s’acosta a l’altar.
Giro el cap, breu llambregada. La Punta plora per sota el nas. M’envesteix l’escalfor amorosa. Aviat m’agombolaràs.
Mare meva, mar meva. Soc aquí, t’ofereixo el braç.
Em cobriu gairebé tota. No vaig voler aprendre de nedar.