QUINS PEBROTS!

Un relat de: Ravegal
Està penjat de la veïna del replà, però no sap com acostar-se-li. Ella no li fa gaire cas, només el que s’escau al bon veïnatge d’una dona educada i agradable. Ell, de caràcter eixut, vol que se’l miri d’altra manera que com un bon veí. Sap que li agrada l’òpera i, per això, en llegir al diari que el tenor Angelo Cavarossi farà un recital al Liceu, ha pensat en comprar dues entrades, donar-n’hi una i hi anar-hi plegats. A ell l’òpera no li fa ni fred ni calor, però espera gaudir de l’abans i el després del concert. La informació que en dona el diari especifica que els abonaments no són vàlids però que els abonats tindran preferència i la resta d’entrades es vendran anticipadament a la taquilla.

El dia que es posen a la venda les entrades és el primer que li ve al cap en despertar-se. Només saltar del llit el sorprèn la poca claror que entra i, encara en pijama, mira per la finestra. «Vaja, està plovent». Ha demanat festa de la feina i ara no en podrà gaudir. Contrariat, pren el paraigua i cap a fer cua, quin remei. L’enamorament ja les té aquestes coses.

Quan arriba al capdamunt de les escales del metro, encara sense obrir el paraigua, s’adona de la quantitat de gent que fa cua. Una eruga multicolor de paraigües que regalimen l’un sobre l’altre s’allarga per davant de la façana del Liceu i tomba cap el carrer Sant Pau. Quan pensa que hi caben més de dues mil persones es tranquil•litza i l’ensurt que ha tingut a primera vista recula. La cua avança a poc a poc, molt a poc a poc. Para de ploure i tothom plega el paraigua; tothom no, els dos homes de darrere seu, que parlen de futbol, no se n’han assabentat i un dels paraigües li goteja al clatell. Quan arriba a la cantonada, l’home que té al davant parla amb un conegut que ja ha passat per taquilla: «Només en venen una per cap. Ho fan per evitar la revenda. Quatre especuladors se les haurien quedat totes i a hores d’ara ja no en quedarien». Ho ha entès però no s’ho vol creure. Alguns, que prioritzen sentir el concert en companyia, se’n van i d’una tirada la cua avança un bon tros.

L’home que el precedeix ja és al davant de la finestreta. Sembla que es coneguin amb la taquillera, perquè es saluden i parlen. Des del darrere para l’orella i estira el coll per mirar per sobre de l’espatlla de l’home. «En vull cinc.» sent que diu. La taquillera es posa el dit davant del llavis per indicar-li que no cridi i l’home s’arronsa d’espatlles i obre una mica els braços, en un gest de disculpa. Mentre la impressora escup cinc entrades, la taquillera alça el cap. Les mirades es creuen i la dona s’adona que ha estat tafanejant tota l’estona. L’home i la taquillera intercanvien unes paraules més i se’n va. A la fi és davant la finestra. Com que ha tingut temps de veure els preus, la gasiveria li fa dir: «Dues entrades del cinquè pis». «Només en venem una per persona de la cua». «Jo he vist que a l’home que acaba de marxar n’hi ha venut cinc —la taquillera es torna a posar el dit als llavis demanant silenci—. Si ara ho crido ja veurà el ciri que es munta». La dona es decanta una mica per veure si els dos homes del darrere s’han adonat d’alguna cosa, però no, continuen parlant de futbol. La taquillera tecleja, la impressora treu dues entrades i la targeta de crèdit fa les paus. Satisfet, camina pensant en la veïna quan un home dels que tenia al darrere l’atrapa i li dona el paraigua que s’ha descuidat penjat a l’ampit de la taquilla.

Camina a poc a poc mirant-se les entrades i llavors garreperia treu el nas: cent vint euros per dues entrades del cinquè pis. Aleshores la complaença es desfà. I després torna. Va i ve segons si el pensament s’atura en la veïna o en la targeta.
Cap al tard, quan ja sap que la veïna és a casa, agafa pit i truca a la porta. Després de les salutacions ho deixa anar: «Tinc dues entrades per al recital d’en Cavarossi i he pensat que potser em voldries acompanyar». Ja està, ja l’hi ha dit. «Ai, moltes gràcies. Em sap molt greu, però no podré venir. Justament aquest cap de setmana seré a Lleida, que la mare fa anys. Potser una altra vegada...» No li cau el món a sobre, no; és tot l’univers el que li cau. Envoltat de nebuloses barboteja: «Una altra vegada... sí, és clar. Adéu».

Les entrades li cremen els dits fins que arriba el diumenge. Un dineral per anar sol a un espectacle que no li interessa. Sense tenir coneixement de què cantarà el tal Cavarossi, només per amortitzar la despesa, decideix anar al recital. Quan és a la porta d’accés del carrer Sant Pau veu que hi ha un grup de gent que sembla que esperi per entrar, però que no entra. Esperen impacients que del cel els caigui una entrada. «És clar, la revenda.» pensa. Quan hi és a prop diu amb veu forta: «Tinc una entrada. A algú li interessa?» Uns quants homes fan l’acció d’acostar-se quan el que és més a prop salta com una molla: «Jo la vull. Quan en vol?» Quan diu que en vol cent vint euros, l’home arrufa el nas, però després dibuixa un somriure i diu: «Fet». Mentre es posa els diners a la butxaca s’adona que el concert, tant si li agrada com no, li haurà sortit de franc.

El seient que té és a la segona fila i just veu mig escenari, segons on es posi el cantant no el veurà. Al pis de sota veu un seien encara lliure i el pensament li corre «Si no l’ocupen, hi aniré». Quan deixen la sala mig a les fosques i recorden que s’han d’apagar els telèfons, hi va. Així que el tenor està a punt de començar el recital, una senyora, des de la punta de la fila, li reclama el seient. Ell fa el distret i la insistència de la dona provoca el xss! de l’entorn. Per prudència la dona es retira i busca si hi ha un altre seient buit. Fora d’alguna ària de les populars, el recital se li ha fet llarg i pesat. Al pagès, deu-li cols.

A casa, encarat al televisor, tot menjant un entrepà, té curiositat per veure si en diuen alguna cosa, del concert, si ha estat tant bo com diu tothom. Van desgranant notícies que, en general, són variants de les de cada dia, tot es repeteix. «...els mossos detenen a l’encarregat de les taquilles del camp del Barça i a dos homes que es dedicaven a la revenda d’entrades per al partit d’aquesta nit amb el Cèltic, cobrant-ne molt més del que haurien costat a la taquilla...»

—Quins pebrots té la gent!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer